La veritat

La veritat no escampa arena als teus ulls,
la veritat demanen que els perdonis son i mort,
com a part de la carn, aconsellats per cada dolor,
la veritat remou la llosa de la teva tomba.

La veritat, tan oculta, tan imprecisa
a l’embrió i la fulla, al llit mandrós de la llengua
un any i un altre any i tots els anys–
la veritat no crea temps, el compensa.

La veritat li treu una ratlla a la terra,
pentina somni i corona i el cultiu,
la seva carda es tiba i plena de fruites arrencades
et colpeja i et buida completament.

La veritat no es realitza fins aquella incursió
potser definitiva per a tu.
Tu amb ferides obertes eres la seva presa;
no pot assaltar-te allò que no et traeix.

Arriba la lluna amb càntirs imbevibles.
Així que beu la teva mesura. La nit amarga cau.
L’escuma farà cops al plomatge de les colomes
si una branca no es posa fora de perill.

Tu estàs clavat al món, carregat de cadenes,
però li obre, la veritat, clivelles a la paret.
Tu et mantens despert i mires pels drets en la foscor
girat en direcció a la sortida que ignores.

Ingeborg Bachmanna, Gedichte.
Berlin: Piper Verlag, 1978.
Versió catalana de Teresa Pascual i Karin Schepers.
[Com elles: Una antologia de poetes occidentals del segle XX.
Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2017.]