Els grups excursionistes de Son Servera i Capdepera feren una caminada didàctica per l’illa 

Diumenge 20 de Setembre, a les 7:45 partia l’autocar des de la plaça Constitució per anar a la Colònia de Sant Jordi i des d’allà partir cap a Cabrera. Abans, però, havíem de passar per Son Servera a recollir el grup excursionista Camina, caminaràs, organitzador de l’esdeveniment.

Primerament, en un recorregut tranquil que ens va fer passar pels pobles de Sant Llorenç i Campos, entre d’altres, vàrem arribar prest al port de la Colònia, on ja ens esperava l’embarcació que ens havia de portar fins a l’illa de Cabrera. Vàrem tenir molta sort, perquè el recorregut marítim el férem amb una mar que estava com un plat, en un dia esplèndid. El nostre grup no era l’únic que s’embarcava i va venir més gent, gairebé tots eren estrangers. A la barca hi havia uns monitors que ens ajudaren a pujar i ens explicaren que el recorregut seria més o menys d’una hora i una mica quin seria el procés d’embarcament i arribada al moll de l’illa. Alguns feia més de vint anys que no havien trepitjat l’illa. 

Seguidament, el trajecte va ser molt agradable, amb una mar més que tranquil·la, ja enmig vèiem el moll de la Colònia i Cabrera imponent ben a davant; el monitor ens explicà quins tipus d’animals i vegetació hi trobaríem: l’àguila peixatera, el virot, la savina, el pi, el falcó del rei, la gavina de banya roja, l’anfós… i que no hi havia cap animal verinós, però que anàssim amb cura. D’altra banda, també ens contà alguna llegenda, com la de les serps que usurpaven la llet materna dels infants, amb el folklore assegurat. Abans d’arribar, ens esperaven l’illa Foradada i la Conillera, tal i com ens va explicar el monitor. S’ha de considerar que Cabrera pertany al municipi de Palma, on un quadre d’Anníbal és a l’Ajuntament, perquè és fill il·lustre de la ciutat. Conta una llegenda que una nau cartaginesa, que portava la mare d’Anníbal, s’arrecerà a una cova per agafar aigua i allà mateix va donar a llum al seu fill Anníbal.

Una vegada arribats, davallàrem ajudats per una passarel·la i allà dos guies (un en català i l’altre en castellà) ens indicaren la normativa com per exemple la de no donar menjar als animals, no fumar a segons quins llocs i no sortir del camí. A més, ens indicaren on es trobava la platja on ens esperaria el vaixell per fer la tornada a les 14: 45. Aprofitàrem la cantina per anar a berenar i fer una visita al centre d’informació que hi havia a devora, on carregàrem de mapes i díptics i on els guies ens informaren dels itineraris que podíem fer. No tinguérem temps d’anar al Cap d’Ensiola, però sí de pujar fins al castell, que no es tractava ben bé d’un castell, tal i com ens va explicar el guia del museu, sinó d’una fortificació emmurada. Xino-xano pujàrem fins a l’esplanada que hi havia a dalt, perquè el castell estava en obres i no es podia visitar. Una vegada a d’alt ens feren la fotografia de grup i gaudírem d’unes vistes incomparables. Hi havia fins i tot un panell explicatiu. Després davallàrem i ens disposàrem a partir cap a l’altra banda de l’illa per visitar el Museu. 

Posteriorment, el grup caminà una estona per anar a visitar un molí de sang, és a dir, un molí amb una trull que havia estat estirat per una bístia de càrrega, que giravoltava, acostumada a l’habitud del captiveri i que feia oli que es dipositava en un ribell que hi havia sota l’eix central. Al refugi, polidament restaurat, també hi havia dibuixos d’altres Parcs Naturals d’Espanya. Des d’allà, vèiem com ja havíem deixat enrere Cal Rei. Al mateix refugi hi havia la següent inscripció:

La Comandancia general de Baleares a la memoria de D. Joan Vidal Garau «El payés» (1942-2014) En agradecimiento y reconocimiento por los servicios prestados al destacamento militar de Cabrera. Septiembre 2016. 

Seguírem la caminada, fins arribar a endinsar-nos un poc a l’illa, ja havíem passat el Jaciment Arqueològic del Pla de ses Figueres, on hi havia la Necròpoli del Monestir Bizantí. Mentrimentres, passaven algunes camionetes amunt i avall, amb tècnics de l’illa, més avant arribàrem hi havia dues plantacions o més de figueres i vérem com el solc devia tenir un dos metres de profunditat; segons ens contà el nostre guia, la fulla de cinc puntes indicava que es tractava d’un bordissot blanc. Ja en el camí del Museu, que haguérem de revoltar per dalt, entràrem a l’edifici. La majoria de les construccions estan molt ben conservades i remodelades, amb unes vidrieres molt grans i que donen molta llum a l’interior. Allà, a la primera planta hi havia mostres de xarxes i d’hams de pesca antics així com un artilugi molt curiós, l’ullot, que era un recipient paregut a l’almud, però sense fons que servia com a «mirafondos» això és per guaitar al fons marí. Després a les parets hi havia quadres d’època de l’illa i mapes, a la segona planta també hi havia maquetes i pòsters que narraven la història, allà mateix un guia explicava molt pacientment i amb molta vocació la història de Cabrera. Incidí en què l’illa era un niu de pirates, que volien controlar el port, punt de sortida cap a les altres illes i cap a Alger. La fortificació, mal anomenada castell, tenia unes portes molt estretes així com les escales, altes…tot pensat perquè els pirates no poguessin entrar a Cabrera. Una vegada passat el perill Mallorca havia de recuperar el control del castell si els pirates el conquerien. D’aquí venia la dita que «Els mallorquins vivim d’esquenes a la mar» perquè la mar només donava problemes. També hi havia els corsaris, que tenien un permís de l’Estat, la patent de cors, per poder atacar els seus enemics. Durant 200 anys el castell s’hagué de restaurar més de deu vegades. Després el castell caurà en desús sense cap funció. 

Si feim un bot a la història, els francesos a l’any 1808 perden a Bailén. S’ha de firmar la pau, però Napoleó no reconeix la derrota i això serveix d’excusa als britànics per no retornat els soldats cap a França. Aleshores, Cabrera es converteix en una presó sense barrots per a més de 3000 francesos (aquí les estadístiques ballen, n’hi ha que diuen 8000, n’hi ha que 14000, la qüestió és que a l’illa moriren molts d’ells, víctimes de malalties, bregues, cansament… La vida a l’illa era molt complicada i els que hi hagueren aquí patiren molt. Una fragata hi construí un monument en el seu homenatge. 

Finalment, ens dirigírem cap a la platja, allà alguns prengueren un bany i d’altres aprofitaren per dinar i descansar una mica sota l’ombra dels pins, mentre les sargantanes jugaven i corrien per sobre d’una petita paret seca, per acabar amagant-se entre la foscor de les pedres. Probablement fugien del sol com nosaltres. Tot seguit anàrem cap a la barca que ja ens esperava per partir, fórem els darrers en embarcar i salparem per dirigir-nos cap a la Cova Blava. Una vegada a la cova s’aprofità per banyar-se i poder contemplar aqueix fons blau tan intens i profund amb unes oblades ben grosses que ens feien companyia. I tot gràcies a les companyes que ens deixaren les ulleres per poder veure aquell fons que és únic i irrepetible. La nedada satisfé a tothom, tot i que alguns no nedaren i esperaren a la barca. Després ja ens recolliren a tots i partirem cap a la Colònia de Sant Jordi. De tornada vérem aquelles petites illes tan espectaculars, de l’illa del nord vérem les diminutes escales i el far. El viatge en barca va ser meravellós i mentre abandonàvem l’illa poguérem contemplar la fortificació i les penyes ocres, daurades pel sol i un cartell que anunciava Cabrera com a Parc Nacional. El guia ens digué que en total hi ha més de denou illots.

La tornada fou tan càlida o més que l’anada, amb la gent ja més cansada, però amb la sensació que havíem passat un bon dia. Les ones de la mar, als que anaven defora els esquitxaven al pas de l’embarcació. I el sol tornava a resplendir i deixar algunes espatlles encara més morenes. L’horitzó es dibuixava i tot i que ja veiem l’illa de Mallorca, semblava que encara no hi érem a prop. En definitiva, el viatge fou una meravella i una bona excursió per ser la primera de la temporada que tot i que no la gaudí tot el grup, els que hi foren varen tenir una bona diada. Acte seguit, desembarcàrem i després d’un petit break per comprar algun gelat, regressarem a casa amb el minibús. Primer arribàrem a Son Servera, (també havíem passat per Sant Llorenç) i després a Capdepera amb la resta de la tarda per davant. Un bon inici de temporada amb les Cranques reumàtiques i Camina, Caminaràs! Cabrera, Parc Nacional!

Joan Cabalgante i Guasp