Infra-cròniques alemanyes (20)
Miquel Llull, Bibliotecari del Golea
«Nichts ist zu dumm.»
Thomas Mann, 5 octubre 1949.
No sé si va ser a l’estiu de 1977 o de 1978 que damunt la platja de Cala Agulla vaig llegir aquest llibre. Segurament va ser el meu primer llibre d’Estellés. L’havia comprat a la llibreria Cavall Verd per 110 pessetes i aquell estiu, en què els indígenes encara podíem anar a l’Agulla per passar el dia, me’l vaig emportar i me’l vaig llegir d’una tirada. Perquè el llibre és curt. Són vint-i-un (o vint-i-dos?) poemes amb versos alexandrins que es va publicar per primera vegada a Els Llibres de l’Escorpí el 1973, però que l’autor havia escrit el 1954, als trenta anys.
No cal dir que Vicent Andrés Estellés (1924-1993) és un dels grans de la poesia catalana molt influït pels clàssics de la nostra literatura però també amb un llenguatge propi molt proper a la realitat quotidiana.
L’edició alemanya que tenim entre les mans tracta de reflectir tota aquesta poètica i ha traslladat a l’alexandrí alemany el versos d’Estellés tot tractant, també, de respectar el seu llenguatge a voltes col·loquial però amb una forma culte molt acostada als grans clàssics com Ausiàs March. L’edició de Hans-Ingo Radatz és impecable i el seu estudi introductori il·luminador de la personalitat literària d’un dels grans poetes de la literatura catalana de tots els temps.
Aquesta edició del 2024 s’insereix dins la commemoració dels cent anys d’Estellés que, entre altres accions, també inclou l’edició anglesa a càrrec de Dominic Keown. Aquesta vessant internacional fa justícia a Estellés perquè el posa definitivament dins el mapa de la literatura europea, on sempre ha estat malgrat els entrebancs que suposa ser català a València, o encara més, ser català al Regne d’Espanya, sempre preocupat per amagar la seva diversitat i al·lèrgica a la promoció de personatges com Estellés, considerat com un «separatista d’esquerres» per gent inculta i inhumana com ho són els que remenen les cireres culturals d’aquest Regne en estat permanent de putrefacció.
Però sempre ens quedarà Alemanya, on els estudis catalans són molt més avançats i apreciats que a la Gran Castella, autoanomenada, quan convé, Regne d’Espanya. Ja són molts els llibres catalans en versió alemanya que he pogut trobar a les diverses llibreries de referència de Soest; alguns els he comprat i regalat als meus amics alemanys: Joan Perucho, Jaume Cabrer, Baltasar Porcel, Josep Pla, Montserrat Roig, Ausiàs March, Blai Bonet, Mercè Rodoreda, Albert Sánchez Piñol, Quim Monzó, Joan Sales, Llorenç Villalonga, Joan Brossa, Bernat Metge, Màrius Torres, Guillem Frontera, J.V. Foix, Carme Riera, Jacint Verdaguer, Ramon Llull, Joanot Martorell, Jesús Moncada, Maria Barbal … i tutti quanti. I ara tenim el gran valencià d’Estellés que ens acompanya en les nits germàniques quan ens asseiem a devora el foc i pensam en tots aquells que ens han deixat però que, malgrat tot, encara són aquí.
* * *
Per acabar us present dos dels poemes en la seva versió original i en l’alemanya. Són el primer de la sèrie i el denou. Aquest darrer curiosament no hi és al meu exemplar comprat a Cavall Verd; però sí hi és al volum 6 de les Obres Completes publicades el 1981 a Edicions Tres i Quatre.
I
Hi ha l’aladre, groguenc, amb una grogor d’os,
i hi ha el crani de l’ase entre les brosses tendres
i hi ha una llunyania de llençols eixugant-se:
hi ha una barca en l’arena, hi ha altres coses, Françoise.
Hi ha petjades també, espaiades i greus,
hi ha el senyal d’unes natges alegres i petites,
i soledat, Françoise, més soledat encara.
Hi ha també el llit metàl·lic, hi ha l’habitació
per hores, hi ha la verge amb uns ulls grans pel pànic,
i nua, en un racó, mirant avançar l’home:
hi ha la virtut, Françoise, i la virginitat,
i l’hivern, a la platja, i hi ha els cristalls, tots bruts,
i hi ha els llençols greixosos, esgarrats amb les ungles,
i hi ha els vaixells,Françoise, amb noms prestigiosos,
en l’aigua lenta i trista i oliosa del port.
Hi ha dos vaixells danesos carregant mandarina.
I
Da ist die Pflugschar, gelblich gefärbt wie alte Knochen,
da ist der Eselsschädel inmitten trocknen Laubs;
da ist auch eine Ferne aus aufgehängten Laken,
ein Boot am Strand; es gibt so vieles andre, Françoise.
Es gibt am Boden Spuren von schweren, weiten Schritten;
den Abdruck von zwei kleinen und muntren Hinterbacken,
und Einsamkeit, Françoise, noch viel mehr Einsamkeit.
Und dann das Bett, aus Eisen; das Zimmer, angemietet
nach Stunden, und das Mädchen mit panikweiten Augen,
das, nackt in ihrer Ecke, den Mann sich nahen sieht:
Da ist die Tugend, Françoise, und die Jungfräulichkeit,
und auch der Strand, im Winter, und Fenster voller Schmutz,
und da sind die verschwitzten und lustzerwühlten Laken,
da sind die Schiffe, Françoise, mit offiziösen Namen
im traurig-trüb mit Öl verschmierten Hafenwasser.
Aus Dänemark zwei Frachter lädt man mit Mandarinen.
XIX
Els tramvies que duen les gents amunt i avall
i els tramvies que duen el taüt de l'albat
i els tramvies que duen gents alegres i tristes
i els tramvies que duen un nen entre les rodes
i els tramvies que duen la xicona de verd
i els tramvies que duen les gents a l'oficina
i els tramvies que duen les corones de flors
i els tramvies que duen els homosexuals
i els tramvies que duen una dona prenyada
i els tramvies que duen la puta amb ulls de son
i els tramvies que duen un home sense feina
i els tramvies que duen una dona plorant
i els tramvies que duen un condemnat a mort
i els tramvies que duen en Joan Maragall
i els tramvies que duen el manyà del cantó
i els tramvies que duen el rector de les monges
i els tramvies que vénen i els tramvies que van
i un nen entre les rodes i uns bolquers plens de sang
i aquell orb que venia «Iguales para hoy…»
XIX
Die Straßenbahnen bringen die Leute hin und her
die Straßenbahnen bringen den Sarg des Säuglingskinds
die Straßenbahnen bringen die Fröhlichen und Tristen
die Straßenbahnen bringen ein Kind unter die Räder
die Straßenbahnen bringen die Kleine dort in grün
die Straßenbahnen bringen auch eine Frau, die weint
die Straßenbahnen bringen die Leute auf die Arbeit
die Straßenbahnen bringen die Blumenkranzgebinde
die Straßenbahnen bringen die Homosexuellen
die Straßenbahnen bringen die Frau im sechsten Monat
die Straßenbahnen bringen auch einen Arbeitslosen
die Straßenbahnen bringen den Todeskandidaten
die Straßenbahnen bringen auch Joan Maragall
die Straßenbahnen bringen den Schlosser von der Ecke
die Straßenbahnen bringen den Chef der Nonnenschule
die Straßenbahnen kommen, die Straßenbahnen gehen,
ein Kind unter den Rädern, die Windeln voller Blut
und dort, der Blinde ruft: «Täglich ein Hauptgewinn!»
Clicant sobre la imatge es pot descarregar tota la publicació en versió catalana i alemanya.
El meu agraïment a Pere Siurell, que és qui em va regalar aquesta edició catalano-alemanya del llibre d’Estellés. Gràcies.
Infra-Cròniques alemanyes
03. «Ein Kettenraucher der Liebe»: Klabund en un minut
05. Bombes sobre Soest [i el món]
06. Else Lasker-Schüler: cercant una ciutat pertot arreu
07. Franz Blei revisitat: Guerra Civil a Mallorca
08. Terror judicial
09. Klaus Mann cavalcant «Der Vulkan»
10. Die Erbauer der Pyramiden / Ein Mann auf Krücken
13. Un Trànsit complicat i inexplicable cap a l’exili
14. Arthur Segal a Cala Rajada
17. Emma Goldman