El foc sempre ha format part de la festa. Una foguera enmig de la foscor dona solemnitat i magnificència a una trobada. El foc mai ha deixat d’acompanyar les celebracions de caire popular. El 21 de maig de 1662 se celebrà, a tots els pobles del país, el naixement del príncep Carles II, futur rei d’Espanya. A Manacor, segons descriu Damià Duran a Els pobres, es feren alimares (fogueres) i no es va plànyer la teia per enllumenar els carrers: 24 quintars de fusta va ser cremada dins 40 festers.

La festa per excel·lència de l’hivern és el Nadal. Quan la pagesia que guarnia les tradicions encara era vitenca no faltava, per aquestes dates i a cadascuna de les foganyes de les cases senyorívoles de la part forana, un bon foc. Encendre el tió de Nadal formava part dels rituals nadalencs de la pagesia catalana i mallorquina. Explicava Antoni Ma Alcover, en el llibret Ses matances i ses festes de Nadal, que el dissabte de Nadal l’amo ja tenia aluiat un socot d’olivera, com es cos d’un homo de gruixat. Tot d’una que l’han engirgolat dins sa foganya i li han arrambat una mica de calivera ha pres rebent i canta a la vela de sa flamada que deixa anar. Mentrestant els paraiers entren tots xalests dins sa cuina i hi troben es tió de Nadal omplint tot allò de calentor i de delit. Aprofitant la calivera s’hi torrarien ametles, faves i aglans dolces, allargant la vetlada.

Quan els senyors de les possessions illenques, en els darrers decennis del segle XIX, començaren a vendre sementers i garrigues es perderen tradicions, una de les quals seria el ritual del tió de Nadal. La pagesia catalana, en canvi, va fer evolucionar aquella festa transformant-la en una vetlada per a nins, creant una renovada tradició: el caga tió.

Durant la nit del dissabte de Nadal els camins s’omplien de puntets de llum que bellugaven; eren grups de pagesos que s’encaminaven cap a l’església per a celebrar la missa del Gall i el Naixement del Bon Jesús. A la mateixa narració Antoni Ma Alcover explicava amb detall com era aquella eixida: Amb això senten un avalot de riaies i crits dins la casa; són ses al·lotes de les finques veïnades de Son Fontinyol que s’entreguen amb un escabotell de fadrinel·los d’altres llocarrons; venen per llavors anar-se’n tots plegats a Matines. Sempre són anats a Matines amb encesa. No hi ha res més garrit ni xalest que veure tants llumets pels camins que van cap a la vila. Enguany han fet els reïnots d’un rest de sínia que ha servit tot l’any; d’aquell cordellam en tallen bocins i bocins i els amaren ben amarats dins pega, los deixen assecar i llavors, en encendre-los, són com torxes.

La nostra festa de l’alei-alei és més moderna que el ritual descrit. Per això presenta uns canvis d’escenari i de ritual. L’espai de la festa ja no són les cases i els camins del camp sinó els carrers del poble, cosa que cal relacionar amb la decadència de la pagesia tradicional. Capdepera, entre 1870 i 1890, va viure un gran desenvolupament urbanístic, s’obriren nous carrers per atendre la necessidat de construir llars, tant per als nouvinguts com per als gabellins que passaven a residir al poble. Aquells vint anys foren d’una gran expansió comercial, amb l’obra de pauma com a eix fonamental de la transformació econòmica. En poc temps es crearen nombrosos serveis: metge, apotecaria, escoles, botigues, magatzems, etc; tot un conjunt de canvis que provocaren que a molts camperols els sortís més a compte residir en el poble, separant el lloc de residència del lloc de feina.

La lletra de la cançó de l’alei-alei mereix uns comentaris.

Alei-alei,
penjant amb un cabell.
Anit, anit,
un gall farcit.
Demà, demà,
el mos hem de menjar.
I passat demà,
El mos hem d’acabar.

Sobta que en una nit en la qual la feligresia es preparava per assistir al misteri del Naixement del Bon Jesús, aquell que dona sentit a les creences dels cristians, en lloc de cantar nadales es decantàs per un ritual profà. Les interferències entre una soterrada cultura pagana i la cristiana és una constant històrica que prové dels inicis del cristianisme. A finals del segle XIX se’n produïren de molt cridaneres d’interferències però en el seu moment es feren amb tota normalitat. Cal destacar, per exemple, la irrupció dels dimonis en la festa de Sant Antoni o que l’obreta de teatre popular l’Adoració dels Tres Reis Mags es transformàs en El Rei Herodes. El teatre i les festes populars s’han permès unes llicències sorprenents amb l’única finalitat de divertir i captar l’atenció del públic.

La paraula ‘alei-alei’ és una contracció de al·leluia, una expressió de joia especialment emprada per Pasqua de Resurrecció. En aquells moments de canvi i de renovació com els descrits dita expressió fou transformada en un cant de joia pagana i els nins, innocentament, manifestaven la seva alegria per l’arribada del Nadal amb una cançó de connotacions paganes.

El missatge de la cançó no és propi d’un infant, la bona menjua no forma part dels seus interessos; en tot cas hauria reclamat qualque dolç propi de dites dates. La nit de Nadal era un moment en el qual es reunia la dispersa família i la cançó era una forma festiva d’al·ludir al motiu de la trobada, instrumentalitzant la innocència dels nins.

Josep Terrassa