Per si un dia som ben lluny de tot
Per si algun dia ens plou la sort
Seguirem el que estem fent 
en aquest moment
	Blaumut, «Aquest moment».

Cal protestar fins i tot quan no serveix de res.
	Manuel de Pedrolo.

     No volia parlar excessivament del passat. Ja ho han fet d’altres, com en Felip. Però sí volia dir que aquesta feina de publicar un nou número de la revista que fundàrem a finals dels anys setanta del segle passat, m’ha recordat aquell jove que vaig ser. I ara encara m’hi sent solidari. Em sent solidari amb aquell jove que va intentar sembrar la llavor d’una «societat millor», o això pensava ell –i ells– tal com deia l’editorial del número zero de la revista.

     No cal dir que fracassàrem. Els resultats estan a la vista i no es poden amagar. De fet, fer aquest número 7 de Torre Esbucada és producte d’aquell fracàs.

     Però deixem els fracassos perquè, a més, de fet, sempre han estat imprescindibles i necessaris per a avançar. Avancem idò!

     Però cap a on?, es demanaran alguns, per no dir tots. Cap a on podem avançar que no sigui per un camí traçat pel capital, els seus lobbys, les seves multinacionals, les seves xarxes socials i els seus fonts de voltors amagats darrere d’un anonimat criminal?

     Jo, evidentment, no tenc cap recepta, no tenc cap mapa que ens marqui un camí ràpid i segur; només tenc intuïcions.

     No podem defugir que la situació mundial no convida a l’optimisme per la irrupció d’aquet nou/vell feixisme de masses i criminal, però malgrat tot no ens queda més remei que aferrar-nos a l’esperança.

     Però la revolució que pugui tombar tot això que ens envolta i podreix l’aire, l’aigua i la terra ha de ser col·lectiva, però perquè sigui col·lectiva primer ha de ser individual.

     I perquè sigui individual i col·lectiva cal començar des del quilòmetre zero. És a dir, la revolució comença aquí i ara, o no comença ni començarà mai.

     Perquè si no la fem noltrus, l’hauran de fer els nostrus fills o –com en el meu cas– els nostrus nets. Cal començar a acostumar-nos a dur una altra vida o sinó, amics i amigues, el preu serà l’extinció. Una més de les que hi ha hagut a la terra, sí. Però a les altres no hi havia «éssers intel·ligents», com sembla que ho som noltrus. És a dir, serà la primera vegada que l’extinció serà provocada per la intel·ligència, sigui aquesta la de sempre o senzillament l’artificial.

     La conquesta de l’espai és un dels nous mites que ens volen vendre, però aquesta exploració només pot ser profitosa per a la humanitat després de l’extinció, ara sí, de la mentalitat capitalista. No hem de permetre que l’espai sigui la seva nova «frontera», la del capitalisme desbocat que representa aquesta cruel coalició entre la política-espectacle i els mil-milionaris de la informàtica i els seus múltiples ramals de control social des dels milers i milers de satèl·lits que envolten la terra amb la seva perillosa i maquinal mirada.

     Haurem d’acabar amb el turisme, –si més no així com l’hem entès fins ara– i no perquè sí, sinó perquè el turisme es va convertir ja fa dècades en una indústria insostenible. Alguns diran, «però si a Mallorca només vivim del turisme!». Bé, idò, precisament el problema és aquest, que vivim d’una indústria que té tantes derivades destructives que no té defensa possible ni futur de cap casta, que expulsa la gent de les seves  cases i fa impossible de viure en el lloc on vàrem néixer. Per tant, val més que pensem en altres alternatives per a guanyar-nos la vida, especialment dels que vendran, perquè noltrus ja tenim tot el peix venut, mai més ben dit! Però no siguem egoistes i pensem un poc amb aquests que ens sobreviuran.

     I deixem que els viatges siguin interiors. Aquesta necessitat absurda d’anar d’un lloc a l’altre per fer no se sap molt bé què, ens porta de camí, com deia, a l’extinció. Feis els viatges a peu o amb bicicleta i veureu com Mallorca és prou gran, molt més gran que la velocitat que marquen les nostres màquines infernals.

     I una darrera cosa que sí que podem fer, que està al nostru abast. Defensem la diversitat biològica i cultural del planeta. Però no com una cosa abstracta, sinó com una cosa tangible que tenim davant els ulls. En aquesta part de món, com ho és Capdepera i Cala Rajada, tenim moltes coses per fer: des de regenerar la posidònia, l’Estany de Canyamel, les dunes de sa Mesquida i Cala Agulla i també un dels bens més preuats que ens ha concedit la natura: la llengua catalana, que aporta una visió del món única i insubstituïble, com també ho fan les altres llengües del món, que són moltes, diverses i precioses.

     Defensar tot això amb dents i ungles, defensar les nostres platges encantades, ens acosta a aquella dita revolucionària que diu: «Pensa globalment, actua localment». Vos anim a fer-ho des d’ara mateix perquè, a més, ens aportarà diversió i alegria.

     Perquè davant tot això que ens assetja i posa en perill la integritat de la terra i el nostru projecte comú d’humanitat, ens cal un xic de poesia, un xic de seny, un xic de rauxa i, especialment, una gran manifestació d’amor.

Miquel Llull, Bibliotecari del Golea

Soest / Capdepera, abril 2026