L’atzar em va dur a rellegir Black llata blues l’agost de 2025. No recordava tots els passatges d’aquesta historieta i em vaig adonar de la gran quantitat de canvis produïts a Capdepera i redols, des de 2009 fins ara. Algunes persones ja no hi són, els espais canvien, els joves creixen i s’independitzen, el turisme s’intensifica, etc.

Hi ha canvis que m’agraden i d’altres que no. No sé si els canvis són bons o dolents, això ho hauria de dir alguna entitat d’ordre superior, jo no tinc capacitats per fer-ho. En qualsevol cas, hi ha ciències dedicades a estudiar les transformacions en el planeta Terra en diversos àmbits com la història, la sociologia, la geografia, etc.

No vull fer aquí una valoració ni un estudi dels canvis dels darrers anys a Capdepera ni enlloc: simplement vull posar en context com vaig escriure aquesta historieta i a quins elements faig referències. Si això serveix per comprendre-la o per a qualsevol projecte, perfecte; igualment, passarà a la història com un llibre més sense importància.

Sempre m’ha agradat escriure, des dels 10 anys aproximadament. He escrit moltes coses per a mi, algunes per a amics i familiars, i publicacions en una revista especialitzada en nàutica d’esbarjo. Res semblant a un llibre. De fet, aquesta historieta no tenia gaire opcions de convertir-se en llibre, però va topar amb persones que van trobar-la amena i, a més, tenien possibilitats d’editar-la. Em refereixo als integrants de l’associació cultural local Cap Vermell, aleshores amb molt d’ímpetu, i que alguns dels seus membres continuen actius en les seves investigacions i publicacions.

La meva dona i jo vàrem instal·lar-nos a viure a Capdepera per un conjunt de factors que propiciaren el viatge des de Barcelona, però explicar-los allargaria massa aquest text i prefereixo dedicar lletra al que trobo interessant per a la lectura. La casa, can Guergori (Greg’s House) era propietat del meu oncle i padrí de bateig, el doctor Rómulo Hevia Moll (neuròleg i psiquiatra, Alcoi 1926, Capdepera 2009), qui l’havia heretat de la seva mare, ella de les seves germanes, del padrí… El meu oncle i jo guardàvem la que per a mi ha estat la millor i més intensa relació personal de la meva vida. Jo tenia tres anys quan la vàrem començar i va acabar quan jo havia de fer 44. En morir ell, el meu cap esclatava d’impotència, necessitava escriure. El dol va durar molts anys.

Ell volia morir a casa seva, a Capdepera; m’havia confiat l’ús i manteniment de la casa dos anys abans; després de la mort de la meva tia al juliol de 2008, li demanàrem d’anar els tres a viure a can Guergori. Per a mi era un somni poder estar amb ell els anys que li quedaven de vida: tenia una ment molt lúcida, una memòria privilegiada i un sentit de l’humor amb el que ens enteníem perfectament. Però els anys que jo pretenia compartir amb ell van ser tan sols unes poques setmanes: tenia càncer amb metàstasi, en uns nivells estratosfèrics segons em va comunicar l’oncòleg. Com a bon metge, el doctor Hevia ho sabia i ens ho havia amagat fins poques setmanes abans de deixar-nos: només ho sabien ell, un familiar seu i desconec si algú altre.

Enmig d’un terrabastall com aquell, en plena crisi econòmica de 2008, na Mar (Nina) i jo (B.B.) ens vàrem trobar en una situació espantosa de la que no entraré a fer valoracions. Ella era i segueix sent el seny; jo, la rauxa.

El nom de Rómulo Hevia i algunes persones que ja coneixíem a Capdepera ens van obrir moltes portes. En heretar la casa vàrem poder quedar a viure-hi. Alguns la coneixien per can Rómulo, d’altres per ca ses Guergòries, malnom de la seva mare i ties que ja els venia del repadrí, i de la finca de son Guergori, a l’entrada del poble arribant des d’Artà, segons vaig poder aleshores.

La rapidesa d’esdeveniments, invitacions, nous contactes i festes va ser sorprenent per a nosaltres. Estàvem avesats a un poble d’agost amb les persianes de les cases sempre tancades, a carrers buits a les hores centrals del dia per la calor. Quan hi anàvem, una setmana a l’estiu, passàvem la major part del temps amb els meus oncles. Ell tendia a sortir només en cotxe i procurava no fer més visites de societat que les estrictes d’amics i, d’altres, poques, per obligació social. Després de la seva mort em vaig assabentar que hi havia pacients seus repartits arreu, cosa que em produí un petit contrasentit: el meu oncle m’havia fet signar un document on em comprometia a destruir tots els historials dels seus pacients i tota la documentació que hi pogués haver al seu ordinador portàtil, com si volgués fer desaparèixer qualsevol rastre de qui l’havia visitat; per contra, moltes persones em deien orgulloses que havien estat pacients seus. Tenia guardades unes sis maletes de viatge, grosses, plenes d’historials que vàrem triturar entre tres persones durant gairebé tot un dia amb dues grans trituradores de paper.

En aquest punt, he de ressenyar que la història de la psiquiatria i de la psicologia, segons el que jo vaig aprendre del doctor Hevia, anaven per camins ben diferents a la Mallorca dels anys 70. Al principi, haver d’anar al psiquiatre comportava un important estigma de bogeria. Per sort, amb els anys, aquesta idea s’ha anat diluint gràcies als avenços en neurociències. També recordo paraules seves indicant-me, quan jo era petit, que la psicologia no era tan important com la psiquiatria; però la seva intel·ligència i capacitat per estudiar van fer que, en un moment donat, se n’adonés de la importància de la psicologia, acceptant-la i incorporant-la als tractaments quan feia falta, i compartint tractaments amb psicòlegs.

Sent una referència tan cabdal per a mi, en el text de Black llata blues he duplicat la figura del doctor Hevia en dos personatges. D’una banda, el doctor Rom Haivaia: Rom és una forma abreujada de Rómulo, i Haivaia és una hipotètica lectura en anglès, que em vaig treure de la màniga, de la paraula Hevia. Ell tenia la pell molt morena i el cabell negre, sense canes. A més, un oncle seu va marxar a Puerto Rico a finals del s. XIX i hi va formar família allà, cosa que ell va descobrir tard, cap als anys 70. D’altra banda, Godfy és la versió abreujada sui generis de godfather, padrí en anglès. A la meva família, gairebé tothom li deia “padrino” (parlàvem en castellà entre nosaltres), tenia un bon nombre de fillols entre els meus cosins i altres nebots. Inspirat en The gotfather i tenint en compte la quantitat d’informacions que vaig aprendre d’ell, m’anava prou bé per crear una trama mafiosa on ell podia ser il capo.

B.B. (llegit Bibi) és la meva pròpia caricatura, la més irònica que vaig saber fer. Bibi és com m’anomenava una neboda quan començava a enraonar. En els moments d’escriure aquesta historieta em trobava tan perdut i amb l’obligació de tirar endavant (no teníem una feina segura, encara, ni la Mar ni jo) que, o bé sortia una història completament depressiva, o bé me’n fotia de tot. Però l’humor és un arma perillosa si no se sap contra qui l’apliques; com els personatges que havien de sortir eren persones reals de carn i ossos, amb els que havia començat a contactar però sense una amistat arrelada i profunda, m’exposava a rebre més que a riure. L’única manera d’abordar una comèdia negra respectant els personatges “convidats” era posant la clau sobre les bretolades del personatge narrador.

Una altra forma d’evitar l’agressió directa, quant a aplicació d’humor, va ser transformar tots els noms traduint-los a l’anglès, tant de persones com d’accidents geogràfics, uns de manera més barroera que d’altres. No crec que faci falta esmentar-los tots.

Holy House correspon a la casa del carrer d’es Pou número 2, veïna de can Guergori de la que n’havia format part fins a finals dels anys 20 del s. XX, quan es va vendre per l’equivalent actual d’uns 7,5 euros. En els documents que guardo, apareix manuscrit com casa Santa i també ca sa Santa. Si tenim en compte que algú del poble em va dir que en aquella casa hi havia viscut una parella en què el marit prostituïa la dona, la diferència és important. No tinc proves que això fos veritat i crec més oportú fer incidència en els documents antics.

Actualment gairebé tots els documents són escrits amb caràcters d’impremta, però hi va haver temps, segles, quan es redactaven a mà. A més, moltes persones reflectides en els propis documents no sabien ni llegir ni escriure, la qual cosa atorgava a qui escrivia molta “llibertat” pel que fa a errades. No han d’estranyar les transformacions de noms i llinatges com Grau en referència a Garau, que he trobat en algunes escriptures, per la qual cosa si era casa Santa o ca sa Santa no tenia més importància i vaig optar per traduir la primera opció a la brava.

Pel que fa a pel·lícules de policies, novel·la negra o comèdia negra, a més de The gotfather he utilitzat referències d’altres obres. Per al nom del llibre vaig inspirar-me en Hill street blues, una sèrie de policies que va arribar a la televisió espanyola (en una època, que jo recordi, on a Espanya només hi havia dos canals, Tv1 i Tv2) traduïda al castellà com Canción triste de Hill street (encara no existien els primers traductors automàtics, però s’hi apropava). De la mateixa època hi havia l’inspector Colombo, amb alguns tocs de sàtira, qui sempre acabava traient l’entrellat de les seves investigacions (a diferència d’en B.B). Una pel·lícula que em va agradar molt va ser Dead Men Don’t Wear Plaid (Cliente muerto no paga, una altra traducció particular). És una comèdia de cinema negre de 1982 feta amb retalls d’altres films i algunes noves escenes rodades amb pocs actors. La fi angoixant de Black Orpheus (Orfeu negre) va inspirar-me per a les escenes finals de Black llata blues.

Quant als fets descrits al llarg de la trama, gairebé tots es fonamenten en situacions on ens vàrem trobar, gràcies a l’acolliment de tants gabellins o a les descobertes que férem na Mar i jo. En aquells anys 2009 i següents hi havia una activitat cultural intensa i una vida social prou moguda, en molts sentits. Anem a pams.

Ara que estan ampliant l’aeroport de Son Sant Joan, caldrà veure si la figura d’una dama estirada, de l’escultor Botero seguirà present. Durant anys, quan viatjava freqüentment, veia turistes llepant o fregant un pit d’aquesta escultura, de forma que sempre lluïa més que la resta.

La construcció de l’autovia entre Palma i Manacor, i la reforma de les carreteres cap al Llevant, inclogué un gran nombre de rotondes que abans no hi eren. Sense menysprear les millores que han suposat les carreteres, no deixa de sorprendre’m la gran quantitat de ferralla que “ornamenta” les rotondes en forma d’escultures. Desconec si s’ha fet amb caire estètic, per dissuadir els conductors de creuar recte o per altres motius que ja van cremar pàgines dels diaris locals. En qualsevol cas, em van semblar un bon motiu de burla.

A Son Servera els majors recordaran l’Armeria Júlia. El gos Julius és invenció meva, i desconec qui despatxava, mai vaig entrar-hi. Jack Saw correspon al dramaturg Jaume Miró, de Cala Millor. Havia escrit In the backyard, una obra de teatre crítica on denunciava les conseqüències de la crisi econòmica del moment i la dels desnonaments que hauria d’arribar. Una visió de futur que jo compartia perquè també la veia venir. Com diu la ressenya de Cap Vermell, en publicar l’any 2013 el llibre (https://capvermell.cat/cultura/noticies/presentam-el-llibre-qin-the-backyardq-de-jaume-miro/), “com a obra de teatre planteja la lluita entre la llibertat i la responsabilitat.”

Moltes cases antigues tenien una cisterna per a la recollida d’aigua de pluja. Amb un tractament preventiu i anàlisi per assegurar la seva potabilitat, l’aigua és boníssima. La de can Guergori tenia fama entre els veïns. Na Mar i jo vàrem recuperar la cisterna i la recollida d’aigua, seguint les directrius d’en Pedro Melis Colom, a qui dedico algunes planes al capítol 15. La seva pèrdua aquest any 2025 i la recent lectura del llibre han estat fonamentals per a promoure aquest nou text complementari.

Per a la Mar i jo, en Pedro és un món apart entre els veïns de Vila Roja. La porta de la seva cotxeria es troba enfront de la finestra de la nostra cuina i coincidíem sovint quan ell marxava o tornava. Aleshores, obríem, el saludàvem i, si teníem temps, petàvem la xerrada. Quan li anava bé, sense que li demanéssim res, ens oferia hortalisses o fruita que li’n sobrava. Quan podíem l’ajudàvem en allò que sabíem fer o deixant-li eines que podia necessitar i no tenia a mà. El cas per a mi més sonat va ser un dia quan volia partir al matí i tenia un cotxe aparcat davant la persiana, no sabíem de qui era. Jo crec que, si ell hagués tingut el tractor, l’hauria mogut. Com no era el cas, se’m va acudir agafar una biga vella de fusta, de 4,5 metres de llarg i un altre tros de fusta on recolzar-la. Amb un cap de biga sota el cotxe i fent palanca des de l’altre, removent com si fos una cullera, vàrem anar traient el cotxe del mig. Vaig quedar orgullós d’haver pogut ajudar a un savi com ell.

Al carrer ciutat hi havia el forn de can Caselles, una botiga de productes ecològics, la biblioteca, can Niu, de roba; el centre financer (Wall Street) estava format per la Banca March (Banca Mássssh), La Caixa (Fem Caixa), el Santander (Standingthere for ever), el Crèdit Balear (Descrèdit Insular) i Sa Nostra (És Nostro). Cinc oficines d’entitats bancàries en un cercle d’un radi ben petit. Els “canvis”, les transformacions socials i econòmiques promogudes per mans misterioses, van fer que desapareguessin les cinc i que La Caixa, per pressió popular (això és el que em va arribar a mi), tornés a obrir el caixer després de tancar l’oficina. Desconec si a hores d’ara fan servei d’atenció al públic.

A Can Patilla (The Short Leg Inn) un per a mi poc conegut Xiscu Llisa em va preguntar, un dia, si jo vivia a can Rómulo, mentre em servia alguna beguda. Era la primera vegada que sentia anomenar can Guergori d’aquella manera. Em va comentar que el meu oncle hi anava sovint a fer travesses. En Xiscu s’ha pogut jubilar feliçment i el local, lleugerament remodelat pel fill, segueix actiu. Tota una sort per als parroquians. Desitjo que els vagi bé el negoci a les noves generacions.      

Una de les activitats a la que ens van convidar va ser a les vetleries  dels Amics de la Llata. S’obrí un nou món d’artesania per a nosaltres que, pel que ens van explicar, el repadrí d’en Rómulo ja l’havia explotat al s. XIX. La llata donà molt de joc a la meva imaginació, com és prou evident al text.

Durant unes festes de Sant Bartomeu vàrem contactar amb els pescadors i en Joan Fuster, de la Hispaniola, va accedir a deixar-me anar amb ells a pescar, per veure i fotografiar en directe una feina que jo, tripulant professional d’embarcacions esportives, feia temps que volia conèixer. Vàrem fer dues sortides; la segona, a la llampuga, quan van agafar 1.050 kg de llampuga que van repartir entre tres barques. En Joan i el seu germà “Neptú” van ser sempre molt amables amb nosaltres, com tanta gent.

La papereria i quiosc era el que regentaven na Sole i en Rafa al carrer d’es Port. Ell feia repartiment de diaris als hotels i, un dia, em vaig oferir acompanyar-lo perquè, quan quedàvem per sopar plegats amb altres amics, sempre anava molt cansat. Em va semblar que ell va veure en la meva acció com si jo volgués aprendre del seu negoci; espero que només fos una mala interpretació meva però, per si de cas, no em vaig tornar a oferir acompanyar-lo.

Les festes de Sant Antoni i les matances no podien faltar en aquesta història. A les primeres matances vam ser convidats per en Pedro Colom, jo només hi havia assistit a unes altres, a Belloch d’Urgell, província de Lleida, feia molts anys. Després en vàrem participar sovint amb un grup d’amics i és una activitat que ens agradà prou, no només pel botí sinó per la participació col·lectiva.

L’obra Això no és el que sembla al teatre de Capdepera em va anar com anell al dit per anar construint l’estructura final. No ho puc precisar, però segurament la van representar quan ja estava escrivint el llibre. El bar Segle XII (vaig emprar el nom Thirteen’s perquè jo sempre m’equivocava i li deia Segle XIII) també era, juntament amb l’Orient, un punt ben característic de trobades socials a Capdepera. No tan sols per l’espai, que encara es conserva, sinó per les persones que hi treballaven a tots dos locals. Les persones anem creixent i envellim (per sort: les que no ho fan es queden pel camí, malauradament), i els canvis formen part d’aquesta llei de vida que transforma i maquilla la realitat. Els Historiadors, amb H majúscula, s’encarreguen d’investigar i d’escriure allò que han descobert envers els temps passats; els bufons narrem la realitat des de punts de vista propers, tractant de distreure el personal.

Pel que fa a l’ús que faig del català en el text, en aquelles dates jo estava més avesat a escriure en castellà que en català. La primera és la meva llengua materna, la segona la vaig començar a practicar als catorze anys, aproximadament, en la parla col·loquial amb amics. Els texts que tinc escrits des d’aleshores fins a 2009 no han passat cap corrector, tret dels exàmens de català, lògicament. D’altra banda, el meu català és de la varietat central i, a Black llata blues, m’enfrontava a una varietat mallorquina local, concretament a la de Capdepera o gabellina. En els mesos des de la nostra arribada al poble no vaig tenir temps per adaptar-me completament a escriure en una varietat de català més pròpia dels gabellins. Reconeguda la meva mancança lingüística, m’anava prou bé la figura del personatge narrador provinent de barris conflictius d’una gran ciutat i amb escassa formació acadèmica: havia de ser un brètol, amb totes les lletres.

En compartir l’esborrany amb membres de la revista digital Cap Vermell, en Jaume Fuster, a qui coneixia ben poc i que s’encarregava de gran part de les correccions de texts de l’associació, em va dir que no havia fet més que algunes petites puntualitzacions, deixant el text gairebé tal com li havia arribat. Amb els anys, gràcies a en Jaume i a d’altres persones amb més coneixement que jo, n’he après molt i m’he anat adonant de la gran quantitat d’errades del meu text envers la llengua catalana. Em plantejo si aquest fet no podria servir com exemple a joves que estiguin estudiant català, convenientment dirigits per mestres i professors assenyats que els facin identificar les errades i múltiples carències, per exemple, de pronoms febles, o les diferències entre varietats respecte al català central.    

El meu padrí em va dir una i mil vegades no miris enrere referint-se a que no busqués la meva supervivència o la meva felicitat en fets passats. No diuen que l’home és l’únic animal que trabuca dues vegades en la mateixa pedra? Jo segueixo donant importància a les vivències, a les experiències viscudes i a allò que he après d’altres, mirant a qualsevol banda. Dec ser més caparrut que un ase, però m’agrada recordar i rememorar les persones a les que estimo i que he estimat. Sense memòria els humans perdem la identitat; els records em fan tornar a la realitat quan la imaginació divaga per mons més… creatius.

Vagi aquesta nota com un agraïment a totes i cada una de les persones que es van creuar en la nostra estada de poc més de dotze anys a Capdepera, a les que ja no hi són i també a les que encara ens aturen amablement quan hi tornem.

Biel Mir

Sant Vicenç de Montalt, 21 d’agost de 2025