De cul de bòtil (XI)

No sé si és una percepció esbiaixada, però crec que els vells solen tenir molt bo de fer dir coses com: «Això m’ho va dir en Toni de Son Puça», «Això altre m’ho va ensenyar a fer en Pere Tiquitec», «La meva padrina sempre explicava que…». És a dir, tenen ben present que tot s’aprèn al costat d’algú: és allò que hem sentit tantes vegades de la tradició, la cadena i les baules.

Quasi fa vergonya dir l’obvietat, però a vegades convé tenir present les fites clares: mai es pot ser original, la tradició ens condiciona (per tenir-la en compte, per rebel·lar-s’hi o per provar d’ignorar-la) i, per tant, es tracta de ser honestos amb allò que serveix de model, d’inspiració o de punt de partida. Estam parlant, és clar, del món de la creació, diguem-ne, artística, en què la qüestió de l’originalitat té, acadèmicament, unes fronteres i límits imprecisos: ¿quan acaba el model que el creador pren per inspirar-se i comença la còpia o la imitació? No hi deu haver un criteri únic que serveixi de mesura per a tots els casos.

A l’antiguitat clàssica el concepte d’original i còpia no tenia la mateixa consideració que a l’actualitat: si alguna cosa era bona (per no dir, perfecta) era ben lògic que s’empràs en el moment que un poeta (o un escultor) es posàs a fer la seva obra. Per exemple (per posar un cas molt conegut) a mitjan segle I aC el poeta romà Catul escriu un poema que descriu els efectes físics de la passió amorosa en l’amant:

Ben bé igual com un déu em sembla, i àdhuc

que és superior als déus, si és que puc dir-ho,

aquest que seu al teu costat, que et mira

fix i que t’escolta

 

el teu riure, tan dolç, que a mi, infeliç,

m’arrabassa els sentits. Tan aviat,

Lèsbia, com jo t’he esguardat, no els resta

[veu als meus llavis]

 

se m’embulla la llengua, un escalf tènue

m’envaeix tot el cos, em xiuxiueja

a l’orella un dringueig, m’encega els ulls

doble tenebra.

 

El lleure, a tu, Catul, et perjudica;

el lleure, a tu, t’encoratja i t’exalta.

El lleure ha fet, de sempre, ensorrar reis

i urbs venturoses.[1]

Per posar una mica de context (i ja em perdonareu si sona un poc a lliçó), hem de tenir present que en el panorama literari de la Roma del segle I aC havien aparegut uns poetes que avui anomenaríem trencadors (se’ls coneixia com a poetae novi, «els novíssims»): joves dedicats a les lletres i a la creació, que van voler renovar la poesia que fins llavors es cultivava a la ciutat i que, per això, van introduir noves formes i nous temes. Els acompanyava la voluntat de provocar o escandalitzar (allò que fa uns anys es deia en francès, épater), i enfrontar-se a la tradició del moment. Catul és el més conegut d’aquests poetes i, encara que era ben conscient de la innovació que suposava la seva obra (i n’estava ben orgullós, quasi de forma provocativa), tot i això no es sabia original. Els seus referents i models eren els poetes hel·lenístics i els poetes lírics grecs arcaics, com la seva admirada Safo, la poeta de l’illa de Lesbos. A aquests poetes els llegeix en grec i els tradueix al llatí, els imita (¿o els copia?). Crec que ell ho tenia ben clar: es tractava d’un homenatge. Encara que no ho digués, tothom (entenem tothom com el minicercle de literats i lletraferits que hi havia a Roma a l’època) ho sabia, no era menester dir-ho. És el cas del poema anterior en què Catul ret homenatge a Safo, fent una traducció o versió al llatí de l’original grec^[2]. Això, evidentment, no desmereix la creació de Catul, ans al contrari (de fet, podeu veure que Catul fa una innovació a la darrera estrofa que trenca amb la primera part del poema).

Deixant de banda els plagis o les apropiacions d’obres alienes com si fossin pròpies, sembla que no hi ha res de censurable en fixar-se i aprendre del que ja s’ha fet (només faltaria!). En qualsevol cas, sempre deu ser millor reconèixer els deutes i mèrits dels que mos han anat al davant (o tenim al costat). És ben cert que això no sempre passa i, molt sovint, les ganes de ser «el primer en», de tenir una «idea original» o de pensar que un ha fet un ou amb dos vermells fan que alguns amaguin (o no reconeguin o els costi de dir) com hi han arribat (o amb qui o de què s’han inspirat); és com si tinguessin por que alguna ombra, que no és la seva, pogués enfosquir la creació.

De totes maneres, ja sabeu que, en el canvi d’època que estam vivint, aquests conceptes de creació, original i còpia estan a punt de caducar (si no ho han fet ja). La irrupció de les eines d’intel·ligència artificial i l’ús generalitzat que se’n fa pot provocar (sense cap ganes de ser apocalíptic) un canvi irreversible en la història de la cultura: hi ha qui preveu un futur molt proper en què l’escriptura (i la lectura, òbviament) desapareixerà i tornarem a societats analfabetes, en què les màquines escriuran i llegiran allò que els humans tindran vessa d’escriure i llegir. Com ha deixat escrit na Marina Garcés en un aforisme que, si hi pensau bé, fa venir calfreds: «Humans estúpids en un món intel·ligent: és la utopia perfecta».

David Triay

---

Notes

[1] La traducció és de Jaume Juan Castelló, que ha publicat enguany mateix a l’editorial Adesiara els poemes de Catul, en una magnífica edició bilingüe llatí-català. Si voleu saber com és l’original llatí, aquí el teniu:

Ille mi par esse deo videtur,

ille, si fas est, superare divos,

qui sedens adversus identidem te

spectat et audit

 

dulce ridentem, misero quod omnis

eripit sensus mihi: nam simul te,

Lesbia, aspexi, nihil est super mi

     * * * * * * * *

lingua sed torpet, tenuis sub artus

flamma demanat, sonitu suopte

tintinant aures gemina, teguntur

lumina nocte.

otium, Catulle, tibi molestum est:

otio exsultas nimiumque gestis:

otium et reges prius et beates

perdidit urbes.

[2] Aquí vos deix el poema original de Safo en traducció d’Eloi Creus, inclòs en el volum I desitjo i cremo. Poesies incompletes (Editorial Proa, any 2022). També vos deix l’original grec.

Em sembla que és com un déu aquell home

tant és qui sigui, que et seu a la vora

i, gairebé tocant-te, escolta com

dolça li parles

i com li rius, coqueta. De debò,

això em regira el cor, que el pit m’esqueixa,

perquè si un sol instant et miro, em quedo

sense paraules.

S’entortolliga la llengua i el cos

me l’inunda, de cop un foc eteri

i als ulls se m’hi ha posat un tel i em brunzen

fort les orelles!

La suor freda em regala i tremolo

tota jo i perdo els colors com quan l’herba

s’asseca, i sento que no em queda gaire

temps per morir-me.

* * *

φάινεταί μοι κῆνος ἴσος θέοισιν

ἔμμεν ὤνερ, ὄττις ἐναντίος τοι

ἰσδάνει καὶ πλάσιον ἆδυ φωνεί-

σας ὐπακούει

καὶ γελαίσας ἰμερόεν τό μ᾽ ἦ μάν

καρδίαν ἐν στήθεσιν ἐπτόαισεν,

ὠς γὰρ <ἔς> σ’ ἴδω βροχέ’ ως με, φών-

σ’ οὐδὲν ἔτ᾽ εἴκει·

ἀλλὰ κάμ μὲν γλῶσσα ἔαγε λέπτον

δ᾽ αὔτικα χρῷ πῦρ ὐπαδεδρόμηκεν,

ὀππάτεσσι δ᾽ οὐδὲν ὄρημ᾽, ἐπιρρόμ-

βεισι δ᾽ ἄκουαι.

καδ δ’ ἴδρως ψῦχρος χέεται, τρόμος δὲ

παῖσαν ἄγρει, χλωροτέρα δὲ ποίας

ἔμμι, τεθνάκην δ᾽ ὀλίγω ᾽πιδεύης

φαίνομαι ἐμ’ αὔτᾳ