Per poder escoltar música i superar el tedi dels estius eterns a Cala Rajada (sí, jo era dels que arribaven a trobar a faltar l’escola!!!), m’oferia voluntari per anar a guardar la terrassa de “Texas” (venien texans, no? Idò Texas s’ha dit), la botiga de roba de mon pare on sonava Julio Iglesias per defecte. Quan mon pare no hi era o es despistava una mica, substituíem a l’exporter del Madrid per Boney M., Bob Marley, Ottawan o els Commodores. Entre plegada i plegada de samarretes a la terrassa, entrava una estona a escoltar els violins i les veus amb reverb de Frank Farian, el geni alemany que va crear Boney M. i un altre prodigi del playback de finals dels vuitanta: Milli Vanilli.
“No et moguis, soc Ma Baker,
posa les mans a l’aire i dona’m tots els teus doblers.
Aquesta és la història de Ma Baker,
la criminal més perillosa de tot Chicago.”
“Ma Baker”, Boney M.
També solia anar a l’Hostal Alzina on tenien una gramola, un aparell on ficaves una moneda i podies posar música triant els temes combinant dues tecles. Com que era amic d’en Nico, el fill dels propietaris, ell podia posar el darrer èxit d’Abba o dels guanyadors d’Eurovision, Bucks Fizz, sense que ens costàs un ral.
Anar pel carrer també era una manera de sentir els darrers hits. Donaves una passa i senties “One for me, one for you”. En donaves una altra i sonava “Bailemos el bim bom”. I així, un estiu rere un altre perquè les cançons de l’estiu tenien cua, molta cua.
Però no hi ha mal que duri eternament i els pares em regalaren un casset amb gravadora. No podia gravar cançons de la ràdio, però sí posar l’aparell al costat de la tele, ben a prop de l’altaveu, i posar-lo a treballar mentre feien Aplauso i sortien vídeos de grups nous talents internacionals com George Benson o Dire Straits.
Aleshores, tenir un cosí o un amic que et pogués gravar una cinta era tenir un tresor. Que jo recordi, hi havia quatre tipus de cintes verges: les “Normal”, de ferro, eren les més barates i sonaven un poc embossades; les de diòxid de crom, d’una qualitat millor i les de metall que eren tan cares que avui, tenint en compte la inflació, costarien uns vint euros, un disbarat.
Que et gravassin un LP sencer era molt més fàcil que trobar qualcú amb dos plats que et fes un mix dels darrers èxits del mercat. Això era pràcticament impossible. Per això, el sorteig de cintes gravades a “Bananas” es va convertir en un dels principals reclams de les gales dels capvespres de diumenge.
Bananas era una cova blanca presidida pel póster de “Like a virgin” de Madonna. Allà sonava tecno pop, pop espanyol, New Romantics… Ilegales, Alaska, Radio Futura, Golpes Bajos, Alphaville, Frankie Goest to Hollywood, INXS, Depeche Mode… Una meravella.
Però totes les èpoques, per bona que hagi estat la música, tenen les seves creus com ara l’Spaguetti Disco, Modern Talking o “Tarzan Boy” de Baltimora .
(Oh-oh-oh-oh-oh-oh-oh-oh-oh-oh-oh.
Oh-oh-oh-oh-oh-oh-oh-oh-oh-oh-oh.
Oh-oh-oh-oh-oh-oh-oh-oh-oh-oh-oh.
Oh-oh-oh-oh-oh-oh-oh-oh-oh-oh-oh)
“Tarzan Boy”, Baltimora
Però si hagués de triar una cançó per identificar aquesta disco, em qued amb un tema del disc “Passion” de la banda mallorquina Peor Imposible. No, no és l’embafador hit “Susurrando” sinó l’única cançó en català del disc: “Un pagès en motorino”. Amb aquell tema tan simple i tan directe, els que més endavant fundarien “Diabéticas aceleradas” demostraven que es podia fer música actual, provocadora i divertida en mallorquí. Fins llavors només havia sentit a La trinca fent una cosa similar, però “Un pagès en motorino”, que sonava sovint a Bananas, anava molt més enllà barrejant rock amb un llenguatge sexual directíssim… i en català!
“Fent stop per una carretera
Sentint s’aire passar pels costats
Entre els teus músculs moriria
D’una boixada arran de terra
Jo lo que vull és un pagès en motorino
Que me sabi follar bé”.
“Un pagès en motorino”, Peor Imposible
Record una gala de tarda, un diumenge a Bananas, en què s’havia anunciat l’actuació d’uns campions de break dance venguts de Palma. Hi havia expectació i aquells al·lots no van defraudar. A veure, no eren precisament del Bronx, però atrevir-se a anar pel món fent de breaker ja era molt. Ara, l’inesperat plat fort d’aquella actuació va ser la pica que hi va haver amb un parell de locals que van demostrar que el nivell dels breakers calarajaders no tenia res a envejar al de la capital. Veure una “baralla” de break a la pista del Bananas va ser dels moments divertits d’aquells dies de música, coca coles, casabubus i les hormones més disparades que uns electrons en un col·lisionador de partícules.
“Hay un tipo dentro del espejo que me mira con cara de conejo
Oye tú, ¿tú que me miras? ¿Es que quieres servirme de comida?
Soy un macarra, soy un hortera. Voy a toda hostia por la carretera”
“Soy un macarra”, Ilegales
Miquel Piris