David Triay
Si heu tingut la paciència de llegir alguns d’aquests escrits que han sortit a aquesta revista digital, tal vegada qualcú se n’haurà adonat que apareixen sota l’epígraf d’una expressió desconeguda, «de cul de bòtil». Aquesta parèmia (o dita popular) era ben viva a Menorca (anava a dir «és ben viva», però no n’estic segur) i vindria a ser l’equivalent (més o manco) al «de mel i sucre» que he sentit dir per Cala Rajada. L’empràvem els al·lots, sobretot en els jocs de carrer (un partit de futbol improvisat en un solar, per exemple), quan compareixia algú de la colla amb un germà més petit (perquè n’havia de tenir esment, no podia quedar tot sol a casa: s’àvia no hi era). Davant la pregunta «Que pot jugar?», la resposta era, molt sovint, una negativa rotunda, tot i que al final es solia fer la concessió: «Bé, que jugui, però de cul de bòtil!», és a dir, que res del que fes valdria o es tindria en compte a l’hora del resultat final del joc.
Com diu una persona propera, poques coses uneixen més als mallorquins que l’amor i la fascinació cap a Menorca (i, sobretot, Ciutadella): quins paisatges!, quines platges!, què verge!, com l’heu conservat! (voltros sí que n’heu sabut!), quines calderetes!,… ja s’han convertit en llocs comuns, que simplifiquen una realitat que, hem de suposar, és molt més complexa. Molts visitants mallorquins ja s’han convertit en autèntics especialistes en conèixer indrets, locals o persones que jo només conec de nom (en el millor dels casos). Per això, molts també afirmen amb una seguretat que em desarma (jo, que no estic segur de quasi res) que els menorquins són com són perquè durant un segle van ser anglesos (!?). I com exemples ben empírics d’aquesta empremta anglesa hi ha les finestres de guillotina, el gin, l’enclova que a la primavera dona color als camps menorquins o un grapat de paraules d’origen britànic. De totes maneres, d’aquests anglicismes, avui en dia a Menorca no crec que arribin a la dotzena els que es mantenen vius[i]: xoc, boinder, ull blec, pinxa, plè (un tipus de joc amb la pilota i una paret),… i bòtil.
Sobre aquest últim, molt se n’ha parlat: de tantes vegades com s’ha dit alguns han donat per cert que la paraula bòtil seria un d’aquests anglicismes (una derivació del bottle anglès, evidentment). Idò, no. Em sap greu: com tantes altres coses que repetim acríticament perquè ho hem sentit dir, això sembla que no és cert. Molt probablement la paraula bòtil té el mateix origen que formes com bot (una espècie de recipient per portar el vi, la bota castellana) botella o botilla: totes provenen d’una paraula del llatí vulgar buttis. Si ens volem remuntar més enllà, la cosa no és gaire clara (com sol passar en algunes indagacions etimològiques que pretenen anar massa enrere en el temps). En fi, com argument quasi definitiu, els filòlegs expliquen que els anglicismes menorquins no es troben mai fora d’aquesta illa. En canvi, la paraula bòtil la trobam (o la trobàvem) en altres parts d’allò que en deim el «domini lingüístic del català»: al Pallars (en els Pirineus), a Eivissa i, sense anar més lluny, aquí a Mallorca. Fins no fa gaire devia ser d’ús ben corrent: a les rondalles d’en Jordi des Racó no és gens infreqüent; per exemple, n’Espirafocs rep de la fada bona dos botilets. Això sí, actualment és innegable que la paraula és molt més viva a Menorca que a altres parts, ja està clar.
Després d’aquesta digressió filològica, tornam a l’expressió d’on hem partit. Jugar de cul bòtil, tot i que podia ser frustrant, vist amb la perspectiva que donen els anys sembla que té alguns avantatges: permet participar del joc sense saber-ne les normes ni les regles; no pots guanyar, però tampoc pots perdre; a vegades, ni tan sols saps de què va el joc, et dediques a veure com els altres van i venen, s’hi esforcen, s’hi esbraven; els riscos, evidentment, són menors (també els beneficis): mantenir-se una mica al marge té això.
[i] A la següent pàgina de l’IME (Institut Menorquí d’Estudis) hi trobareu informació sobre els anglicismes vius (i els que no): https://www.ipcime.es/inventari/15/30