Als anys setanta i vuitanta del segle passat, els soterranis de Cala Rajada tenien el poder de convertir-se en portals per on viatjar a través del temps i l’espai. Life, Dortmund, Cafè Keese, Serpens, Mànix… n’hi havia un bon reguitzell. Una d’aquestes coves màgiques va ser Ding Dong. Mos pares, com que eren amics dels propietaris, en Toni Picó i na Clàudia Ofarrell, qualque pic hi anaven. L’endemà d’una d’aquestes sortides m’explicaren que havien escoltat una cançó que els havia al·lucinat, una que tenia un cor de nins. Es referien a “Another brick in the wall (Part 2)” de Pink Floyd! I és que escoltar per primer pic a tot volum aquesta incursió dels mestres del rock progressiu a la música disco t’havia de deixar empremta per força. Tanta que aquell xitxarel·lo, quaranta-cinc anys més tard encara ho explica amb un punt d’enveja latent.

​​No necessitam educació,

no necessitam control del pensament,

ni sarcasme obscur a l’aula.

Ei, mestre, deixa els nins en pau!

Al cap i a la fi, només ets un altre bloc a la paret.

“Another brick in the wall (Part 2)”, Pink Floyd

L’edifici  on hi havia el Ding Dong actualment està en obres i ja no en queda cap vestigi físic, però sí que en podem trobar un de virtual: a Google Maps encara es pot trobar com era la seva façana fins fa uns mesos. S’hi accedia per aquesta porteta de garatge blanca que la parella que camina pel pas zebra està a punt de travessar en la captura de pantalla que teniu més amunt. A l’esquerra hi apareix la construcció que durant la mateixa època va albergar la mítica sala de jocs “Canaletas”. Invaders, Pac-Man, Asteroides, Au Fènix… Els renous que emergien d’aquells primers videojocs i de les màquines de “cascada”, amb aquell munt de monedes sempre a punt de caure que no queien mai, molts calarajaders els tenim incrustats a la memòria com a part de la banda sonora de la joventut dels vuitanta.

En Pau Piris, n’Antònia Obrador, na Clàudia Ofarrell i en Toni Pico al Ding Dong devers l’any 1980, quan Pink Floyd es va convertir en un omple pistes amb the wall.

En Toni fent el pallasso amb el micro. Al fons hi ha el seu germà, Biel, que durant anys va regentar el Bar Papà, passada Sa Pedruscada.

Però el record més entranyable que guard d’aquest amic de la gresca i el bon humor neix la nit del funeral del meu germà petit. En Pau Piris Obrador va morir amb vuit anys després de trencar-se el colze al pati de l’escola jugant a ceba i no rebre l’assistència adequada a l’hospital de Son Dureta en els quatre dies posteriors a l’operació. Aquella nit, en Toni Picó va entrar a ca nostra armat amb la seva guitarra i una botella de conyac envellit. Cirurgià experimentat en mil bauxes per entretenir als clients del Corso, el Ding Dong, el mallorquí o el Molí, durant aquella vetllada es posà la bata de professional i amic per fer riure a tots els congregats que havien anat a consolar als meus pares en els pitjors moments de la seva vida convertint un pou de tristesa en un doll d’alegria. Fins i tot la meva padrina Catalina, amb setanta anys, gens acostumada a aquells “espectacles” i que vestiria de dol fins a la fi dels seus dies, s’esbutzà de rialles amb les sortides d’en Toni i les seves cançons, especialment amb el seu “hit”, “Som un gitano mallorquí”. Tant de bo tots aprenguéssim a fer front a la mort amb alegria: molt millor l’humor que la por.

En Toni Picó, esquerra, abillat i amb pandero per animar Ding Dong. Atenció a la taula de DJ: una autèntica obra d’artesania i electrònica. 

L’endemà ens visità una persona que acabaria de fer vessar el torrent d’empatia i amistat que aquells dies va transitar per ca nostra: en Biel Barona, un altre treballador de la nit, discjòquei a Bolero. Després d’abraçar els meus pares els va explicar que venia de llençar un ram de clavells a la mar en memòria del petit Pau.

En Biel Flaquer “Barona” i la seva esposa, Magdalena Martínez lluint camisetes del Ding Dong.

En aquells quatre dies d’octubre de 1981 que el meu germà restà a Son Dureta després de l’operació de colze,  mai no acabà de despertar-se del tot. Sense obrir els ulls, una de les poques coses que va taral·lejar amb un fil de veu va ser la cançó de Maria Jesús y su acordeón, “El baile de los pajaritos”, un exitàs que aquell any havia arrasat. En saber-ho, en Biel va agafar aquell vinil i el trencà en mil bocins perquè no tornàs a sonar als seus plats pus mai més.

Uns dies més tard, quan tengueren coratge per sortir a alenar, en Pau i n’Antònia, anaren de Cala Lliteres a Cala Agulla per aquell camí de terra blanquinosa, envoltat de penyes virginals, pins, fonoll marí, camamilla i tamarells. I com que el vent, en Pau i la mar havien pactat una treva per poder entregar l’encàrrec d’en Biel, pogueren entrellucar els clavells d’en Barona surant plegats en elegia eterna.

Na Magdalena i en Biel a Mánix en companyia del propietari d’aquesta discoteca, Ramli Kalam (actualment viu a Kuala Lumpur, a Malàisia).

Miquel Piris