El millor que li ha passat sempre al PSOE és el PP. Arriba la Covid i Ayuso tanca les portes dels hospitals a 7291 persones que, tanmateix, “se iban a morir”. Arriba la Dana a València, i Mazón demostra ser un autèntic psicòpata quedant-se al Ventorro mentre 227 persones moren víctimes de la seva ineptitud, la del seu equip i el desballestament que van fer conjuntament amb Vox d’un sistema d’emergències clau en catàstrofes com aquestes. Arriben els focs de l’estiu i ni estaven preparats ni ho estaran l’estiu que ve perquè prevenir incendis i donar feina a bombers no genera tantes comissions com privatitzar la sanitat. Arriba l’escàndol del càncer de mama a Andalusia i, com en altres ocasions (11M, Yak-42, Metrovalencia, accident de Santiago…), el PP ataca a les víctimes per cobrir-se les espatlles. Els populars tenen 30 casos oberts als jutjats per corrupció, un iceberg sencer amb Bárcenas i M. Rajoy al capdavant en comparació al partit d’Ábalos i Koldo.
Però el sistema mediàtic que sustenta PP i Vox en aquest país és tan fort que res de tot això els afecta gaire. Els seus votants són capaços de creure’s que les residències les duia n’Iglesias; que l’UME no estava desplegada des del minut 0; que els incendis eren cosa del Perro; que la sanitat pública millor que la tanquin perquè no funciona i que el Fiscal General de l’Estat qualque cosa haurà fet si l’estan jutjant, com na Begoña.
A qui sí que afecta tot això és al votant del PSOE. Aquest, s’informa per altres bandes, com ara la ressuscitada TVE (estan donant una lliçó històrica de com muntar una graella bastida amb qualitat informativa i entreteniment). Davant l’amenaça d’uns ineptes ultradretans al volant, és igual si Sánchez no arregla temes substancials com el de l’habitatge; si no posa fre a la destrossa de la sanitat pública; si no deroga la llei “mordaza” (pròpia d’una dictadura) o els acords amb la Santa Seu dels anys setanta. És el PSOE de sempre: un partit que no és d’esquerres sinó una mica menys de dretes que el PP, una mica menys inepte que el PP i una mica menys corrupte que el PP. Unes sigles que estan al servei del poder econòmic que controla el país igual com ho feia fa cinquanta anys, quan va morir el dictador. Amb un sistema judicial dominat per la mateixa casta franquista que ara es dedica a queixalar a la dona del president, el seu germà o el fiscal General de l’Estat. La mateixa casta que domina els mitjans perquè el treballador espanyol destil·li odi contra els immigrants, els catalans, els rojos… i no s’adoni que li estan robant la sanitat pública, les pensions o el dret a l’habitatge.
El resultat és un país atrapat entre dos blocs que es retroalimenten. Uns voten moguts per l’hostilitat o la fidelitat acrítica; els altres, per resignació i com a mal menor. Potser la sensació que no hi ha alternativa no és només una percepció: és l’efecte directe d’un sistema polític que ha convertit la falta d’alternatives en la seva fórmula de supervivència. Per això, la casta dominant destina quantitats ingents de doblers a matar qualsevol mena d’alternativa, la policia els espia i els jutges els posen cinquanta querelles (que sempre acaben en no res). I els treballadors, legislatura rere legislatura, es tiren trets als peus votant el bipartidisme franquista.
Miquel Piris