Viena Edicions (Barcelona) va posar en circulació, crec que de 2019 ençà, una meravellosa col·lecció de novel·les breus de grans autors de la literatura universal. Des de Tolstoi a Txékhov, des de Stefan Zweig a Françoise Sagan, passant per Henry James, Isak Dinesen o Llorenç Villalonga. Amb La dona abandonada, de Balzac, la selecció ha arribat als cinquanta-un títols publicats. Déu n’hi do! I com que són autèntiques llepolies literàries, a un preu molt assequible, cada vegada que pas per la “meva” llibreria, solc complementar la meva compra amb un d’aquests petits plaers, de manera que els exemplars publicats, a poc a poc, van ocupant espai (que no tenc) de la meva modesta biblioteca casolana.
Però no és exclusivament una qüestió econòmica, la que em sedueix d’aquestes publicacions de Viena Edicions. Hi ha, molt principalment, l’atractiu d’uns autors que, en alguns casos, hem conegut per mitjà de les seves obres més emblemàtiques i dels quals sempre n’esperam el millor. I, després, hi ha el format de novel·la breu, textos que no depassen les cent pàgines i que, sovint, no n’apleguen més d’una cinquantena. I tenir aquests caramels a l’abast ens permet enllestir-ne la lectura en una sola vetllada i desconnectar d’una altra lectura anterior i obrir-nos el camí cap a nous exercicis de lectors empedreïts. Com diu Txékhov, “l’art d’escriure consisteix a dir molt amb poques paraules”.
Dels exemplars de la col·lecció que ja integren el meu patrimoni bibliogràfic, l’últim que he llegit ha estat El viatge, de Luigi Pirandelllo, un autor prou reconegut ultra les seves vel·leïtats polítiques. L’any 1924 sol·licità a Benito Mussolini el seu ingrés al Partit Nacional Feixista, cosa que no seria obstacle perquè el 1934 li fos concedit el Premi Nobel. Amb la dona ingressada en un sanatori mental, Pirandello va morir el 1936. Abans manifestà, després de discrepar amb alguns líders feixistes, “soc apolític, només un home en el món”. Sigui com sigui, el llegat literari de l’escriptor sicilià conviu, inevitablement, amb la seva biografia personal. Novel·lista, poeta i dramaturg, va ser precisament en el camp del teatre on excel·lí especialment, per tot el que significaren els seus textos quant a innovació del llenguatge dramàtic. Amb la tècnica del metateatre explora la tècnica del “teatre dins el teatre”, al mateix temps que s’ocupa de la complexitat de la personalitat i de les dificultats de la comunicació. Pirandello és considerat un dels autors italians més rellevants de tots els temps i un escriptor universal, l’obra del qual encara és estudiada. I llegida.
De la vasta producció de Pirandello n’havia llegit És així, si us ho sembla (Cosi è, se vi pare), L’humorisme (L’umorismo) El difunt Mattia Pascal (Il fu Mattia Pascal) i Sis personatges a la recerca d’autor (Sei personaggi in cerca d’autore). I pus. Lectures antigues, per dir-ho així, que són d’aquelles que deixen un pòsit d’admiració difícilment extingible.
El viatge no tan sols m’ha permès una retrobada amb aquest autor, sinó verificar la cita de Txékhov a què m’he referit abans. Són cinquanta pàgines sense tara, que començam i no podem deixar fins a la darrera paraula, abduïts per una prosa en què tot sembla tenir un pes i un gruix essencials. La història d’Adriana Braggi podria semblar-nos, a primer cop d’ull, anacrònica, pròpia d’un temps i uns costums feliçment superats. En certa manera, és així, perquè ni a Sicília ni a cap altre indret dels països lliures, avui, no concebem que una dona vídua jove, hagi de quedar reclosa la resta de la seva vida, sense sortir de casa, assumint costums ancestrals, com li passa a la protagonista d’aquesta obra. Però, desgraciadament, no tan enfora d’aquí, moltes dones continuen obligades a una vida de confinament, gairebé relegades al paper reproductor i sense cap activitat en el desenvolupament de la societat.
Adriana Braggi, passats uns anys, acaba sortint de la seva Sicília per motius de salut, aquest és el viatge. Ha d’anar de metges. El fet de deixar el seu poble i la seva illa li permet conèixer un altre món, una realitat que ni havia imaginat, i, sobre tot, li permet tastar un amor que havia covat, en silenci, després de la seva viduïtat. És aquesta una vivència que té el seu epíleg a Venècia, i ara no us diré quin és aquest punt final. Només faltaria. Inevitablement, la imaginació vola cap a La mort a Venècia, de Thomas Mann, escrita el 1912, dos anys després d’El viatge.
És aquest un petit relat, quant al volum, però important pel que fa a la qualitat de les seves pàgines, i que, com moltes altres obres d’aquest autor, va ser duita a la pantalla. I encara he d’afegir que la traducció correspon a un pes pesant de les lletres catalanes, Narcís Comadira.
Petits Plaers, una col·lecció de grans obres. Extracte de bona literatura.
El viatge. Luigi Pirandello. Viena Edicions, Barcelona 2023 (cinquena reimpressió)