El portaveu del Partit Popular, Borja Sémper, ha rebut una de les pitjors notícies que pot rebre una persona: li han diagnosticat un tumor cancerigen. El càncer, com la mort, no entén de creences polítiques ni de classe social. Ens iguala a tots.

Sémper ha participat recentment en una entrevista radiofònica on ha defensat que “cal posar tot l’esforç en la prevenció, en les polítiques públiques i en els recursos econòmics, cada cop més escassos, per combatre una malaltia que es va estenent.” Ha remarcat també que “no pot haver-hi una fractura entre qui pot fer-se proves preventives i qui no hi té accés”.

És un missatge lloable, però també sorprenent si tenim en compte que prové d’un representant d’un partit que, en moltes ocasions, ha promogut retallades i privatitzacions en el sistema sanitari públic. Com s’explica, idò, que els recursos siguin cada vegada més escassos? Com és que no tothom pot accedir a proves de cribratge o a diagnòstics precoços?

Part de la resposta cal cercar-la en les polítiques impulsades per governs com el del seu partit. Madrid, Balears o Andalusia —totes amb governs del PP— són algunes de les comunitats amb majors retallades en sanitat pública. A això s’hi sumen casos reiterats de corrupció que afecten directament les finances públiques, com ara el cas Montoro, un més dins d’un llarg historial.

Quan la malaltia t’arriba de prop, quan la pateixes en carn pròpia, la sanitat pública ja no és una abstracció. Esdevé una xarxa de suport imprescindible. Per molt que alguns polítics elogien els serveis públics quan en depenen Personalment, la realitat és que moltes de les seves accions passades apunten en direcció contrària.

Tant de bo et recuperis, Borja. I tant de bo també aprofitis aquesta vivència per defensar amb coherència un sistema sanitari públic, universal i de qualitat. Perquè els tractaments que poden arribar a costar milions d’euros no els pot assumir cap butxaca individual. Només els podem sostenir entre tots. I s’ha de garantir que aquest “tots” continuï sent real i no una paraula buida mentre es reparteix el pastís entre interessos privats, com ja ha passat amb l’energia, les telecomunicacions o les finances.

Miquel Piris