En un model no sotmès a l’especulació, a sa Pedruscada o a Es Coll d’Os pentura s’hi hauria pogut fet habitatge social, en lloc d’adossats per a estrangers rics

Llegeixo la darrera carta dels veïnats de sa Pedruscada mentre preparava un article sobre el tema de l’habitatge, tan d’actualitat a dia d’avui. Sembla mentida que un any i tres mesos després el litigi judicial encara no s’hagi resolt. Jo ja he donat la meva opinió sobre aquest solar, crec que s’hi acabarà construïnt, ara o més endavant, malgrat s’hagin de repetir tràmits o demanar més informes.

I s’hi farà alguna cosa perquè qualsevol escenari que impliqui no fer-hi res suposaria una indemnització multimilionària a càrrec de l’Ajuntament, qui no té ni tendrà mai aquests diners. Els antecedents judicials no són gens avorables.

Però per mi el problema principal, i potser algú no hi estarà d’acord, no és que es construeixi a sòl urbà. El problema és que la majoria de promocions que es fan, sigui a sa Pedruscada, al Coll d’Os o a sa Font de sa Cala, acaben en mans d’estrangers rics que no resideixen aquí, agreujant el problema del preu de l’habitatge. I de pas ocupant el poc sòl urbà que queda, impossibilitant promocions més assequibles o la construcció d’habitatge protegit.

I és que el problema de l’habitatge a Mallorca i a altres zones de l’Estat és de tals dimensions que amenaça de provocar esclats socials. A llocs com Cala Rajada i altres zones costeres del municipi el preu del m2 de sòl urbà sense edificar va dels 312 als 532 € per m2. El preu mitjà d’un habitatge ja construït a Capdepera és de 4.437 € per m2. És a dir, un pis de 80 m2, preu mig, no baixa de 355.000 €.

El preu del lloguer és igual o pitjor. Basta visitar els portals webs que ofereixen lloguers de pisos per fer-se una idea de la magnitud del desastre. Les ofertes per menys de 1.000 € mensuals són quasi inexistents. L’any 2025 els ciutadans de Balears havien de dedicar el sou brut íntegre de 15 anys sencers a comprar una casa. La situació és límit i els serveis socials de l’illa estan col·lapsats de persones que cerquen habitatge i no el poden pagar.

És el que té haver-se passat pel forro el dret a l’habitatge consagrat constitucionalment i haver-ne fet un simple negoci, una pura especulació on l’únic que ha comptat és treure’n el màxim benefici. D’aquesta falta de regulació que eviti l’especulació no només n’és culpable la dreta que va tombar els decrets del Govern central en el Congrés, també ho és l’esquerra que ha governat Espanya vuit anys i no ha mogut un dit, ni per posar fre als fons voltor ni per prohibir la venda d’immobles a estrangers.

I és que el 38’14 % d’habitatges a Capdepera ja està en mans d’estrangers, en gran part d’alt poder adquisitiu, bé del nord d’Europa o d’altres regions del món. I la demanda no atura de créixer. Prest ens situarem en més del 50 % d’habitatges en mans d’externs no residents, bona part dels quals les lloguen il·legalment en origen, sense cap control per part de les nostres administracions.

Són habitatges buits la major part de l’any, però que provoquen l’augment continuat del preu del sòl. Quasi totes les promocions de pisos o apartaments que es duen a terme al nostre municipi van destinats única i exclusivament a estrangers rics.

No hi ha sòl per a promocions per la gent d’aquí. Són preus prohibitius no només per als particulars residents, sinó també per a les pròpies administracions, que han de pagar autèntiques barbaritats per fer-se amb sòl on fer-hi habitatge protegit, o per fer-hi un equipament o una infraestructura. Planificar més sòl urbà o urbanitzable tampoc és la solució. Ni tenim les infraestructures ni els recursos per a més construcció, ni és el que vol la gent del poble.

No obstant, l’exigència d’haver de demostrar uns determinats anys de residència a Mallorca per poder adquirir un habitatge podria ser una solució, potser parcial, però una solució al cap i a la fi a aquests preus desorbitats. Ja hi ha altres països i regions d’Europa que exigeixen aquesta residència, com ara Dinamarca o les illes Aland a Finlàndia. Altres llocs tenen altra tipus de limitacions.

La compra per part d’estrangers no és l’única causa de la manca d’habitatge. El lloguer turístic, o el simple augment de la població, també hi juguen el seu paper. Però si fóssim capaços de treure de l’equació a bona part dels demandants d’habitatge, és a dir, a tots aquells que no tenen la residència a Mallorca, necessàriament davallaria el preu del sòl. Això podria permetre promocions més assequibles per a la gent que viu i treballa en el nostre municipi.

No s’evitaria la construcció d’aquests solars urbans, però en lloc d’adossats per a guiris rics, pentura a sa Pedruscada, Es Coll d’Os o a Canyamel s’hi podrien fer pisos per a la gent d’aquí. O inclús s’hi podria fer habitatge social, si les administracions estatal i autonòmica es posessin a comprar sòl, una qüestió que tenen abandonada des de la bombolla immobiliària del 2008.

El Parlament de les Illes Balears va desestimar l’any passat una moció per prohibir la venda d’habitatges a no residens. El Govern central no n’ha dit ni mu sobre el tema. I la Unió Europea ha expressat recentment la voluntat d’estudiar una possible limitació per a estrangers no residents a determinades zones. Però mentre en parlen i es poden d’acord el problema no deixa de créixer.

Pere Fuster Nadal