Jeroni Alzina Mayol bé mereix unes paraules de comiat i d’homenatge. En el seu pas per les institucions locals demostrà una generositat encomiable; ja fos com a regidor, jutge de pau o pare d’alumne sempre demostrà el seu  compromís amb la democràcia.

La saba que el vigoritzava tenia unes arrels profundes. Ho havia viscut dins l’àmbit familiar, gràcies a les ensenyances de pares i padrins. La seva família creia en la força de l’educació i d’uns ideals d’igualtat; és a dir, en la necessitat de formar-se en coneixements i en els valors de bon ciutadà.

Jeroni fou alumne de l’Acadèmia que fundaren Miquel Moll Talaia, Antoni Flaquer Solleric i Marcel·lí López Marce. A l’inici dels anys cinquanta hi havia la certesa que allò que oferia l’ensenyança pública era millorable; per això famílies de dretes i d’esquerres, de poble i de fora, portaren els fills a l’Acadèmia; un primer pas per a tots aquells que aspiraven a estudis superiors o a millorar l’ensenyança bàsica.

Jeroni, el pare, havia començat la vida laboral fent de ferrer i la seva afició era el ciclisme. A finals de la Dictadura de Primo de Rivera i durant la II República el ciclisme illenc, com el futbol, agafaren una gran embranzida. En aquells anys arrelà amb gran força a Artà i a Capdepera, principalment entre els joves, l’afició per les carreres amb bicicleta. El meu pare, per exemple, hi participava. L’any 1935, segurament amb motiu de les festes de Sant Bartomeu, guanyà una carrera; conserv una fotografia posant al costat de la bicicleta i amb la banda que acreditava la seva victòria.

El pare de Jeroni seria un dels fundadors de l’incipient club ciclista que organitzava dites proves esportives. Seria aleshores quan obrí un talleret per arreglar i mantenir a punt les bicicletes del jovent; un negoci i activitat que el fill heretà.

El novembre de l’any en què va finalitzar la Guerra Civil (1939) va néixer Jeroni al carrer de la Lluna. Llavors el pare feia de xofer, seria el taxista del poble i era propietari d’un cotxe de la marca Chevrolet (Antoni Flaquer Coix. Contraportada de Cap Vermell, n. 158).

La postguerra fou dura, llarga i amarada de tristor, sobretot entre aquells que havien viscut la República com un temps d’esperança. El nostre socialisme contrastava amb aquell que es vivia a altres pobles de l’illa. Aquí prioritzaren la defensa d’uns valors laics per davant d’interessos propis de la lluita política; el nostre socialisme, en paraules de Joan Rai, era de germanor. Al meu parer, el caràcter i pensament d’en Jeroni connectava amb aquell tipus de socialisme de tarannà cordial, cosa que ell sabia acompanyar amb un somriure dolç i sincer.

L’any 1961, amb tretze anys, començà a treballar en el taller de bicicletes d’en Jeroni en Jesús Sánchez Grillo, natural d’Hinojosa del Valle; era la tercera família, després de la d’en Bonifacio i dels Carburo, tots del mateix poble, que s’establia a Capdepera. Era l’any 1958.

A principi dels anys seixanta els picapedrers locals i artanencs que treballaven a Cala Rajada es desplaçaven amb bicicleta. Record que amb les primeres clarors del dia, pel carrer Ciutat, hi circulaven grups de ciclistes artanencs que anaven al tall. Dos o tres anys més tard ja es desplaçaren amb moto. El taller de la Costa d’en Capet d’en Jeroni s’adaptà a dits canvis.

El novembre de 1965 es casava amb Elionor Gómez-Quintero Garau. Amb els anys Elionor s’ha convertit en un referent de la música i del cant coral a  Capdepera; una estimació que saberen transmetre a fills i a nets.

El desembre de 1978 s’aprovava la Constitució, punt de partida de l’actual Democràcia. Sovint s’oblida que una Democràcia és qualque cosa més que un sistema de govern, com havia estat la Dictadura; també genera espais de convivència on el ciutadà té iniciativa pròpia i capacitat per a desenvolupa-la. Disposar de drets i llibertats és el que permet exercir de ciutadà, participant en associacions (veïnals, culturals, esportives, etc.), omplint de contingut i de vida la Democràcia.

El compromís ciutadà de Jeroni començà abans de l’aprovació de la Constitució, desbrossant el camí, intuint el que estava per venir. Seria l’estiu de 1977 quan, juntament amb en Ramon Domingo, iniciaren l’organització de l’A.P.A del col·legi s’Alzinar, on també hi estudiaven els alumnes de Cala Rajada. El centre escolar havia estat inaugurat l’any 1971 però seguia sense disposar de pressupost per a activitats escolars i altres  necessitats del centre. La idea de Jeroni i de Ramon era que l’Associació de Pares es fes càrrec de la venda de llibres i demés material. Després de negociacions aconseguiren que les llibreries del poble acceptassin un guany del 20% en la venda de llibres i que l’altre 20% passés a disposició de l’A.P.A. Els doblers recaptats es destinaren a la compra de material i ajudar al manteniment del menjador. Llavors els quatre fills de Jeroni i Elionor hi estudiaven; quan hi hagué eleccions per escollir els pares que els havien de representar Jeroni fou elegit president de l’A.P.A.

L’any 1979 se celebraren les primeres eleccions municipals i Jeroni sortí elegit regidor pel P.S.O.E, passant a formar part de l’equip de govern. Una de les tasques que exercí fou adreçar l’arxiu; demostrant sensibilitat i estimació pel nostre patrimoni documental. Malgrat tot no acabà la legislatura; Jeroni, juntament amb Miquel Terrassa Mosson i Joan Nebot Rai, dimitiren pels constants desacords amb el batle.

L’any 1973 jo estudiava el segon curs de magisteri a l’Escola Normal. Antoni Colom, professor de Pedagogia, ens demanà un treball sobre l’educació en el nostre poble; ens exigia un cert rigor i ens aconsellà investigar a l’Arxiu Municipal. Després de demanar autorització se’m va permetre accedir-hi; estava situat al pis més alt de l’ajuntament, al final de l’escala i a l’esquerra. La porta estava mig oberta i l’habitació feta un desastre; alguns prestatges havien tombat i els llibres d’actes i carpetes romanien escampats damunt el trespol; l’embigada estava coberta amb mitjans teuladers que s’havien anat buidant, fent que la pols, els trossos de marès i la humitat cobrissin la documentació. Vaig compondre algunes coses, desistint del meu propòsit. Aquest degué ser l’arxiu que va trobar en Jeroni.

Amb els anys he comprovat que cuidar els arxius no interessava al franquisme, ni en tenia necessitat. La investigació era gairebé desconeguda i la Història es confeccionava a partir d’allò que divulgaven els més reconeguts autors del règim. Ningú s’atrevia a qüestionar allò que deien les autoritats en la matèria. Les dictadures funcionen així.

Un altre generós servei que realitzà en Jeroni fou el de jutge de pau entre   1984 i 1987.

A la quarta legislatura (1991-95) Jeroni sortí novament elegit regidor dins la candidatura del P.S.O.E que encapçalava Antoni Muntaner Pomar. Seria entorn a 1992, després de la mort del notari gabellí Francesc Garau, quan la seva propietat a Son Bessó es posà en venda. Just a l’entrada a la finca hi havia una caseta que era la llar de la família de Francesc Pallicer Moma. Al costat de l’habitacle hi havia un safareig que de manera natural recollia l’aigua que baixava de la muntanya i permetia tenir uns animals i un hortet. El nou propietari li va donar un temps per abandonar la finca.

L’Ajuntament se n’assabentà i Jeroni assumí el repte de trobar-hi una solució. La família de Francesc necessitava el camp per viure. Com a solució Jeroni oferí un bocí de terra de la seva propietat en Es Xiuló, a tocar de Son Xona. Maria Garau Flaquer Valera aportà un altre tros de terra que tenia al costat. Jaume Mayol Tarzán arrabassà els lledoners que hi havia i condicionà el terreny amb el seu tractor; també transportà els materials que necessitaren per bastir-hi una caseta. El prevere Joan Servera Terrasa també col·laborà. En poc temps la família de Francisco Moma disposà d’un terreny amb una caseta amb corrent elèctric.

La revista Cap Vermell sortí al carrer tres anys després de la fundació de l’A.P.A. de s’Alzinar; per tant, som de la mateixa època, i just per aquest fet compartírem preocupacions i interessos. A ambdues associacions ens preocupava la necessitat de millorar la informació i els coneixements que teníem de la nostra cultura; també cuidàrem de generar activitats que milloressin la convivència i fomentessin complicitats democràtiques. Jeroni no degué dubtar, en els nostres inicis, de fer-se subscriptor de la revista.

L’Associació Cap Vermell ha volgut acomiadar-te reconeixent el teu compromís social i les desinteressades aportacions; alhora agrair-te el teu bon tarannà farcit de sensibilitat i cordialitat.

Una abraçada a la família.

Descansa en Pau

Josep Terrassa Flaquer