«Schnitt mit dem Küchenmesser Dadá durch die letzte weimarer Bierbauchkulturepoche Deutschlands». Hannah Höch, 1919.

Miquel Llull, Bibliotecari del Golea

«Bewendung, des Menschen Blitze! Zeichen
Des Menschen, die von Aug zu Augen reichen:
Beim roten Grunde meines Bluts beginnt!
Erhebt euch wie auf Wellen Wind.»

Moviments, llamps dels humans! Signes
humans que van de l’ull als ulls:
comenceu al fons vermell de la meva sang!
Aixequeu-vos com el vent en les onades.
Alfred Wolfenstein.
Versió catalana d’Artur Quintana.

Weimar és un moment culminant en la història d’Alemanya, tant pel bo com pel dolent. Els anys de la República de Weimar (1918-1933) foren uns anys tan brillants com foscos que els alemanys van viure com una exhalació. Passaren tantes coses que, com ja podeu suposar, jo només en puc fer un petit apunt. En tot cas, aquest petit apunt acabarà amb una bibliografia que, evidentment, no esgota el tema, perquè són moltíssims els llibres que tracten d’explicar la complexitat d’aquells catorze anys tant des d’un punt de vista global com per analitzar-ne els múltiples detalls.

La República va arribar acabada la Primera Guerra Mundial gràcies a una revolució tant de l’esquerra radical dels socialistes independents com dels anarquistes, perquè tant els socialdemòcrates moderats o de dretes com els partits liberals i de centre, es conformaven amb una monarquia parlamentària a l’estil britànic. Però la revolució va barrar el pas a aquesta opció, encara que els revolucionaris ho varen pagar molt car: Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht i molts altres foren assassinats per una estranya coalició de socialdemòcrates moderats i els Freikorps de l’extrema dreta.

Així, Weimar va néixer ofegant una revolució socialista en un país industrial del centre d’Europa amb uns líders que creien en la democràcia i en què «la llibertat és sempre la llibertat dels que pensen diferent» [«Freiheit ist immer die Freiheit des Andersdenkenden», Rosa Luxemburg dixit]. I, evidentment, es va perdre una oportunitat històrica per diferenciar la revolució socialista de la barbàrie soviètica que, des de llavors i durant setanta anys, va liderar i emmordassar a gran part de l’esquerra mundial.

A més, la pròpia constitució de Weimar tenia inoculat el virus de l’autoritarisme dins el seu articulat. Especialment l’article 48 que, pensat com una mesura excepcional, atorgava al president poders per governar al marge del parlament i de suspendre els drets fonamentals. Si de bon començament el president de la República era un demòcrata convençut, com ho era el socialdemòcrata moderat Ebert, amb l’elecció del militar prussià Hindenburg, això ja no va ser així i podem dir que la república va derivar en un estat autoritari uns anys abans de la pressa del poder pels nazis.

I pels nazis va ser bufar i fer ampolles acabar amb aquell simulacre de democràcia amb la connivència de la dreta conservadora i la passivitat dels socialdemòcrates que, evidentment, acabaren a la presó o a l’exili.

La lliçó és clara, la contemporització amb el feixisme porta a la destrucció de la democràcia.

* * *

Quant a la situació econòmica de la República de bon començament fou un desastre. No només per les penalitzacions del Tractat de Versalles, però també; el primers anys republicans acabaren amb una hiperinflació que va arribar a produir bitllets de bilions de marcs, va ensorrar els estalvis de la classe mitjana i va tornar boja a la societat sencera, com també ho va fer amb Josep Pla, que ho va viure en directe i mai es recuperà d’aquell espant monetari.

I després d’una certa recuperació, va arribar el crack del 29, en què els bancs americans exigiren els doblers que havien deixat a la indústria alemanya i l’economia va tornar a convulsar la societat deixant-la als peus dels cavalls de la coalició entre l’extrema dreta, la gran indústria i militars conservadors com el mateix president Hindenburg que, amb la seva tossuderia germànica, expulsaren les forces democràtiques de la solució i això va produir, primer de facto i després de iure, la fi de la democràcia republicana i, també, la fi del federalisme que sempre ha caracteritzat a la societat alemanya.

* * *

També la cultura va tenir una importància capital en aquella Alemanya tan i tan convulsa. Si els anys de la guerra i els primers anys republicans foren dominats per l’Expressionisme, els anys daurats «econòmics» (1924-1929) ho foren per la Nova Objectivitat (Neue Sachlichkeit), encara que evidentment els dos moviments se solaparen i molts artistes passaren d’un a l’altre.

Si l’Expressionisme era un moviment que tendia a explorar les emocions i a cercar la realitat que s’amaga darrere les aparences, la Nova Objectivitat substitueix aquest «èxtasi» per un altre to molt més fred, més distant i, sobretot, més sobri i, al mateix temps, desprèn un sentiment de resignació i cinisme davant l’ensorrament de les il·lusions revolucionàries dels primers anys republicans.

Dins aquesta disjuntiva cultural hi trobam obres de cinema com El gabinet del Doctor Caligari fins a l’arquitectura i el disseny de la Bauhaus, un «art» sense ornamentació i al servei de la funcionalitat «nua i radiant».

Pel que fa a la literatura expressionista, va ser en el teatre de Georg Kaiser, Ernst Toller i Walter Hasenclever que va trobar la seva manera més genuïna d’expressar-se, com també en la poesia d’Else Lasker-Schüler i tant altres poetes antologats per Kurt Pinthus a Menschheitsdämmerung. Ein Dokument des Expressionismus, i també per Silvia Pollatschek a Expressionismus, on, entre molts altres hi ha el nostru Karl Otten, autor de la novel·la expressionista i gabellina L’ombra de Torquemada.

Quant a la Nova Objectivitat, els entesos diuen que Thomas Mann amb la seva novel·laLa muntanya màgica (Der Zauberberg) i Alfred Döblin amb Berlin Alexanderplatz, en són uns dels seus exponents més clars.

Ah, i també Berlín es va convertir en capital mundial de la cultura ídix, amb un bon esplet d’activitats científiques, literàries i editorials que transformaren aquesta cultura en una de moderna i internacional i en una mena de nació extraterritorial que, com no podia ser d’una altra manera, va treure de polleguera no només als nazis, sinó als antisemites de tots els pelatges.

* * *

La premsa ben bé mereix unes línies d’aquest articlet, perquè sens dubte va tenir un paper estel·lar en la destrucció de la democràcia de Weimar. Com també passa avui en dia, la premsa era una altra eina més de la despietada lluita política i la seva missió no era informar, sinó crear una clima mòrbid de guerra civil. I també assenyalar als «enemics» que s’havien de suprimir, a més de deslegitimar les institucions democràtiques dient, com avui: «Tots són iguals». I confondre l’opinió pública per a atacar el «sistema» i, increïblement,  reforçar el «sistema» i les seves classes extractives, com també fa ara el feixisme davant els nostrus ulls. En aquell moment fou la famosa llegenda de «la punyalada per l’esquena» l’«excusa» per galvanitzar molts d’esperits criminalment nacionalistes i donar la culpa de tot als «traïdors» de l’esquerra i del centre polítics. Els jueus –així, en massa uniforme– foren objecte de criminalització galopant i es convertiren en el boc expiatori de tot aquell desgavell. I tot això, evidentment, ho podeu trobar a les hemeroteques que ens recorden que tota aquesta barbàrie no va ser una malson d’una nit d’hivern, sinó que tot va ser ben real i va encendre focs amb fum, amb molt de fum. Fum de llibres cremats, també.

* * *

Per acabar, són moltes les semblances d’aquella època amb els nostrus maleïts temps actuals. Però supòs que això sempre passa. Moltes coses es repeteixen, però seria d’una ingenuïtat esparverant pensar que tot es repeteix de manera matemàtica i/o sincronitzada. No és així.

Cada època, cada temps, té les seves pròpies característiques, les seves pròpies dinàmiques i els seus propis personatges.

Ara bé, això no lleva que les semblances existeixen i que, per tant, hauríem de saber llegir les senyals que ens envien els vents autoritaris que recorren el món i que alguns autors alemanys varen saber llegir en el seu moment, encara que no els va servir de res i acabaren o morts o perduts en la diàspora. I ara ens toca a tots noltrus provar que veure-hi clar.

Perquè, com tothom sap, la República de Weimar va acabar durant el llarg mes de febrer de 1933, i aquest febrer es va convertir en l’hivern de la literatura alemanya i també de la seva democràcia, que va tardar molts anys a viure una nova primavera. I avui en dia la ciutat de Weimar, la ciutat de Goethe, també és coneguda per estar a només un parell de quilòmetres de Buchenwald.

I ara torna a fer fred en les nostres vides i ens trobam en aquest llarg mes de febrer que ens espera amb les urpes preparades. Esperem que només siguin unes urpes climatològiques. Que tenguem sort!

Capdepera, 3 de febrer 2026

«Es rollte durch die Straßenzüge 
der Mob zu Mord und Brand bereit, 
es ging ein Riß durch das Gefüge 
von Freiheit und Gerechtigkeit.»

Pels carrers rodava la xusma, 
a punt per matar i incendiar; 
es va obrir un esvoranc en l’estructura 
de la llibertat i de la justícia.
Paul Zech (1881-1946).


Bibliografia

Biro, Mattew (2009). The Dada cyborg: Visions of the New Human in Weimar Berlin. University of Minnesota Press.
Estraikh, Gennady; Krutikov, Mikhail [ed.] (2010) Yiddish in Weimar Berlin. At the Crossroads of Diaspora Politics and Culture. Legenda.
Fulda, Bernhard (2009). Press and Politics in the Weimar Republic. Oxford University Press.
Gay, Peter (1968). Weimar Culture: The Outsider as Insider. New York; London: WW. Norton & Company.
Möller, Horst (1984). Exodus der Kultur: Schriftsteller, Wissenschaftler und Künstler in der Emigration nach 1933. München: Verlag C.H. Beck.
Möller, Horst (2012). Die Weimarer Republik: Demokratie in der Krise. ‎ Piper Taschenbuch.
Palmier, Jean Michel (1990). Weimar en exil: Le destin de l'émigration intellectuelle allemande antinazie en Europe et aux États-Unis. Payot.
Ullrich, Volker (2024). Schicksalsstunden einer Demokratie. Das aufhaltsame Scheitern der Weimarer Republik. München: C.H. Beck.
Weitz, Eric D. (2007). Weimar Germany: Promise and Tragedy. Princeton University Press.
Widdig, Bernd (2001). Culture and Inflation in Weimar Germany. Los Angeles; London: University of California Press.
Wittstock, Uwe (2024). Februar 33: Der Winter der Literatur. München: C.H. Beck.

«Die Neue Frau» amb el seu pentinat Bubikopf, símbol de l’alliberament femení produït durant la República de Weimar que ben bé mereixeria un altre article. L’alliberament, no el pentinat!

Infra-Cròniques alemanyes

1. Die Soester Fehde
2. La «sobrassada» alemanya
3. «Ein Kettenraucher der Liebe»: Klabund en un minut
4. Els corbs de la ciutat
5. Bombes sobre Soest [i el món]
6. Else Lasker-Schüler: cercant una ciutat per tot arreu
7. Franz Blei revisitat
8. Terror judicial
9. Klaus Mann cavalcant «Der Vulkan»
10. Die Erbauer der Pyramiden / Ein Mann auf Krücken
11. El miracle Klemperer
12. Els jueus de Soest
13. Un Trànsit complicat i inexplicable cap a l’exili
14. Arthur Segal a Cala Rajada
15. La llengua de Soest
16. Palestina a Capdepera
17. Emma Goldman
18. Erika i Klaus Mann a la Rivière (1931)