Miquel Llull, Bibliotecari del Golea
Tot el segle XIX és una reiteració d’obligar el castellà arreu i de no deixar respirar la llengua catalana enlloc. […] A partir de la segona meitat del vuit-cents fins als nostres dies, els intel·lectuals espanyols s’han entestat a menystenir la llengua catalana i a mentir. Francesc Ferrer i Gironès, Catalanofòbia (2009).
El dia abans de marxar cap a Alemanya, el 22 de novembre passat, vaig ser expulsat del cafè Segle XII, com ho va ser tota la Tertúlia Gabellina i Oriental. El cambrer en qüestió es va negar a entendre cafès i aigus i, com deia el comunicat de la Tertúlia publicat el mateix dia, ens va mostrar el camí de sortida, tot dient «Estamos en España».
Amb aquest mateix cambrer ja en vaig tenir una experiència aquest estiu, quan es va negar a entendre «una botella d’aigu». I, com ja podeu suposar, sí que ho entén, el que passa és que vol humiliar els indígenes perquè ell es creu superior i sap que la catalanofòbia surt gratis al Regne d’Espanya.
La prova del cotó de la seva xenofòbia és que a la parella alemanya que seia al nostru costat, no els va dir «estamos en Espanya» quan li parlaren en alemany.
Evidentment, si aquest individu fes això aquí, a Alemanya per exemple, seria deportat immediatament, pagant-se ell mateix el viatge cap el seu país d’origen, és clar. Bé, en realitat a Alemanya no tendria collons de ficar-se amb els indígenes alemanys perquè no és tan valent com això. Sap perquè ho fa i perquè ho pot fer a Mallorca.
A tot això, pens també amb l’empresari del cafè Segle XII i sé del cert que al seu país no gosaria contractar un cambrer capaç d’expressar xenofòbia cap al seus clients indígenes. Per què ho fa aquí? A aquesta resposta, entre tots, l’hauríem de meditar. La responsabilitat dels empresaris és molt gran en aquests afers de xenofòbies i supremacismes. I si no volen ser titllats de còmplices del colonialisme s’haurien de posar les piles i mirar més prim a l’hora de triar el personal, perquè la seva cara és també la cara de l’establiment. I perquè no prendre partit en un cas clar de drets humans és prendre partit.
Però, com deia, tot això té un context. Aquest cambrer pot ser catalanòfob perquè li surt gratis. Té un poder judicial i una policia paramilitar que sap que, en darrer extrem, el defensaran. Aquesta és la qüestió, els catalanoparlants estam indefensus davant individus perillosus com aquest, perquè la cosa ve d’enrere, ve d’un temps molt fosc que ha donat a llum un nacionalisme ferotge que Francesc Ferrer i Gironès ha estudiat i, com un cirurgià, l’ha deixat exposat damunt la pedra com si fos un cadàver del qual podem aprendre moltes coses sobre el funcionament de les malalties en cossus esventrellats, com ho és el nacionalisme espanyol.
I per això els llibres de Ferrer i Gironès haurien d’estar a totes les llars i a totes les biblioteques, per tal que els colonialistes no puguin al·legar ignorància, i els indígenes puguem entendre el que ens passa amb tota la seva dimensió històrica i actual. Perquè no hi ha res casual; un cambrer pot humiliar perquè al darrere tenim una història d’humiliació colonial que encara dura; fins i tot amb el «govern més progressista de la història». I, a més, aquesta és una altra lliçó: la millor versió que ens pot oferir el Regne d’Espanya és aquesta: un govern «progressista» que, quan es tracta de catalans, coincideix massa amb els fatxes de la dreta extrema i de l’extrema dreta. És a dir: el Regne no té remei i, per tant, a empentes i rodolons haurem de caminar cap a la república. Au, idò!
Soest, 6 desembre 2025
Post Data
Després de rellegir aquest text pens com moltes altres vegades, que m’he quedat curt, que no he sabut explicar la complexitat de tot aquest tema. Que podria haver dit moltes altres coses… Però no ho sé fer i, per tant, a qualque moment s’han d’acabar els escrits.
Però no voldria fer-ho sense una reflexió final.
Amb el que hem viscut en democràcia des del 2017, amb una gran violència judicial, policial i paramilitar contra Catalunya i, especialment, contra la llengu catalana, què podem esperar quan el Regne d’Espanya es declari una vegada més obertament autoritari? Res de bo, això segur. Quan els personatges inquietants i violents que pul·lulen pels nostrus carrers siguin amollats contra els catalanoparlants, serem objectes de la seva caça. No serà nou, però alguns se sorprendran. Jo no.
Infra-cròniques d’un etnocidi
01. Dos periodistes
02. Tres esportistes