EL PORTAL DEL REI EN JAUME
Un monument i una reivindicació identitària
El portal del Rei en Jaume està situat en el mateix indret que la primitiva entrada, aquella que en els segles XIV i XV donava accés al recinte fortificat. Aleshores era l’únic que existia i arquitectònicament no es correspon amb l’actual, perquè en un determinat moment de la nostra història fou totalment transformat.
El Rei en Jaume finà l’any 1276 i, per tant, no va fer ús del portal perquè llavors encara no existia la fortificació. El seu fill, Jaume II, l’any 1300 manà la fundació del nostre poble dins un espai murallat; les obres s’allargaren durant dècades i no seria fins ben avançat el segle quan el mur tingué la suficient altura com per posar-hi unes portes.
A principi del segle XVI s’obriria l’entrada actual; a partir de llavors el castell tendria dues vies d’accés: el Portal major i el Portalet. Un segle i mig més tard el Portal major quedà en desús i fou paredat, passant a integrar la murada. A partir de llavors desapareix de les cites documentals.
L’any 1739 un militar especialitzat en fortificacions visità el castell amb el mandat de redactar un informe sobre la seva utilitat i estat de conservació. Explica que vora la cantonada que mira a ponent hi ha la porta Antiga, que està paredada; damunt hi ha espai per a una peça d’artilleria però el sòl necessita ser reparat perquè està ruïnós; l’escala d’obra situada a la part de dedins és la més capaç de totes les que permeten pujar a dalt la murada. La descripció ens confirma que a dit indret hi havia l’antiga entrada, la qual havia estat ampliada amb un terrat i comptava amb escala pròpia.
Per dita referència deduesc que aleshores l’entrada ja presentava, més o manco, l’aspecte actual. Llavors cal preguntar-se amb motiu de què fou nomenada Portal del Rei en Jaime, a què obeïa la transformació realitzada i per què no apareix amb dit nom a la documentació posterior.
L’observació de l’entrada ens indica que tot el seu conjunt, interior i exterior, fou obra nova; és a dir, no fou una restauració d’allò que existia sinó que s’obrí un buit a la murada per bastir-hi un nou portal d’una categoria arquitectònica superior. El conjunt fou construït amb peces de marès de qualitat, ja que el pas del temps no l’ha deteriorat amb el mateix grau d’intensitat que, per exemple, a les espitlleres antigues, que també són de dit material. El portal fou insertat dins la murada i contrasta amb l’entorn defensiu per les seves dimensions i qualitat.
A un plànol militar del castell, datat de l’any 1696 i conservat a l’Arxiu Nacional de Simancas, s’observa que llavors el portal seguia paredat i integrat dins la murada. Per tant, cal situar la seva construcció entre dita data i la de 1739, quan ja apareix descrit en la forma actual. Què va passar en aquest període de 43 anys? Doncs dos fets especialment importants: una guerra civil coneguda com Guerra de Successió i un canvi dinàstic, l’extinció dels reis de la casa dels Àustria i la seva substitució per la dels Borbons.
El rei Carles II morí el primer de novembre de l’any 1700, sense descendència i passant tots els seus drets dinàstics al duc d’Anjou, net del rei de França, Lluís XIV. El 24 de novembre el duc fou proclamat rei d’Espanya a Madrid amb el nom de Felip V. El desembre de 1701 jurava, a través del virrei, com a rei de Mallorca a la Seu.
L’altre pretendent a la Corona era l’arxiduc Carles, de la família imperial d’Àustria, el qual fou proclamat rei d’Espanya a Viena, l’agost de 1703. Els partidaris dels dos pretendents dividiren els espanyols i començà la Guerra de Successió. Felip V representava el centralisme i la “uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el universo”. Carles III s’oposava a l’expansionisme francès, que suposava l’elecció de Felip V i el centralisme i uniformitat que representava ser governats per les lleis de Castella; l’arxiduc Carles es va comprometre a respectar les institucions i privilegis dels quals gaudien els antics regnes d’Espanya.
Així com avançava la guerra els mallorquins s’anaren decantant per l’opció austriacista. El juny de 1706 l’almirall anglès Leake, integrat dins la coalició en defensa de Carles III, rebia l’encàrrec d’iniciar els preparatius per a la conquesta de Mallorca. El 28 de setembre el virrei borbònic capitulava, cosa que provocà un esclat d’alegria per tota l’illa.
Mallorca i Eivissa foren austriacistes fins el juliol de 1715, els últims territoris que capitularen davant les tropes borbòniques. Durant aquells nou anys la figura llegendària del Rei en Jaume fou intensament reivindicada, fins el punt que cadascun dels pobles de l’illa va voler tenir qualque cosa que el lligava amb el Conqueridor. Tant les fonts cultes com les populars passaren a destacar aquells aspectes que honoraven el nostre Rei per excel·lència: la bellesa i fortalesa física del monarca, la religiositat, la devoció a la Verge, el coratge en la lluita contra els sarraïns, la humanitat, el seny i el bon govern del Rei en Jaume.
Un rei tan honorat no podia entrar pel Portalet perquè, donada la seva petitesa, l’obligaria a descavalcar i entrar a peu en el castell, cosa humiliant i indigne del seu senyoriu i poder. Calia una entrada apropiada per a tan excels personatge; tampoc es podia consentir que els penons que l’acompanyaven s’haguessin d’inclinar per entrar al seu castell; ni el rei ni els seus penons es vinclaven. Com va explicar Tomàs Vibot el dia de la presentació del llibre La cuina de l’esperança, quan hi havia impediments per entrar en una fortificació reial, com era el nostre cas, els penons eren elevats i els feien passar per damunt la murada per tal de no sufrir l’humiliació d’inclinar-se; un exemple molt gràfic del què significava el poder del Rei en Jaume.
La volta que cobreix la part interior del portal té una altura una mica superior als quatre metres, unes mides pensades perquè el rei entràs cavalcant. El portal té l’estructura d’una torre-porta, com la que es conserva al Palau Reial de l’Almudaina. L’arxiduc Lluís Salvador explicà que dita entrada és una torre amb matacans, té un portal amb forma d’arc de mig punt a l’exterior i una volta d’arc rebaixat a l’interior. Per a Joan Sancho Coll el portal és un monument al Conqueridor, una referència que no podia ser més encertada.
El Conqueridor ha gaudit, segons Catalina Valriu i Tomàs Vibot, de tots els ingredients necessaris per ser considerat de ple dret l’heroi fundador de la nostra nació, el veritable referent de la personalitat illenca i així ha quedat incardinat en la memòria popular. La memòria col·lectiva és ahistòrica i, com ha passat en el cas del Conqueridor, el record de personatges i de fets és modificat cada cert temps per adaptar-la a la mentalitat popular del moment.
El Regne de Mallorca havia disposat, segons Antoni Planas, d’una constitució política de caire pactista, segons la qual el poder dels reis era limitat per les llibertats dels súbdits. El Regne de Mallorca havia tingut una personalitat definida pel Gran i General Consell. El Decret de Nova Planta de 28 de novembre de 1715 era el resultat d’aplicar el dret de conquesta i perseguia dos objectius: sancionar un territori rebel i unificar i centralitzar les institucions seguint el model imposat per Castella. Mateu Morro afegeix que el record de l’enfrontament entre austriacistes i botiflers es va anar apagant o tapant, en un escenari on els sectors populars foren esborrats. Tot el poder va ser per l’aristocràcia filipista, però era un poder provincià, és a dir, depenent de funcionaris i militars forans.
Després de la capitulació de l’illa el nou poder borbònic començà a perseguir els partidaris de l’arxiduc, els quals foren desposseïts dels títols, càrrecs o prebendes concedides durant l’anomenat govern intrús (1706-1715). La història dels illencs fou forçadament ignorada i les referències al Rei en Jaume desaparegueren. Per trobar constància escrita del nom popular del portal van passar quasi dos segles; fins que l’arxiduc Lluís Salvador va recuperar de la memòria col·lectiva allò que els gabellins havien preservat: el portal del Rei en Jaume.
Jaume Canals Vallès fou l’alcaid del castell durant el govern intrús. El gener de 1701 ja ocupava dit càrrec i aleshores Felip V ratificà la seva continuïtat. Però el 4 d’octubre de 1706 Jaume Canals prengué jurament del càrrec davant el virrei nomenat per l’arxiduc Carles III. Això va fer que quan Felip V recuperà el poder li retiràs la confiança i a finals de 1715 era substituït per l’oficial borbònic Juan Barneda.
Era el senyal d’una ruptura amb una tradició i una cultura política que ens identificava. A més de les referències al nostre passat també desaparegué una part d’allò que el recordava. El portal deixà de ser el monument que honorava el nostre venerat Rei en Jaume; l’entrada fou de ben nou paredada i va perdre l’ús; el parapet que protegia el terrat fou retirat, amb la qual cosa la torre-porta fou rebaixada un metre; l’escala que permetia accedir-hi fou enrunada i unes dècades més tard el portal fou incorporat a la pallissa del castell, la qual s’estenia per ambdós costats.
Quan la volta del portal passà a aixoplugar un cavall el monument va perdre del tot el caràcter reivindicatiu que li quedava. Gràcies a la memòria popular que preservà el nom del portal i el record del Rei en Jaume aquest monument ha pogut recuperar el seu sentit.
Josep Terrassa Flaquer