Infra-cròniques d’un etnocidi (05)
Miquel Llull, Bibliotecari del Golea
«Considerem, en primer lloc, els vincles interns entre l’espoliació natural i l’expropiació racial/imperial. Malgrat les reivindicacions de terra nullius, els fragments de natura que el capital s’apropia són gairebé sempre les condicions vitals de qualque grup humà: el seu hàbitat i l’espai carregat de significat on interaccionen socialment; el seu mitjà de subsistència i la base material de la reproducció social. A més, els grups humans en el punt de mira del capital són gairebé sempre aquells que han estat despullats del poder de defensar-se, i sovint aquells relegats al costat equivocat de la línia del color global. Aquest fet s’ha evidenciat una i altra vegada al llarg de la seqüència de règims. Mostra que les qüestions ecològiques no es poden deslligar, d’una banda, de les qüestions de poder polític, ni, de l’altra, de les d’opressió racial, dominació imperial i despossessió i genocidi indígenes». Nancy Fraser. Cannibal Capitalism: How our System is devouring Democracy, Care, and the Planet— and what we can do about it. London; Brooklyn: Verso, 2022.
La imatge d’Artà em serveix d’impacte per començar i comentar un tema que no tan sols es correspon amb Artà, ans també amb altres llocs de Mallorca. Capdepera, sense anar més enfora.
Però pel que vull explicar avui, és Artà allò que més s’hi acomoda… per ara.
Per altra banda, avui cal dir que si fins ara he parlat de compatriotes mallorquinarrus en aquesta secció, també és just i necessari posar davant el mirall als meus compatriotes alemanys.
I la cita de Nancy Fraser que encapçala aquest article ens ve com anell al dit. Potser només, al final, hem de canviar –de moment– genocidi per etnocidi.
Quan entres a Artà, al seu carrer principal, molts –fins i tot molts alemanys– tenim la sensació que hem entrat a Alemanya. Però és una Alemanya completament falsa, artificial i també superficial i postissa.
I molts ens demanam, com hem pogut arribar fins aquí? La resposta, com no podria ser d’una altra manera, no és senzilla ni tampoc pot ser tan contundent com jo mateix voldria.
Perquè no són els «rics» alemanys els qui han consumat aquest despropòsit, sinó, molt més greu encara, és la classe mitjana alemanya, la seva mesocràcia.
La classe mitjana alemanya és, entre d’altres de nòrdiques –dels milionaris en parlarem un altre dia–, la que compra a trossets la nostra illa i la converteix en el seu somni daurat on els indígenes no hi pintam res.
Llavors la pregunta torna a ser: com hem pogut arribar fins aquí? La resposta és més senzilla del que semblava abans i té a veure amb la situació colonial que patim des de fa segles:
Perquè el Regne d’Espanya no va negociar l’entrada a la Unió Europea pensant en els seus ciutadans de les colònies d’ultramar, com som noltrus, sinó en els propis interessus colonials, com ja va passar en els inicis del boom turístic en plena dictadura militar i nacional-feixista. Ni se’ls va passar pel cap posar límits a la venda del territori; tant és així, que fins i tot el govern més progressista de la història –del mateix partit que va negociar l’entrada a la Unió Europea– s’hi ha negat fa poc, tot just en aquest temps en què l’alarma habitacional és un dels problemes més greus de la societat mallorquina. Exactament al revés del què varen fer altres països de la UE, com Dinamarca entre altres. És així de senzill, increïblement senzill. Tant, que sobta molt que els mallorquins que ara es queixen dels problemes habitacionals, de saturació i de tota mena que patim, no apuntin als vertaders culpables de tot això: el Regne d’Espanya i la seva classe dirigent monàrquica i també la falsament republicana.
Si a tot això hi suman les dades esgarrifoses que ens diuen que el sou mitjà a les nostres illes és de 23.126 € i a Alemanya és de 63.288 €, ja està tot dit. [vegeu Ara Balears]
La suma del sistema colonial de monocultiu turístic que ens ha imposat, primer la dictadura feixista i més tard el regne autoritari d’Espanya, amb el desequilibri entre els sous alemanys i els indígenes, dona com a resultat el que està passant ara mateix: que els mallorquins sobram en aquest invent i que seria millor que desapareguéssim sense protestar i venguéssim les nostres cases i ens n’anàssim a pastar fang per altres contrades.
Evidentment, no ho farem, malgrat les múltiples desercions de molts mallorquinarrus que diuen estimar Mallorca amb bogeria, però la venen al millor postor.
Però també cal destacar una manca d’empatia de la classe mitjana alemanya –i nord-europea en general– i, especialment, la seva manca absoluta de solidaritat internacional. Mai –amb les excepcions honroses de rigor que cal ressaltar i agrair– s’han plantejat quin és el seu paper en la desestructuració social que estan produint amb la seva invasió desmesurada i armada amb euros del capital. Mai han valorat el mal –inconscient o no– que ajuden a provocar entre la població indígena. [Evidentment que els estrangers que viuen a les nostres illes i fan feina cobrant els sous mallorquins i pagant els seus imposts aquí, queden exclosos d’aquesta valoració tan negativa.]
A més, cal remarcar que la seva ignorància i menyspreu cap a la nostra llengu mil·lenària és desgraciadament gairebé unànime i la seva inconsciència els du a posar-se de part d’un règim ultra-nacionalista espanyol que pretén acabar amb la diversitat cultural d’una manera fulminant, tan si ho fa –abans– en nom de la dictadura o –com ara– en nom de la democràcia.
Aquesta actitud de la mesocràcia nord-europea, especialment l’alemanya en el nostru cas, és imperdonable, perquè aquí fan coses que en el seu país trobarien intolerables. Seria molt llarg detallar un per un tots els aspectes que aquesta mesocràcia trobaria intolerables al seu país, però n’hi ha unes quantes de molt clares: no deixarien que al centre de les seves ciutats i pobles no els parlassin en alemany, ni tampoc permetrien que una potència estrangera els dictàs les lleis lingüístiques i les lleis educatives, ni que el seu sistema judicial i policial fos monolingüe, en turc, per exemple.
I aquestes barbaritats que no voldrien al seu país, les troben molt normals a Mallorca, i a Catalunya en general. I tot això es reflecteix també en els seus governs, que estan posant mil-i-un impediments per tal que el català no sigui llengua oficial a la Unió Europea. [vegeu article de Vilaweb] Per tant, la seva actitud és colonialista i cal denunciar-ho amb totes les lletres; cal posar-los, com deia, davant el mirall i dir-los, sense contemplacions, que estan col·laborant amb un etnocidi, i que tot això és un crim contra la humanitat.
*
Si el capitalisme és tan viu i tan criminal com ho és ara, no és només per les grans corporacions, que sí… També ho és perquè totes les persones s’hi sumen, tots ens hi hem sumat, cadascú a la seva manera, des dels grans tenedors de pisos i finques, fins als pobres d’esperit que especulen amb la seva única casa. Però molts d’aquests petits detalls –tant els que compren com els que venen les cases i especulen amb el territori– també ho són, de criminals, i els etnocidis i els genocidis són crims, com deia, contra la humanitat amb totes les lletres. Potser qualque dia es jutjaran, o no, perquè tots sabem que la història l’escriuen els vencedors i la justícia també la dicten els vencedors amb les seves criminals imposicions.
Però els indígenes mallorquins encara som aquí, com l’elefant a l’habitació dels «despistats» per conveniència.
«Consider, first, the internal links between natural despoliation and racial/imperial expropriation. Claims of terra nullius to the contrary, the chunks of nature that capital appropriates are virtually always the life conditions of some human group: their habitat and meaning-laden place of social interaction; their means of livelihood and material basis of social reproduction. Moreover, the human groups in capital’s crosshairs are virtually always those that have been stripped of the power to defend themselves, and often those relegated to the wrong side of the global color line. This point was evidenced again and again throughout the sequence of regimes. It shows that ecological questions cannot be separated from questions of political power, on the one hand, nor from those of racial oppression, imperial domination, and indigenous dispossession and genocide, on the other hand». Nancy Fraser. Cannibal Capitalism: How our System is devouring Democracy, Care, and the Planet— and what we can do about it. London; Brooklyn: Verso, 2022.
Infra-cròniques d’un etnocidi
01. Dos periodistes
02. Tres esportistes
03. Una presidenta al servei dels criminals
En aquestes Infra-cròniques no judicam a ningú pel seu origen, la seva sexualitat, la seva llengu, la seva espiritualitat… Ans ho feim per la seva actitud. Aquesta actitud és seva i intransferible, de cadascú, i els republicans només és això el que ens interessa i només això el que podem criticar o alabar.