Clica la imatge per escoltar la cançó
Quan vivíem a la casa al costat del convent a Artà, a principis dels setanta, a ca nostra teníem una petita maleta tocadiscos. Gràcies a ella, vaig escoltar fins a l’extenuació la cançó “Di papa” interpretada per Josep Guardiola i la seva filla, Rosa Maria. La segona cançó que apareix a la meva memòria és “Estan clavadas dos cruces”. Me la va ensenyar en Carreras, un pintor malagueny que arribà a Artà amb una companyia de teatre i s’hi quedà. A canvi de pintar parets per ca nostra i qualque quadre, passava temporades amb noltros. Quan jo, amb tres anys, cantava aquell hit dins el bus anant a Cala Mesquida, ma mare i la seva amiga Bàrbara s’esbutzaven de rialles. Totes dues s’havien confabulat per riure encara més. No sabia el que m’esperava.
“Están clavadas dos cruces
En el monte del olvido
Por dos amores que han muerto
Que son el tuyo y el mío”
Clica la imatge per escoltar la cançó
En baixar de l’autocar, vàrem anar a la botiga on una tercera amiga, na Caterina, feia de dependenta. I les rialles continuaren mentre totes tres m’empassolaven una disfressa de torero a la que anaven clavant agulles per ajustar-me’l. Sabien que estaven fent una innocent malifeta, ho sabien, n’estic convençut, i formava part de la diversió. “Va, Miquelet, canta “dos cruces”, i jo, “Estan clavadas dos crusses, en el monte del olvido” aguantant la tovallola amb un pal que simulava una espasa on s’anunciava la “corrida” de “El Cordobés” i “Palomo Linares”, entre d’altres. Normal que es descollonassin.
Amb tres anys, el fan d’Antonio Molina i les seves creus, disfressat d’assassí torturador. Sort que era per riure.
Clica la imatge per escoltar la cançó
Durant els anys, he gaudit de cada rialla que els he sentit fer a totes tres. Ma mare, en aquell moment, després d’haver perdut els meus dos germans bessons tot just després de néixer, necessitava aquella medicina per continuar existint. Sort d’aquelles dues amigues, doctores en l’art de proferir aquests sons de felicitat. Així que vestir a un futur antitaurí amb aquell souvenir impossible també va ser terapèutic. Els ho perdon. Ara, no em puc imaginar als petits turistes dels setanta vestits “de luces” per Múnic, Bielefeld o Berlín. Alhora, és una imatge perfecta del surrealisme en el qual ens ha tocat viure immersos, si és que la vida no és altra cosa.
Quan ja vivia a Cala Rajada, amb cinc anys, la música en viu també entrava dins ca nostra amb el concert setmanal de l’hotel “Diamant” i la nit que dedicaven a fer ball de bot. Així, un dia sonaven boleros, i l’altre, “Una paloma blanca”. Un vespre jotes i un altre, “Viva España”, tema que sempre interpretava el mateix cambrer: era el seu moment de glòria i a ca nostra esperàvem amb impaciència: “Ara canta en Paco” (l’he batiat, però no record el nom).
Un GS sense casset? Ferralla
Passat un lustre en el que viatjàrem per Mallorca en un Simca 1000, un Seat 600 i un Citroën Dyane 6, un dia mon pare comparegué a ca nostra amb un GS, també de la marca francesa. El súmmum de la modernitat! Aquell cotxe no tenia amortidors sinó un sistema d’esferes amb líquid hidràulic i nitrogen que li permetien mantenir a aquell tauró blau sempre la mateixa distància del terra. Una palanca amb tres posicions donava més o menys altura al cotxe. Encara que apreciava aquest prodigi tecnològic que per alguna raó que se m’escapa no he tornat a veure mai més, a jo el que em va enlluernar va ser l’aparell que hi havia al costat d’aquella palanca: un casset! Aquell cotxe anava equipat amb un equip de música estèreo celestial! Tancar-me al GS i escoltar la cinta que Sa Nostra havia regalat amb part de la banda sonora de Grease i altres èxits -una caixa, hi havia una caixa a les Balears amb obra social i tot! I regalaven productes culturals! Quins temps!-, era la felicitat absoluta. El plaer, sonor i no sonor, més important que havia sentit mai (superior fins i tot al “Choc banana” de l’intermedi al cine Juva o la coca cola que acompanyava un variat qualque diumenge).
El Capitán Cola i el Drácula estaven molt bé, però el meu era el Choc Banana.
Però escoltar als Bee Gees cantant “Tragedy” (del segon àlbum més venut del grup, “Spirits having flown”, 1979) en aquell reducte de felicitat va esdevenir premonitori. No diré noms, però qualcú molt rialler va ficar una cinta dins d’aquell gloriós aparell al revés. I com que no acabava d’entrar, va empènyer amb tant d’entusiasme que els meus èxtasis dins d’aquell tauró van finir. Des de llavors, aquella joia de la tecnologia suspensora per a mi es va convertir tan sols en un bolic de ferro amb rodes. La ràdio sí que anava, però per les emissores que s’agafaven a Cala Rajada, era com si fos mut. “Dos cruces” em clavaren aquell dia, i dues banderilles també. Finalment, m’he posat dramàtic, i no volia. Però és que va ser molt gros.
Clica la imatge per escoltar la cançó
Miquel Piris
Altres articles publicats per en Miquel Piris.