Delera pels aparcaments
Hi ha preocupació per saber on aparcaran els automobilistes en destinació a la platja de l’Agulla, fins el punt que l’Ajuntament ha habilitat un aparcament provisional, a sa Gravera, a l’espera d’una solució definitiva a la vora del sistema dunar. Al consistori li sembla correcte destinar recursos de les arques pròpies en mantenir la sobre-explotació, quan la càrrega que suporta la platja voreja el límit que permet una regeneració adequada.
Pel que es veu, la gran preocupació és la distància que s’ha de recórrer entre l’aparcament dissuasiu i la platja. Potser, se subestima la intel·ligència de les automobilistes, que poden optar per arribar fins a la platja, deixar la l’home, les criatures, l’ombrel·la, la geladora, la sogra, la bossa de les tovalloles, anar a aparcar i regressar lleugeres d’equipatge, quasi nues, com els turistes que van a la mar.
La tragèdia dels comuns. Quan un espai públic és de lliure concurrència la utilitat individuals és major que el cost individual de la seva utilització, degut que aquest es socialitza i, s’acaba degradant. L’Ajuntament opta per maximitzar la suma de les utilitats individuals per contra d’aplicar mesures ambientals.
El lobby de la indústria automobilística instal·lat a Brussel·les destina uns 20 milions d’euros anuals i uns 70 aconseguidors per a la captura corporativa, consistent a pressionar als polítics perquè legislin favorablement al sector. I, influeixen en les consciències de la gent perquè acceptin com a natural la societat de l’automòbil. Així, la discussió versa sobre si la clausura del pàrquing crearà problemes d’aparcament al poble, sobre la ubicació del provisional o l’endarreriment en la construcció del nou degut a la carregosa burocràcia pública. Pensam atrapats dintre de l’univers mental de la indústria de l’automòbil. A Capdepera, amb la delera per tenir un aparcament a l’Agulla, els ha sortit gratis.
Economia sostenible. Creixement sostenible. Turisme sostenible. Son conceptes neo-llengua. Orwell 1984. La Declaració de Cocoyoc, 1974, fa seu el terme eco-desenvolupament. Henry Kissinger el trobà excessivament radical i, acaba essent substituït per desenvolupament sostenible, buidat de contingut. Un a priori tècnic: El desenvolupament es mesura monetàriament, una vegada homogeneïtzada la producció, mentre que la sostenibilitat tracta de fenòmens físics heterogenis mesurables en unitats energètiques que no quadren amb els costos monetaris de producció.
També es pot demostrar per la via dels fets, després de 50 anys de xerrameca i programes sostenibles, la base física-biològica que sustenta la vida sobre el planeta no ha fet sinó que degradar-se. Així, l’adjectiu sostenible serveix per fer declaracions públiques, taules rodones, imprimir fulletons, donar conferències, programes electorals, presentar plans d’actuació… sempre i quan no interfereixin en el desenvolupament del PIB, Pare totpoderós, creador del capitalisme en el cel i en la terra. I en el neo-liberalisme, únic Fill seu i Senyor nostre.
El turisme responsable demanda platges verges i zones lliures d’emissions, el PIB necessita platges saturades i pàrquings.
Pel que es veu, no hi ha gaire interès en fer de la platja del Parc de Llevant un espai sostenible.