Neo-liberalisme i Nacional-populisme habitacional1
De l’atenta lectura del enginyós article del competent Miquel Llull no puc sinó admirar la vivacitat i energia de l’estil, la força i precisió d’alguns dels seus raonaments, l’ardor de la seva presentació i, la persuasió que exhala, donant-li una aparença de veritat. Tot i així, o bé, el Sr. Llull ha caigut del cavall, i s’ha desdit de el que fins ara creia, o bé practica la incongruència.
Els motius pels quals les persones venen/compren immobles son moltes i variades. Alguns empren els diners de la venda per fundar o ampliar empreses, d’altres els fan servir per donar carrera o ajudar als fills, per fer front a una hipoteca o per completar una pensió de jubilació sempre escassa, etc., etc., i també, per millorar la pròpia qualitat de vida, pecat aquest, perseguit abans pels capellans i ara per la progressia neo-puritana.
Les persones amb estalvis poden decidir invertir-los en immobles, a la vista que donen una rendibilitat més alta que moltes opcions alternatives (en el primer semestre de 2024 va ser del 9,7%). A més, la possessió d’una vivenda a l’estranger és possible pel caràcter global dels mercats financers i, a més, és símbol de status.
A Mallorca, al 2024, el 32,6% de les vivendes venudes ho foren a estrangers que, a més de destinar-les a us propi, part passa a lloguer vacacional (legal i/o il·legal). La mitja espanyola va ser del 14,8%.
Les conseqüències son de sobres conegudes: Les promocions se centren en immobles d’alt preu, manca d’habitatges pels residents, alteració del mercat turístic, gentrificació, malmena el paisatge urbà, crea desigualtat, etc.
La història començà al darrer quart del segle passat quan el capital financer esdevingué hegemònic, substituint al productiu. Les polítiques de Thatcher (1979) i Reagan (1981), després acceptades per tots els governs, promocionaren privatitzacions, donaren predomini a la política monetària a través de la independència dels bancs centrals amb la missió exclusiva de controlar la inflació i, desregularen els mercats financers amb l’aparició de nous instruments avalats per la comptabilitat creativa amb la conseqüència de que les empreses optaren pels mercats de capitals per a finançar-se i centrar-se en l’optimització del valor borsari, etc.
Al cap d’avall, un disseny de la societat a mida del, que per simplificar anomenam, neo-liberalisme i, que de manera accelerada s’imposà arreu del planeta. “Tan popular és la nostra política que l’ha estan començant a aplicar arreu del món. Des de França a Filipines, des de Jamaica a Japó… la privatització està avençant… Les polítiques que hem promocionat estan guanyant interès en país rere país” (M. Thatcher 1987).
Segons aquest ideari, els mercats financers son els que aconsegueixen la més adequada distribució dels recursos i, per tant, els que permeten la més adequada satisfacció de les necessitats. La monetarització de l’ensenyança i la salut en son exemples, arribant fins i tot a l’àmbit sagrat de l’esport, convertint els clubs en societats mercantils, Amb la doble consideració de la vivenda com llar i com actiu financer, era qüestió de temps que grans corporacions trobassin la manera de fer hi negoci. La vivenda queda a l’atzar dels mercats financers.
A partir de la crisi financera 2008/2009 grans empreses entraren al mercat immobiliari, sobretot a partir del 2014: Azora, Neinor, Motrovacesa, Hines, Blackstone, Pontegadea, Axa, Lone Star, Oaktree, CBRE Imvestment Management, GIC… I les lleis 11/2009 i 16/2012 que donaren lloc a les “socimis” amb grans avantatges fiscals amb un valor brut dels actius de 54.074 milions d’euros al tancament del 2021. Uns 120.000 immobles foren venuts, entre 2013 i 2021, per l’Estat i els bancs, a fons d’inversió com Lone Star i Blackstone, que passà a ser el principal tenidor d’Espanya.
El problema habitacional afecta a la immensa majoria de països i te a veure amb la mercantilització de la vida i, la solució a l’excessiva massificació de Mallorca no és de fàcil solució i està condicionada per l’evolució internacional de l’economia extractiva i la capacitat d’oposició de les classes populars, avui encantades de reconèixer-se en el nacional-populisme.
A problemes complexes, solucions simplistes, començant per cercar culpables, (els culpables sempre son els altres), que seran senyalats, acusats i condemnats “ad-hominem”: els que venen perquè venen i els que compren perquè compren, més enllà de l’embolic de causes estructurals entrellaçades (ideològiques-econòmiques-socials-polítiques-culturals) que ho provoquen i de la situació particular de cadascú.
Responsabilitzar als particulars, que no fan més que adaptar-se com poden a unes regles de joc imposades, seguint la versió vulgar del individualisme metodològic de Margaret Thatcher: “La societat no existeix. Existeixen homes i dones individuals, i existeixen les famílies” (1987); impossibilita l’anàlisi social i, per tant, la comprensió de les relacions de classe, colonials, de poder, etc. i acaba en propostes populistes i identitarias.
Destriant el blat de la palla, els guanys que obtenen les empreses dedicades a l’especulació (i una part important de l’economia mundial està dissenyada al voltant d’un agiotatge que arrasa per allà on passa) dificulten la supervivència, no només dels mallorquins “pata negra”, sinó de tot quisqui.
Quan se treu a rotlo la qüestió immobiliària la solució primera i senzilla que ve al cap és fer com a Dinamarca, remei que pressuposa que les relacions de producció daneses i mallorquines son homogenees2 i, la creença en el realisme-màgic-burocràtic que diu que escriure en un paper una suposada solució i dar-li rang de llei, resol els problemes.
1. Filferro de la façana del museu Tàpies.
2. Alerta que no ens passi quelcom semblant al infortunat capitalista senyor Peel! (Vegeu el capítol XXV de la secció VIII del tom I del Capital).
llucià rinyon