Som futboler. Vaig jugar de jove i em vaig formar com a entrenador i també he exercit com a tal. He passat moltes hores als camps de futbol de Mallorca. Veig, sempre que puc, futbol per la TV. Per tant, he seguit el mundial. I no, no vull parlar-ne de quan groller ha estat o no el president d’un dels països organitzadors. Tampoc de la indecència dels preus de les entrades. Ni tan sols de passar els partits de dues parts a quatre quarts per a que es pugui vendre més publicitat. Ni d’estils de joc no de jugadors. Vull parlar-ne d’uns mínims que haurien d’esperar un cop ens asseiem davant la TV per a veure un partit de futbol.
És habitual que els partits del mundial s’hagin seguit a les cases amb tota la família reunida al voltant de la pantalla: els pares, fills i probablement qualque convidat més. Idò bé, si la TV te regulat quines imatges son no apropiades pel seu contingut pels infants i adolescents, hauríem de tenir la seguretat de que allò que ens depararà el partit de futbol és apte per infants i adolescents si ens posem davant la TV.
Arrel del partit de la final i dels fets ocorreguts un cop acabat el partit cal demanar-nos si son un exemple positiu pels infants i adolescents. Hem pogut veure partits (més d’un) on les actituds de jugadors, entrenadors i responsables no son apropiades ni respecten una mínima conducta esportiva. I entenc que, els dirigents de la FIFA, els entrenadors així com els jugadors guanyen suficient doblers com per a que li puguem exigir un codi de conducta irreprotxable (bastaria esportista). És responsable de les conductes inapropiades i censurables el qui selecciona determinats tipus de jugadors, el capità que no ho talla ni recrimina determinades conductes, l’àrbitre que mira cap a una altra banda i la organització que l’empara.
La manera de fer i comportar-se antiesportiu dels futbolistes afecta directament als infants a través de la imitació de conductes d’ídols, normalitza la violència per aconseguir resultats i suposa, en definitiva, la pèrdua de valors educatius. Com que els futbolistes d’elit són els seus màxims referents, els nens tendeixen a replicar els seus comportaments al pati de l’escola i en les competicions esportives, ja que associen aquestes accions amb el camí cap a l’èxit o la victòria.
Al marge de la imitació de la conducta antiesportiva i/o violenta donem un missatge als infants de que la trampa és necessària per guanyar (cal simular faltes, perdre temps o agressions “sense voler”). Cal treure dels partits als bons jugadors de l’equip rival (insultant o com sia) i a més el missatge és que la frustració del perdre un partit s’ha de gestionar amb ràbia cap al rival, cap a l’àrbitre o desvalorant la importància d’aquest. No son maneres de gestionar emocionalment la frustració. Escoltem molt poques vegades el reconeixement o admiració cap al rival.
Malauradament, si poguéssim entrar a cada casa i mirar podríem observar com al voltant de la TV alguns dels pares tiren encara més llenya al foc i consagren aquestes maneres de fer.
Per tant, al meu modo de veure, cal exigir l’assumpció de responsabilitats a tota la cadena que manté el futbol i exigir que la conducta sia esportista no sols pels jugadors, també pels entrenadors o seleccionadors que han triat un determinat tipus de jugadors, pels capitans que miren cap a una altra banda quan els seus es comporten de manera indesitjable, pels arbitres que permeten aquest comportament, pels dirigents que organitzen aquest espectacle deplorable o pels periodistes que narren els partits amb paraules pròpies d’exercits i guerres. Als professionals se’ls ha d’exigir conductes professionals i esportistes, han de ser conscients del poder d’imitació que tenen, els clubs i seleccions es poden gastar doblers treballant la gestió de la frustració dels seus futbolistes… Això ha de canviar. No pot ser d’altre manera.
