Nit de prodigis a Sérpens

 

Antoni Amorós i Rosa Gelabert en una imatge del New Serpens.

A la una de la matinada, cinc Nissan Patrol de la Guàrdia Civil aparquen davant de Sérpens. La vintena d’efectius que n’han desencotxat, baixen les escales i entren al pub. Un d’ells, el més efectiu de tots, es dirigeix directament a la barra. Es posa a la banda on hi ha els tamborets, allà on seuen els clients -no del costat on feien feina en Pep i la resta de cambrers, voldria remarcar-ho. Fica la mà per darrere del metall que la revesteix cercant quelcom. I com si fos la trinitat reencarnada de Houdini, Tamariz i el Mago Pop, treu un potet ple de pols blanca. Sense un ca ensinistrat per detectar drogues ni res semblant. Ell tot solet, com si tengués el poderós nas de Jean-Baptiste Grenouille a “El perfum”. I ha trobat l’amagatall i el pot ple de cocaïna en el temps d’un batec, d’una aclucada d’ull, del que tarda un electró a donar la volta al nucli d’un àtom d’hidrogen, el més petit de l’univers.

El públic i un camell de Porto Cristo que assisteixen a l’episodi amb cara de circumstàncies. Aquell jove feia temps que rondava el Sérpens i altres locals de Cala Rajada per vendre neu per anar a esquiar. En Pep l’havia advertit en diverses ocasions: “Maties, ves a n’es teu cotxo. Dins el local, no, que tendrem problemes. No me facis aquesta putada”. En Pep sempre ha sostingut que desconeixia completament l’origen d’aquell pot. Ens ho podem imaginar?

A continuació, el director de l’operatiu i els seus ajudants entren a registrar l’oficina. Ho regiren tot damunt davall i damunt les rajoles, de manera inesperada i increïble, apareix un gram de cocaïna. Fins aquí l’episodi de la batuda. Ara, per entendre per què a les dues de la matinada dos guàrdies civils acompanyaven en Pep Fuster a ca seva a cercar el document d’identitat per endur-se’l al calabós de Manacor, hem de canviar de canal.

A mitjans dels noranta, “Persones humanes” va ser el programa més trencador de TV3. Tal volta, el més atrevit de tota la televisió que es feia a l’estat espanyol. En aquest espai, Quim Monzó va ser el primer a atrevir-se a fer bromes sobre la família reial espanyola. Com era d’esperar, la Casa Reial es va queixar formalment a TV3.

Els esquitxos varen arribar a TVE. Quan el Gran Wyoming va convidar Monzó al “Peor programa de la semana”, a La 2, els hi varen dir que no, que “Monzó, no”. El director del programa i Wyoming van presentar la dimissió. La llibertat de la transició tenia data de caducitat.

Sérpens també va tenir la seva festa antimonàrquica. Fins i tot, penjaren un retrat del rei Juan Carlos I cap per avall. Segons en Pep, algú al poble prenia nota. I un temps després, va arribar la batuda. Se’n varen endur en Pep i el varen tancar al calabós de Manacor. I encara que hi havia tres cel·les, quan arribaven nous detinguts, delinqüents habituals, els ficaven tots a la seva. Com a les pel·lícules.

 

L’endemà, la seva dona, n’Antònia, li va dur un panet. Li donaren, però no els deixaren veure. En Pep va estar incomunicat fins dilluns al matí. La detenció incomunicada (sense contacte amb família i amb restriccions més dures) era una mesura excepcional, aplicada sobretot en casos de terrorisme, amb autorització judicial.

Dilluns, a la fi, va anar a declarar davant el jutge. Del testimoni d’en Pep, al magistrat li va cridar bastant l’atenció que haguessin trobat la droga amagada a la barra al costat dels clients, no dels treballadors. Però no el degué impressionar prou perquè li va imposar una fiança salada: 100.000 pessetes.

Finalment, com havia de ser, en Pep va quedar absolt. Però entre tricornis i flautes, la broma li va sortir per un milió de pessetes. I llavors, 6000 euros eren doblers.  El Sérpens només va fer una caixa similar una nit de Cap d’Any, amb les dues sales funcionant a tota màquina. Però d’aquella caixa havies de descomptar les begudes, el sou del personal i altres despeses. O sigui, que va ser un cop fort per a la seva butxaca fins al punt que va haver de demanar doblers. A damunt, li havien tancat el pub tres mesos, un temps en què també havia de pagar sous.

En tornar a obrir, hi va haver clients que no hi varen tornar mai més. Una batuda antidroga no dona la millor fama del món. Si, a més a més, se n’han enduit el propietari i l’han tancat. I si aquest estofat hi afegeixes un poc de rumorologia. Unes gotetes de mala llet a l’hora de transmetre el missatge per donar-li un punt d’emoció, car no només els escriptors fan literatura. I un polsim de fe -capacitat de, sense proves, creure’t al que ho diu que coneix a qualcú de la cadena que segur que ho sap de primera mà, que m’han dit que coneix directament a un que hi era… Si tens aquests ingredients, dos i dos fan quatre. Creu i ratlla. Una d’aquestes persones devia ser el camell de Porto Cristo perquè tampoc va tornar a treure el cap pel Sérpens ni per Cala Rajada

En Pep va estar fotut una bona temporada. Que t’entrin vint guàrdies civils al teu negoci i et marxin cap al calabós per presumpte traficant, ha de trasbalsar a qualsevol que no sigui, per exemple, del clan de Son Banya.

El negoci anava en declivi i a en Pep li havien robat l’energia per continuar. Aviat obririen els pubs del carreró de Porto Cristo i multitud de bars a Palma. Quan en Pep i en Felip anaren a veure què hi havia obert per la capital, abans de posar en marxa el Sérpens, només n’hi havia quatre. Havien reconvertit l’energia dels primers bars per a mallorquins del poble en una proposta moderna, diferent, única. Varen agafar un soterrani i l’ompliren de música, on la gent anava a passar-s’ho bé. Però es manifestaren obertament contra del sistema heretat del franquisme. Vet aquí el pecat. Però la penitència encara no s’havia acabat.

Si fossis un geni de la investigació, un policia amb l’olfacte de Grenouille, quin dia triaries per anar a fer una batuda per trobar menors a una discoteca? Exacte, carnaval! Els de verd, entraren al Sérpens B, aturaren la música, encengueren els llums i demanaren la documentació a les tres-centes persones que hi havia, un per un. I trobaren dos menors. Local tancat. Una passa més cap al tancament definitiu.

Lluny d’aprendre a ser un espanyol de bé, en Pep va aprofitar el temps de tancament per oferir el local a un grup polític, segurament del Partit Socialista de Mallorca, per fer un míting. La gent entrava pel New Serpens, passaven per la porta del mig dels dos locals i es reuniren al B. Evidentment, va comparèixer la guàrdia civil de paisà. “Que no esta cerrado el bar?”. Els va ensenyar l’autorització governamental per fer un acte electoral i el paisà se n’hagué de tornar per on havia vengut.

Entre una cosa i l’altra, en Pep va decidir plegar. Quan ja tenien data per tancar el Sérpens B, ell i el decorador que llavors també feia de DJ al B, en Xesc, varen estar dos dies rebent a la gent amb un taüt envoltat d’espelmes. Amb el Rèquiem de Mozart de fons, oferien una copa de cava als que s’hi acostaven a donar el condol. La ruïna era imminent.

 En Pep va vendre el local. Avui l’espai continua obert, però ja no s’hi discuteix de política ni de música ni de res que pugui incomodar. És un negoci molt més discret. Ningú no hi penja reis cap per avall. Ningú no hi fa mítings. Ningú no hi aixeca la veu. Els veïns deuen descansar millor. I segurament també les autoritats.

 No hi he entrat mai, però ho faré. Vull saber si per qualque racó queda res d’aquells anys. Una mica de neu dels Quaranta Putes? Un pòster de Felip VI al revés a l’excusat? Un nas de pallasso? O pentura la parella del billar que hi va a fer trios. I si em deixen mirar bé pels amagatalls de la barra, segur que hi trob qualque nota d’aquella cançó d’Herbie Hancock, Cantaloupe Island, amb què ens feien sortir al carrer quan ja era massa tard.

Biel Flaquer “Barona”, Minervino Montasell “Míner” i en Pep Fuster “De sa cova”, trenta anys després, junts de nou rere una barra (Sa Cerviseria).

Herbie Hancock-Cantaloupe Island.

Els fets aquí narrats responen al record i la vivència dels seus protagonistes, tres dècades després. No pretenen substituir ni qüestionar les resolucions judicials dictades en el seu moment, sinó aportar una mirada personal sobre aquell episodi.

 

 

 

 

 

 

 

 

Miquel Piris