Som devers l’any 1965, any amunt, any avall, i a Capdepera plou a portadores. Com és tradició els dies de brusca, Can Patilla està ple de pagesos i picapedrers fins a la bandera. Dia de pluja, dia de festa. Els que fan feina a cobro -fusters, selleters o capellans-, es perdran una bauxa que durarà quasi tot el dia.  

L’amo del cassino, quan pel fum ja no hi veu a un pam, intenta netejar un poc l’ambient obrint les portes, però és per demés: aquella gernació no atura de fumar, ni de riure ni de beure. Més d’un haurà de partir quan aparegui la seva dona empipada amb un “venga, cap a ca nostra!”. A banda de les que hi fan feina, serà l’únic moment en què veuran una dona entre aquelles parets. Als pobles d’arreu, fins no fa tant, les fèmines només anaven als bars els diumenges, ben mudades i després de missa.

En Pep Tous, àlies “Cetra”, també hi és. No és pagès ni picapedrer, però la seva agència que tragina paquets i encàrrecs entre Palma i gabella, els dies d’aigua de bombolla, també sol aturar. El bon humor i les sortides d’en Cetra són ben conegudes a la vila. Tothom recorda quan li va dir al batle franquista que fes anques enrere davant d’aquella ensaïmada que compartia al bar; que era seva i no hi estava convidat. O quan, en sentir la darrera que havien fet els polítics del règim, exclamava: “Tenen collons per tot, tret de n’es front”. Per encendre el motor de la loquacitat i la broma, en Pep feia servir sempre la mateixa benzina servida en barra: cassalla amb menta. Un tassó rere un altre. La nostra cassalla, nostra i del País Valencià, com que té un toquet anissat, pareix un licor innocent. Però aquest destil·lat no baixa dels quaranta graus i li mira als ulls al vodka o la ginebra. Poca broma amb els aiguardents, i molt manco amb la cassalla. De graduació més alta, llavor, a Can Patilla, només hi havia l’absenta.

La vivència d’un fet tràgic relacionat amb la mort imminent d’un veïnat, traumatitzà en Pep. Segons els seus descendents, allò va ser el desencadenant del seu alcoholisme. Des de llavors, la seva família en recordà més els disgusts que les alegries. 

Aliens al que hi havia rere la façana, encara avui, molts com en Xiscu “Llissa”, de Can Patilla, el recorden com “el més divertit del poble”. El seu nom en forma líquida i alcohòlica també va ser cèlebre durant els vuitanta i noranta. Però llavors, els que el bevíem, a les darreres que aquell cóctel fes referència a cap “homu” de Capdepera. Abans de beure’, però, passàvem pel Sérpens. Hi feim una pomada?

Com els cuiners que acaben arruïnats perseguint les estrelles Michelin, en Pep de sa cova va decidir obrir el Sérpens B. L’antiga discoteca homònima havia tancat i, arrossegat pel seu ego -com diu ell-, la va llogar per ampliar el New Serpens. 

Una porta i una finestra connectaven els dos locals, i als dos hi sonava música diferent. Podies estar escoltant “Immaculate Fools” al New Serpens i, travessant el llindar de la porta, posar-te a pegar bots amb el “Pa amb oli Nacional” d’Ocults. 

Si Mallorca està malalta t’importa un rave

Guanyar duros, bravejar, això és lo que hi ha

I tu lo que vols és un pa amb oli

Un pa amb oli amb olives de Sóller

Ocults-Pa amb oli nacional

Els dos locals van viure un moment d’èxit extraordinari. Quan estava ple, a partir de les dotze, per passar entre la gent d’un extrem a l’altre, et podies estorbar cinc minuts tranquil·lament. En Pep ja tenia la seva estrella, però ell era bo per dur el local, no per fer els números. I el negoci amenaçava esfondrament. De fet, li queda un capítol per tancar, però per altres raons.

Aquelles tempestes de ball grupal i olives de Sóller no es produïen totes soles. L’origen d’aquella borrasca de joia tenia diferents noms i no tots es venien dins Sérpens. Just havies de travessar el carrer principal per anar “Can Bloch”. Abans de ser un bar, cap als anys trenta del segle XX, havia estat un forn i una botiga de comestibles. La van muntar una parella de suïssos venguts a Cala Rajada amb els seus fills en aquella època. 

A principis de 1936, dels vint-i-vuit negocis que hi havia a Cala Rajada, vint estaven en mans d’estrangers. Hi havia suïssos, americans, anglesos, russos… Però, sobretot, alemanys que fugien del feixisme nazi. Pels doblers amb què malvivien a l’Alemanya d’entre guerres, a Mallorca es podien permetre vida de senyors. Tots es reunien al Wikiki on les bauxes eren històriques i hi acudien estrangers de tota l’illa. En pocs mesos, l’Hotel Castellet va rebre la visita d’agents secrets de la Gestapo per a investigar a tots aquells renegats germànics.

Can Bloch va acabar sent mig forn mig bar. Fent honor als orígens del poble, la barra era un llaüt de nom Marie-Antoinette. En heretar-ho, un dels fills d’aquella parella suïssa, en Walter Bloch, va convertir-ho tot en bar. El local era a un cap de cantó del carrer del Far (ara denominat Elionor Servera) on ara hi ha un tancat i una façana fossilitzada. Si t’hi atures una estona i tanques els ulls, encara pots sentir l’oloreta dolça del forn, el silenci que s’hi respirava abans de la gran guerra o, fins i tot, l’excitació dels jovenets que als vuitanta hi entraven per tastar un “Peixcétera” o com es digués aquella cosa verda.

 El local, petit i fosc, era presidit per la mandíbula d’un tauró. A l’època que els Bloch varen arribar a Cala Rajada, encara se pescaven diversos tipus de taurons, no tan sols mussola. Tintoreres, taurons martell o llunades -també coneguts com a guàrdia civils per la forma de tricorni del cap o la seva mala bava, qui sap- i taurons blancs (salroigs), eren habituals a la costa de Llevant. La base de la barra estava folrada de bales i petxines de pelegrí (en castellà, vieires). Plena d’estrelles de mar i tota casta d’animals marins, era com la cantina que hagués muntat el vell Ahab després de perseguir a Moby Dick per tots els mars del món. I en ell mateix, amb el seu bigot empeltat amb les patilles, acabava de completar el quadre. Era el mariner endurit per la salabror i les tempestes, que finalment s’havia refugiat rere una barra. L’únic animal viu present era un pastor alemany, ajagut en terra de manera sempiterna. Pentura som de nas un poc sensible, però diria que a aquell ca, l’aigua només la coneixia de beure-la.

En anar a la barra a comanar un mata-rates (aiguardent de més graduació que la cassalla) o un “Petzetera”, en Walter et mirava breument amb cara seriosa, com si estàs a punt de sortir a caçar una balena blanca. Jo crec que ens posava aquelles begudes a contracor, com si no haguéssim navegat prou per enfrontar aquells beuratges. O per ventura li feia por que acabàssim com el seu bon amic Pep Cetra. Vet aquí la connexió, a la fi! Per això es deia “Pepcetra”! Superat el ritu iniciàtic, ja podies tornar al Sérpens (si podies, literalment).

Sérpens també tenia els seus dos beuratges estrella: l’aigua de València i la pomada. La primera no m’agradava gaire, però encara avui em ve salivera recordant la segona. Em sap greu pels menorquins, però la millor pomada que he tastat mai era la del Sérpens. I ells hi estarien d’acord!

A l’estimada illa veïna, sempre m’han servit Gin Xoriguer amb un refresc de llimona Schweppes o Fanta. Amb Fanta!??! Pobre Gin Xoriguer, acabar així! El secret de la pomada de Sérpens just era un: es feia amb llimonada natural del dia. El problema era que no sempre hi havia tantes llimones mallorquines. Van provar d’utilitzar-ne de mexicanes o de congelar el suc quan n’hi havia de locals a rompre, però res. La pomada només arribava al seu màxim potencial quan en Pep i els seus treballadors havien passat aquella horabaixa sucant llimones, una a una, amb un espremedor industrial. Un altra gràcia és que te’l servien directament d’una granissadora, però sense que arribàs a congelar. 

Alcohol, quin gran greix social! Quantes converses, rialles, parelles, festes i amistats ha ajudat a crear. I, tanmateix, maleït quan es converteix en malaltia; quan infligeix dolor als del voltant; quan es posa al volant d’un cotxo; quan trenca persones i lligams… Ara i sempre. En els dies de pluja i festa. De trauma i dol. Beneït i maleït alcohol. 

La bonica melodia s’ha acabat, tot depèn de tu i de mi de nou

Totes les coses que no necessito sempre semblen seguir-me

Cada dia és un dia de festa, t’enfonsis o nedis

Rient mentre el vaixell s’enfonsa, tornarem a viure

Oooh, tornarem a viure

Estem encantats

Som immaculats

Immaculate fools – Immaculate fools

Si vols descobrir els origens de Cala Rajada, el turisme i de famílies cala rajaderes com els Bloch, els Liesegan o els Villiger, segueix aquest enllaç per veure l’interessantíssim documental “El temps s’esmicola”:
https://totib3.org/tv/horad/e07-1

Gràcies a Pep Vila i Urs Bloch per les fotografies que il·lustren l’article. 

Si tens anècdotes o fotos de Sérpens, Xiroi, Es Faralló, S’Esclafit, Bolero, Dortmund, Life, Ibiza, Wikiki, Bananas, Trànsit o Physicall dels vuitanta o  noranta i vols que en parlem,  envia-les a miquelpiris@gmail.com