Per què no arribà el tren fins a Cala Rajada?

L’Arxiu Municipal organitzà una conferència el passat 17 d’abril per tal d’esbrinar els motius pels quals el tren no arribà fins a Cala Rajada. El punt de partida era l’aportació documental realitzada pels hereus de Rafel Blanes Tolosa (el gran protagonista d’aquell projecte empresarial), recentment estudiada i catalogada pels nostres arxivers Maria Massanet i Gregori Rechac. Els conferenciants eren: Isabel Moll, catedràtica en Història i descendent de Rafel Blanes; Ramon Molina, catedràtic d’Història a la UIB; i el cala-rajader Antoni Mercant, molt lligat amb el món de la marina. Maria i Gregori aprofitaren l’exposició d’aquella documentació per obrir un debat públic sobre dita quimera empresarial. Des de Cap Vermell volem contribuir a bastir un relat versemblant sobre el que va passar.

I

La línia de ferrocarril entre Manacor i Artà es va construir entre 1913 i 1921. Tenia una longitud de 30’350 km i fou realitzada per l’empresa Ferrocarrils de Mallorca. L’arribada del tren a Artà, el 16 de juny de 1921, va remoure els interessos econòmics gabellins i obrí una via d’esperança a un poble que havia iniciat una època de canvi en la seva economia.

El poble s’animà i l’Ajuntament agafà la iniciativa de fer avançar el projecte. El 4 de setembre, dos mesos i mig després de l’arribada del tren a Artà, el nostre consistori celebrà amb un refresc l’inici de les gestions per dur el tren a Cala Rajada. Segons l’acta municipal (22-9-1921) es consumiren dos quilógrams i mig de galletes, dues botelles de licor i 59 cigarrets, una xifra que bé podia coincidir amb el nombre d’assistents. El cost total fou de 8’85 pts.

La revista Llevant aportà més informació. El convocant era el batle Llorenç Flaquer. Hi assistiren: els nou regidors, Rafel Blanes, el metge Joan Moll, el rector, el mestre Sebastià Sancho, els comerciants Miquel Caldentey, Antoni Vaquer i un tal Flaquer, el jutge d’Artà Joan Sancho i Mateu Melis, entre d’altres. Rafel Blanes manifestà que els plànols i treballs preparatoris estaven fets i que per aprovar el projecte únicament faltava la signatura del Ministre. Es proposà donar un vot de confiança a Mateu Melis per realitzar unes gestions.

La família Blanes Tolosa estiuejava a Cala Rajada des de 1913, per la qual cosa mantenia una relació social i sentimental amb aquest indret. El pare de Rafel havia estat un dels fundadors de la Companyia de Ferrocarrils de Mallorca i, més tard, en seria el director. Participà en nombroses iniciatives empresarials, entre les quals cal destacar la creació de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació. El fill Rafel continuà l’obra del pare i es convertí en el més apassionat defensor de l’arribada del tren a Artà. Entre 1923 i 1948 va ser el director de la Companyia de Ferrocarrils.

Una vegada decidits a tirar endavant el projecte començava la tasca per a la seva aprovació pel ministre de torn i aconseguir finançament. Sobre la qüestió monetària, la primera passa seria aconseguir la col·laboració de Ferrocarrils de Mallorca, cosa que es descartà quan la Companyia va mantenir els darrers centenars de metres de via de l’estació d’Artà en direcció nord i feia inviable la prolongació de la línia fèrria cap a Capdepera.

L’aportació documental de Rafel Blanes confirma que es va treballar en una segona opció: oferir el projecte al Ministeri de la Guerra. En aquest cas hi havia la intenció de recollir aspectes interessants per a la defensa militar de la costa, com era la proximitat amb Menorca, i es tramitaria com una línia fèrria d’interès estratègic.

La Llei de Ferrocarrils de 1908, aprovada per un govern presidit per Antoni Maura, oferia cobertura legal als projectes de línies fèrries estratègiques. El maig de 1907 el govern Maura havia pactat amb França el repartiment del Marroc i a Espanya li va correspondre la zona més pobra i costanera. Llavors el colonialisme era considerat un bon negoci i de seguida començaren els tràmits per explotar els jaciments de ferro propers a la ciutat de Melilla. Personatges importants com el comte de Romanones i el comte de Güell crearen la Compañia de Minas del Rif, amb la corresponesnt xarxa ferroviària d’interès estratègic. En aquell projecte colonial hi estava implicat el Ministeri de la Guerra, el qual era el responsable de garantir la seguretat dels colons.

En el nostre municipi no hi havia cap base naval, ni un destacament important de soldats, ni era un indret especialment estratègic per a la defensa de l’illa, ni disposàvem de mines d’interès militar; aquella irrellevància estratègica va fer que el Ministeri no mostràs interès per la línia fèrria. El que sí reclamaven els militars eren uns drets d’ocupació de la costa, especialment en aquells llocs que facilitaven el desembarc de tropes, com eren les badies, platges i cales. Quan l’any 1954 Aurèlia Canaan i el seu espòs decidiren bastir l’hotel El Castillo necessitaren una autorització del Ministeri de Defensa, per tractar-se d’una zona de platja (Canaan, Aurèlia. Senyor ahir. p. 118).

Uns mesos abans de l’esmentat refresc va sorgir un altre problema que feia inoportú, políticament i militarment, el projecte de tren Artà-Cala Rajada. El 22 de juliol de 1921 s’esdevingué el desastre d’Annual, una carnisseria humana en la qual l’exèrcit espanyol va perdre més de cinc mil combatents i, en pocs dies, una superfície deu vegades superior al conjunt de les Illes Balears. La magnitud de la derrota va fer que la prioritat nacional fos la recuperació de la seguretat a la zona i del terreny perdut. Durant uns quatre anys aquell desastre xuclà bona part del pressupost nacional.

Tot plegat va fer que l’exèrcit obrís una esquerda en el projecte ferroviari. Aleshores decidiren adreçar-se al capità general Valerià Weyler i Nicolau, tota una institució dins l’exèrcit, perquè col·laboràs en el projecte. El 20 d’agost de 1922 el general, principal dirigent d’una branca del Partit Liberal, es desplaçà fins a Artà, on convocà els seus seguidors. Alguns regidors i persones significades de Capdepera visitaren tan il·lustre patrici, al qual manifestà el seu compromís amb el projecte de tren fins a Cala Rajada i també amb el port de refugi, unes millores que estava convençut que s’aconseguirien (Acta 26-8-1922).

Valerià Weyler i Nicolau

Josep Terrassa