L’hospital de nit no és el mateix que el de dia. Quan el sol es retira i les visites se’n van, les parets de la planta d’oncologia semblen tancar-se, creant un espai d’una intimitat gairebé religiosa. És aquí, en el silenci de la guàrdia, on el sanitari deixa de ser un parell de mans que ajuden a convertir-se en un guardià d’històries. Durant uns quants anys, he caminat aquests passadissos de terratzo brillant, escoltant el frec dels meus propis passos, conscient que darrere de cada porta de fusta es lliurava una batalla contra el dimoni que hem decidit anomenar: el càncer.

Treballar en oncologia em va ensenyar que el dolor té un llenguatge propi, un dialecte que només s’entén quan t’inclines per ajustar un coixí o quan entres a una habitació a les tres de la matinada per fer una higiene. En aquest frec de l’esponja amb la pell, en aquesta cura extrema per no fer malbé un cos que ja està massa ferit, és on les paraules comencen a brollar.

Recordo les nits amb tantes i tants pacients. Elles tenien una manera de mirar que semblava travessar les parets de l’hospital. A les seves nits d’insomni, quan la medicació no aconseguia fer callar el soroll dels seus pensaments, em parlaven dels seus fills, dels plats que volien tornar a cuinar, de la roba que es quedaria penjada a l’armari si elles no tornaven. Em van ensenyar que la por al càncer no és només por de la mort; és por a la interrupció, a deixar el llibre de la vida a la meitat. «Juan Manuel», em deien amb una veu trencada però ferma, «no m’espanta el final, m’espanta el buit que deixaré». Aquestes paraules se’m clavaven com agulles. Cada cop que sortia d’una habitació, el passadís em semblava més llarg, més fred.

Recordo una pacient; era la joia que el càncer no va poder devorar. Tot i els tractaments, malgrat que el seu cos es tornava cada dia més lleu, conservava un humor punxant, una intel·ligència que desafiava la malaltia. M’explicava els seus dimonis, però també els seus àngels. Em parlava de com havia après a veure la bellesa al reflex de la lluna sobre els vidres de l’hospital. Ella em deia que les dones són com els atuells de fang:

Podem irritar-nos, podem trencar-nos, però l’or que portem a dins, aquesta esperança, no es vessa mai. Però si hi ha un nom que ressona als fonaments d’aquest llibre és el de Carme. Na Carme era la meva amiga.

La seva història és la columna vertebral del meu compromís. Carmen va ser la personificació de la lluita sense caserna. Ella no demanava miracles. Record el dia que em va dir que el seu temps s’esgotava. Només hi va haver un silenci, un silenci d’espart.

He vist tantes… i tantes companyes que ja no hi són. Cadascuna em va lliurar un tros de la seva veritat. Una em parlava de l’estigma, de com el món de vegades et mira de manera diferent quan sap que tens càncer, com si fossis un vidre a punt d’esclatar. Em deia que el càncer intenta robar-te la feminitat, que et treu els cabells, que et treu el pit, que intenta buidar el vas. Però jo, en veure-les, veia temples. Temples de resistència.

He vist la solitud de les guàrdies, on l’únic consol era una mà que t’estreny amb força. He vist llàgrimes vessades a la foscor de les habitacions que cap familiar va arribar a veure. Aquesta és la solitud del corredor de fons que és la pacient oncològica. I jo, com a autor i com a treballador, em vaig fer una promesa: cap d’aquelles llàgrimes cauria a terra sense ser recollida en un vers.

Per això insisteixo en l’exorcisme de la paraula. Cal anomenar el càncer pel seu nom. Cal dir: «Va morir de càncer», «Se’n va anar pel càncer». No per refredar-nos en el dolor, sinó perquè la ràbia de la seva absència es converteixi en el motor de la nostra lluita. El càncer és un invasor, un lladre de futurs que s’acarnissa amb els atuells més preciosos de la nostra societat: les dones.

La dona és el temple on passa tot allò bo, el lloc on es gesta la vida i on se sosté l’esperança de les famílies. Quan el càncer ataca una dona, ataca el cor del món. No podem permetre que aquests buits segueixin creixent. El meu llibre, els meus versos, són la meva manera d’empènyer, de posar la meva espatlla al costat d’elles perquè aquest dimoni sàpiga que no ens guanyarà per silenci.

Si a la planta d’oncologia vaig aprendre a escoltar l’ànima, al quiròfan vaig aprendre a veure la veritat nua de la carn. El meu camí professional em va portar a travessar aquestes portes automàtiques que separen el món dels vius del territori de la quietud química. Allà, l’entorn canvia: desapareixen les cortines de flors i les fotos dels néts a la tauleta de nit; tot es converteix en acer inoxidable, llums LED d’un blanc clínic i un fred necessari però tallant. En aquest escenari, el meu paper com a zelador va cobrar una dimensió que mai no vaig imaginar quan vaig començar a escriure aquests versos.

Vaig passar de sentir a veure. I el que vaig veure va ser la cara real del «dimoni». He ajudat a col·locar moltes dones a la taula d’operacions. És un ritu d’una vulnerabilitat que esquinça. La pacient arriba a la llitera, embolicada amb una bata fina, desposseïda de les seves pertinences, de la seva roba, de la seva armadura social. En aquell moment, ella és només humanitat davant de la incertesa. Com a zelador, la meva tasca és assistir-les perquè adoptin la posició necessària per a la cirurgia. És una coreografia de respecte: moure un braç, acomodar l’esquena, assegurar que el cos estigui llest perquè el cirurgià faci la feina.

Però abans que cirurgians com Carlos Ruiz o Eduard Gifre o ginecòlogues com Antonieta o Paula prenguin el bisturí, abans que anestesistes com Dorota, Margarita, Gonzalo, Alberto o Mario iniciïn el compte enrere, passa el moment més important de la meva jornada: l’encaixada de mans. En aquests segons previs al son induït, quan la llum del quiròfan brilla amb una intensitat gairebé violenta sobre les seves cares, jo cerco les seves mans. He agafat mans glaçades per la por, mans que pressionaven amb la força de qui s’aferra a un penya-segat, mans que tremolaven com a fulles d’espart al vent. En aquest silenci absolut, abans que la química les transporti a aquest «un altre costat», jo els ofereixo la meva presència. Moltes em miren als ulls cercant una resposta que jo no tinc. Aquest contacte físic és el darrer pont amb la realitat conscient. És un contracte silenciós: «Jo et cuido mentre tu no ho puguis fer».

Va ser al quiròfan on vaig veure, amb tota la seva cruesa, el que el càncer fa al temple de la dona. Vaig veure les cicatrius de les batalles anteriors. Vaig veure l’absència dels pits, aquell buit que el càncer reclama com a trofeu i que deixa una empremta no només a la pell, sinó a la identitat. Vaig veure les benes blanques, estretes, intentant contenir un mal que va molt més enllà del que és biològic.

Veure el càncer físicament, veure el tumor que els cirurgians extreuen, és enfrontar-se a la lletjor absoluta. És una massa estranya, un invasor que no pertany a l’harmonia del cos femení. En veure aquesta realitat, els meus poemes van canviar. Ja no parlaven només de la nostàlgia d’un blues o de l’aroma dels gessamins; van començar a parlar de la «terra fosca», dels «punts de sutura», de la «cremallera trencada». La meva poesia es va tornar quirúrgica perquè la meva realitat ho era.

Tot i l’asèpsia del quiròfan, jo seguia veient en cada dona un atuell sagrat. Em feia mal veure tantes dones. Recordava les nostres converses a la planta i ara les veia allà, lliurades a l’acer. Em preguntava quanta força pot arribar a tenir un ésser humà per entrar voluntàriament en aquest túnel de fred i anestèsia una vegada i una altra.

La dona és el temple del món, i veure aquest temple sent intervingut per salvar-lo em va donar una perspectiva nova sobre l’rmpoderament. Empoderar-se no és només marxar o cridar; empoderar-se és entrar en aquest quiròfan amb el cap alt, sabent que l’essència d’una mateixa, aquesta “Atlàntida interior”, és una cosa que cap bisturí pot amputar. Com vaig escriure en un dels meus versos més sentits: «L’ànima no té mugrons». La feminitat no resideix en un òrgan o en una forma física; resideix en aquella llum que jo veia brillar als ulls just abans que es tanquessin sota l’efecte dels fàrmacs.

El quiròfan és un altar on se sacrifica una part per salvar-ho tot. És un lloc d’esperança, encara que sembli un lloc de dolor. Cada cop que ajudava a posar un apòsit, cada cop que cobria el cos d’una dona després de l’operació amb una manta calenta per combatre el tremolor del despertar, sentia que participava en un acte d’amor.

Estem empenyent tots junts. El cirurgià amb la seva tècnica, l’infermer amb la cura, i jo, el poeta, amb la meva mà i la meva memòria. Anomenar el càncer al quiròfan és reconèixer que estem en guerra, però és una guerra que lliurem amb amor. Perquè l’amor, com vaig aprendre a la planta i vaig confirmar sota els llums de la sala d’operacions, és l’única cosa que realment ho salva tot. No hi ha temps per perdre; cada intervenció és una oportunitat de reclamar un espai que el dimoni va intentar robar-nos.

Per què espart i no seda? S’ha parlat molt del llaç rosa. És un símbol amable, suau, que cerca l’empatia a través de la delicadesa. Però després d’anys entre oncologia i quiròfan, sento que el rosa es queda curt. El rosa no descriu la suor de la quimioteràpia, no descriu la pell que es quarta, ni la força sobrehumana que cal per aixecar-se del llit quan els ossos fan mal.

Per això vaig triar l’espart. L’espart és la planta de la meva terra, una fibra que neix a les muntanyes més àrids, on el sol castiga i l’aigua és un miracle. És una planta que per ser útil ha de ser copejada, mullada i trenada. Així són elles. L’espart no es trenca fàcilment; es doblega, resisteix, s’hi adapta. Una dona amb càncer és una dona d’espart: ha estat arrencada de la seva «normalitat», ha estat sotmesa al foc de la malaltia, però la fibra continua sent forta, capaç de crear objectes d’una bellesa ruda i duradora.

El llaç d’espart hauria de ser el símbol veritable d’aquesta lluita. Un llaç que punxa, que recorda que la batalla és dura, però que és impossible de desfer. Com diu Carmen Hernández Montalbán a l’epíleg, aquest material representa la «resistència i supervivència en un escenari àrid». Canviar la seda per l’espart és un acte d’apoderament: és deixar de demanar compassió per exigir respecte per la fortalesa demostrada.

Sovint em pregunten perquè escric sobre dones si sóc un home. La resposta és senzilla: perquè sóc el testimoni que la vida hi va posar per donar-les veu. Perquè he vist Cristina, Maria, Carolina, Carmen, Antonia i tantes altres ser els atuells de l’esperança de les seves pròpies famílies mentre elles mateixes s’estaven fallint.

La dona és el temple del món. És la base sobre la qual s’assenta l’estructura emocional de la nostra societat. Quan una dona es malalteix, el món trontolla. He vist aquestes companyes consolar els marits, els fills i els pares des del llit d’un hospital, ocultant el seu propi terror per no ferir els que estimaven. Això no és només valentia; és una generositat divina.

Torn a la idea de nomenar el dimoni. El càncer ha deixat massa buits. Buits als sopars de Nadal, buits a les fotos de família, buits als equips de treball de l’hospital. No podem permetre que aquests noms s’oblidin. Anomenar Esperança és la meva manera de mantenir-la viva. Anomenar el càncer de pit, de còlon, de pulmó, és la meva manera d’assenyalar l’enemic perquè no es pugui seguir amagant darrere de paraules suaus.

Hem de lluitar per elles sense demora. No hi ha temps per perdre perquè cada dia que passa és una «Esperança» que se’ns pot anar sense haver llegit el seu propi poema. La dona és el lloc on tot el bo passa, i defensar aquest lloc és la tasca més noble que he pogut emprendre amb la meva ploma i amb les meves mans al quiròfan.

Aquest llibre és un crit perquè el món sàpiga que, encara que el càncer sigui un assassí cruel, ha topat amb una xarxa d’espart que no es deixarà de trenar. Per les que hi són, per les que se’n van anar, i per aquest temple sagrat que és el cos i l’ànima de la dona.

Hi ha una solitud que no s’explica amb paraules, una que només s’entén quan s’apaguen els llums del passadís de l’hospital i el silenci es torna tan dens que gairebé es pot tocar. És la solitud de la dona que, al mig de la nit, es queda tota sola amb el seu diagnòstic. Durant els meus anys de treball, he comprès que el càncer no només ataca el cos; la primera intenció és aïllar l’ànima, aixecar un mur invisible entre la malalta i la resta del món.

Sovint cito una idea que Fernando de Villena explora amb mestria: l’existència d’una “Atlàntida interior”. Quan el món exterior —el carrer, la feina, les rutines, el cafè amb les amigues— es torna inassolible o estrany, la dona comença un viatge forçós cap a dins. He vist dones descobrir en els mesos de tractament una profunditat que elles mateixes desconeixien.

En aquest aïllament, la dona d’espart deixa de ser només una pacient per convertir-se en una exploradora de la fortalesa. És una paradoxa cruel però bonica: mai no he vist tanta llum com la que emana d’una dona que n’ha acceptat la seva fragilitat. A l’hospital, he estat testimoni de com aquest «atuell de l’esperança» s’omple d’una saviesa que no es troba als llibres. M’han explicat somnis que semblaven visions, m’han parlat d’una pau que sobrepassa tota entesa, una que sorgeix justament quan el dimoni del càncer creu que ha guanyat la partida.

Com a autor, em dol profundament com la societat mira la dona malalta. Hi ha una tendència a veure-les com a éssers «trencats», com si la malaltia hagués esborrat la seva capacitat de ser motor i temple del món. He vist veïnes apartar la mirada al supermercat, no per maldat, sinó per aquesta por atàvica a la pròpia mortalitat que esmentava Carmen Hernández Montalbán.

El càncer de dona, especialment quan afecta el pit, es viu com un atac directe a la iconografia de la feminitat. Però des de la meva posició al quiròfan, jo dic que no hi ha res més femení que la resistència. Una cicatriu de mastectomia no és una marca de derrota; és la cartografia d’una guerra guanyada al silenci. Hem de canviar la mirada: no són dones que «van tenir» càncer, són dones que han estat temperades al foc de l’espart. La meva tasca ha estat, i serà, denunciar aquest buit social i exigir que la dona sigui mirada amb l’admiració que es deu a un supervivent d’un naufragi còsmic.

He vist el pes que porten sobre les espatlles. La dona, atuell de l’esperança, sovint es converteix en el parallamps de la família. A la planta d’oncologia, vaig veure Maria somriure als seus néts mentre ocultava sota el llençol el tremolor de les mans després de la quimio. Vaig veure esposos enfonsats que buscaven als ulls de les seves dones la força que ells no tenien.

La dona sosté el món, fins i tot quan el seu propi món s’està enfonsant. Aquesta càrrega és heroica, però també és esgotadora. Per això aquest llibre reclama justícia: no podem deixar que la dona sigui l’única que sostingui l’esperança. És hora que l’entorn, la ciència i l’Estat es converteixin en els contraforts del temple que és la dona. No hi ha temps per perdre; cada dia que una dona lluita sola, és una derrota per a la humanitat.

Quan sostinc una mà al quiròfan abans de l’anestèsia, estic fent un acte contra la solitud. Estic dient: «Aquí hi ha algú que et veu, no com un número d’historial mèdic, sinó com un ésser infinit». Anomenar el dimoni pel seu nom és també una manera de trencar la solitud. Si cridem el càncer pel seu nom, el tabú desapareix. Si parlem obertament dels buits que deixa, aquests buits comencen a omplir-se amb la memòria col·lectiva.

Carmen Guerra em va ensenyar que la solitud es venç compartint la veritat. En demanar-me llegir el llibre al llindar de la seva partida, ella estava tendint un pont des de la seva soledat cap a tots nosaltres. Ella no volia anar-se’n en silenci; volia que el seu espart fos part del teixit de tothom. Aquest llibre és, en definitiva, el meu intent que cap dona d’espart no se senti mai més com una illa, sinó com a part d’un continent sagrat, una Atlàntida que, encara que submergida pel dolor, brilla amb una llum que el càncer no podrà apagar mai.

Després de deu anys recorrent el laberint de passadissos d’un hospital, després d’haver sentit el pols de la planta d’oncologia i el fred asèptic del quiròfan, arrib a una conclusió que és alhora una certesa i una exigència: la lluita contra el càncer no és només una qüestió de medicina, és una qüestió d’amor i de memòria. He escrit aquests versos perquè els buits que deixen les que se’n van no s’omplin d’oblit, sinó d’una presència vibrant i eterna.

Elles són el llibre. En tancar aquestes pàgines, tornen a la meva ment les cares que han estat els meus veritables mestres. Torna la mirada de tantes, la set de paraules de les quals va ser més forta que la seva malaltia. Torna la resistència de Carmen Guerra, que es va enfrontar a tres assassins sense baixar mai la guàrdia de la seva dignitat. Tornen Cristina, Maria, Carolina, Antònia… companyes que em van lliurar el més sagrat que té un ésser humà: la seva vulnerabilitat transformada en fortalesa.

Cadascuna ha estat una pedra viva en la construcció d’aquest temple que és “La dona de espart”. Elles em van ensenyar que la dona és el vas on es guarda el tresor de la humanitat. Si el càncer intenta trencar el atuell, nosaltres —jo com a autor, tu com a lector, la societat com a conjunt— hem de ser l’or que solda les esquerdes, seguint aquesta tècnica antiga que fa que allò reparat sigui més valuós que el que mai no es va trencar.

No ens podem permetre el luxe de la indiferència. Anomenar el dimoni ha estat la meva tasca; ara, la tasca de tots és no deixar-hi espai per amagar-se. Com a societat, hem d’exigir que la investigació no s’aturi, que els recursos flueixin amb la mateixa rapidesa amb què el càncer intenta avançar. Però, sobretot, cal exigir que la humanitat sigui el centre de tot tractament.

Com a sanitari, he vist que una mà atapeïda a temps cura més soledat que qualsevol fàrmac. Com a poeta, he vist que una paraula que anomeni el dolor li treu al càncer la seva corona de terror. Aquest llibre és el meu compromís de no deixar anar mai aquesta mà. És la meva promesa que, mentre jo tingui veu, el nom de totes continuarà ressonant als teatres, a les biblioteques i als cors dels qui s’acostin a aquests versos d’espart.

l final, la victòria no es mesura només en la remissió del tumor. La victòria és haver viscut amb la intensitat amb què elles ho van fer. La victòria és haver estimat, haver cuidat i haver deixat una petjada de llum al mig de l’ombra. L’espart és humil, però és etern. Es pot cremar, però les cendres fertilitzen la terra. Es pot arrencar, però la seva arrel coneix el secret del renaixement.

Aquest llibre és el meu homenatge a aquest miracle diari. És la meva manera de dir-los a totes les dones que estan a la batalla: «Sou necessàries. Sou el temple. Sou l’esperança». No hi ha temps per perdre, però tampoc hi ha por que ens aturi si caminem junts. Que el llaç d’espart que proposo avui sigui el símbol d’una societat que no es rendeix, que no oblida i que sap reconèixer, a la pell d’una dona ferida, la bellesa més pura de la creació.

Em retiro d’aquests versos amb la satisfacció del deure complert cap a les meves companyes. Algun treballador tornarà demà al quiròfan, tornarà a agafar aquestes mans glaçades i tornarà a sentir el tremolor de la vida abans de l’anestèsia. Però ara ho farem sabent que les seves històries ja no estan tancades en un expedient mèdic, sinó que volen lliures a la poesia.

Gràcies a totes les que em vau permetre ser el vostre testimoni. La vostra llum s’ha vessat sobre el meu paper i ja res no podrà apagar-la. Lluitem per elles, sense demora, avui i sempre. Perquè en aquest món d’espart cadascuna de vosaltres és el miracle que ens salva.

Gràcies a tantes infermeres, auxiliars, zeladors, netejadores, en definitiva tot el personal de l’hospital de Manacor per fer de la dignitat del pacient la seva bandera.