Si atenem a la relació interartística entre poesia i pintura ens hem de remuntar a l’Antiquitat. La tradició clàssica parla de ÈCFRASI paraula grega que fa referència a quan un text verbal descriu una obra d’art visual. Però amb el pas dels temps, s’ha abandonat el concepte original merament descriptiu, per anar cap a una visió surgida en els anys seixanta del segle passat, que apunta cap el caràcter més interpretatiu que descriptiu de l’Ècfrasi. De manera que seria més bé “la representació verbal d’una representació visual”. Seria el mateix que “de- scribere: escriure de, desde el principi; i és també una representació o segona representació en quan representa a un altre objecte, la pintura, que és també representació primera del objecte. Hi ha autors que encara matizen més en el sentit de que en l’ HIPOTIPOSI es parteix d’un text i es va cap a la imatge, mentre que a l’ecfrasis es parteix de la imatge per arribar al text.

Si bé com veiem les matizacions són vàries, la relació entre pintura i poesia existeix des de l’antiquitat i encara que es tracti de formes distintes l’efecte que produeix és semblant. Així la pintura com la poesia com ja afirmava Simónides de Ceos -un poeta líric grec del sigle VI a.C. quan deia que “La poesia és pintura que parla i la pintura, poesia muda”.

En el cas d’aquests soliloquis d’on parteix l’autor?. Que és primer l’obra plàstica o l’obra escrita?. Les serigrafíes neixen en la intenció de il.lustrar els poemes o els poemes són el resultat d’una manera d’explicar, d’enfatitzar allò que la pintura vol expressar?. És en darrer terme el mateix Gustavo el que mos ha de treure de dubtes. Crec que Gustavo en aquesta obra mantèn un diàleg entre les dues disciplines. Pintura i poesia com a generadores de vivències i emocions i totes dues com a mitjà per expressar-se.

En un principi la meva intenció era la d’analitzar, interpretar individualment cada una de les serigrafies juntament amb el seu poema corresponent però a vegades em va costar veure la correspondència, la conexió entre el registre literari i el registre pictòric i fins i tot en ocasions m’han semblat deslligats un de l’altre, de manera que finalment em vaig adonar que es podien interpretar en conjunt, com una unitat, partint per això d’una sèrie de paraules clau i del simbolisme dels colors i dels signes-formes.

Gustavo s’apropa en aquestes obres a l’abstració plàstica però també a l’abstracció de conceptes com ara por, negrura, ferida, mort, còlera, pas dels temps, odi, silenci, represió…però també parla de llum, d’esperança, d’erotisme. Per cert i com ha citat en Pere respecte a l’opresió i la represió franquista crec que es pot interpretar també en un sentit genèric, fent referència a qualsevol tipus de represió.

Des de un punt de vista de fons i forma, es nota la influència del que es va anomenar Abstracció Lírica, tendència de l’expressionisme abstracte alemany – moviment fruit de les avantguardes històriques- sorgit a començament del segle XX, com a reacció a l’impresionisme, que va trastocar la manera de veure i d’interpretar la pintura, prioritzant l’emoció, el sentiment, l’espiritualitat i la subjectivitat per sobre la representació de la realitat. Gustavo també utilitza aquí formes geomètriques que mostren així mateix, influència de l’Abstracció Geomètrica, sorgida de l’expressionisme abstracte, tendència que va prioritzar l’utilització dels colors bàsics com groc, vermell i blau amb línies essencials i formes geomètriques simples com ara el cercle, el triangle,el rectangle i el quadrat, com també formes rectilínies, colors plans, composicions simètriques, superfícies planes…

L’autor també adopta en aquesta obra formes biomòrfiques, molt utilitzades pels surrealistes, caracteritzades per tenir línies corbes, formes orgàniques inspirades en el món natural animal o vegetal, formes que són extranyament familiars però que no existeixen a la realitat, tot combinat també amb formes orgàniques i naturals desprovistes de tot allò que és superficial, anant a l’essència, a la simplificació formal però amb una important càrrega simbòlica: flors, llavis, ales, llunes, estrelles etc.

Per acabar, crec que aquesta etapa fosforescent, i per descomptat els soliloquis, que corresponen a dita etapa, marquen un abans i un desprès a l’obra de Gustavo. Es el moment en que s’allunya de la influència que fauvisme, cubisme i també en certa manera l’art pop exercien sobre la seva obra. Es una nova etapa que representa una important evolució, el moment en que tant colors com formes adquireixen una important significació simbólica, és l’inici d’ un camí que donarà com a resultat, una obra inconfusible i molt personal, la creació d’un llenguatge pròpiament gustavià.

M Esperança Llabrés, historiadora d’art.