Quan tenia quinze anys, quan a la fi va entrar un tocadiscos a ca nostra, em podia permetre comprar tres o quatre discos cada any, com a molt. Sabia que qualsevol obra que adquirís m’acompanyaria fins a l’infern. Allò convertia la tria del vinil a adquirir en una decisió transcendental. Abans, la compra havia de ser molt ben documentada a partir d’opinions de familiars, amics, coneguts i qualque número de la revista “Rock de lux”.
De vegades, tot i haver-ho consultat amb qui tenia o coneixia el disc, després d’haver sospesat pros i contres, calculat quin era el disc que més em convenia en aquell moment i, fins i tot, haver-lo escoltat breument a la botiga, la cagava i comprava un tros de plàstic que no em deia res.
De tota manera, m’agradàs o no, el posaria tantes vegades fes falta fins que li trobàs la gràcia. Perquè escoltar música llavors no era un acte simple i sense importància. Posar un disc era com anar a missa: no podies entrar, resar un pare nostre i partir. Havies de fer tots els exercicis de banc, aixecar-te i asseure’t les vegades que fes falta, escoltar el capellà, cantar… I així fins que arribava l’anhelat “Podeu partir en pau”. Idò això, fins que no arribava la darrera cançó de la cara B, l’escolta no havia acabat.
Una de les meves cagades a la que vaig dedicar moltes misses va ser “A passion play”, de Jethro Tull: el vaig escoltar amb la mateixa voluntat que un alpinista posa per fer el cim, però no hi vaig arribar mai. Ara mateix me l’acab de posar a YouTube (tan fàcil) i la meva dona m’ha demanat dues coses: si aquesta música no em posava nerviós i si em podia posar cascos. “News of the world”, de Queen, o “Wish you were here”, de Pink Floyd, en canvi, encara avui els trob sublims. Amb aquests dos vaig treure la loteria. I de Jethro Tull no vaig tornar a comprar res mai més.
Entrar en una botiga de discos amb els doblers a la butxaca, a un pas de fer la compra, era un ritual sagrat. A Palma et deixaven un plat i uns auriculars per anar escoltant, cap problema. Però a Cala Rajada només hi havia un tocadiscos i te’l posaven a tot volum dins la botiga perquè intentassis escatir si aquelles peces t’acabarien agradant o no. Quina tensió! Quina responsabilitat! I si tornava a ser un “A passion play”!? Per evitar inversions fallides, preferia comprar discs consagrats. Molt poques vegades em vaig arriscar a comprar un LP del qual només coneixia una cançó. Només m’atrevia a gastar-me la fortuna que em costava un disc -unes mil pessetes i escaig, quinze euros al canvi actual-, amb Emerson, Lake and Palmer, Queen, Mike Oldfield… perquè tenia un cosí o un amic que tenia el disc i em juraven pel més sagrat que era bo.
Un dia, empès per un videoclip que havia vist un diumenge horabaixa d’una rampellada i que m’havia segrestat neuronalment, vaig entrar a la botiga de discos de la plaça dels pins demanant per un grup amb llinatge català: “Duran Duran”. Normalment, no passava de l’aparador on havia passat hores amb els cosins mirant portades de discs. Però aquell dia vaig entrar i al pobre i amable propietari, en Tomeu Papa, li vaig fer posar totes les cançons sense que al final m’acabàs de decidir a comprar “Rio”, el segon treball del grup i possiblement el seu millor àlbum. Resulta que la versió single que jo havia vist a la televisió anava a 140 Bits per Minut i la del disc anava a 120 i, a més, havien desaparegut els arranjaments de violí discotequer estil Frank Farian o Jamiroquai. Quaranta anys després, he descobert per què aquell matí li vaig fer perdre el temps al senyor Papa.
“Et vaig veure ahir a la cursa aèria
Els xàfecs d’abril s’allunyen del meu camí
Por de volar, jo no
No em molesta mai, el que dius
El fill d’algú viu per avui
De totes maneres no és el teu problema
Perquè tinc el meu camí”
My own way-Duran Duran
Versió single:
Versió àlbum:
Miquel Piris