Què en farem, de la torre esbucada?

Fa pocs dies un bon amic em va proporcionar un exemplar del número 7 de la revista Torre Esbucada i em va explicar com havia arribat a publicar-se. Llegint els articles i comentaris publicats, no em puc estar d’aportar algunes idees, desitjant que siguin útils per més que penso que només són opinions personals i que no tenen més valor que el que les generacions més joves les hi puguin donar.

Tinc proves documentals de les meves estades a Mallorca, des de l’any 1968 endavant. Només conservar-les i veure-les ja em fa sentir un privilegiat. Vaig poder gaudir de les costes del llevant mallorquí, primer acompanyant els meus concos i després, professionalment, ampliant les navegacions a totes les Balears des de 1990. A poc a poc, anava veient els canvis.

Algunes de les imatges més idíl·liques que tinc és banyant-nos a Cala Mondragó i S’Amarador i a Cala Figuera de Santanyí. L’aigua era pràcticament tota per nosaltres, en ple estiu. Increïble. Guardo algunes pel·lícules de 8mm, amb qualitat suficient per rememorar aquelles èpoques; aquests records i d’altres informacions em van permetre escriure la novel·la Caçadors de silencis.

He pogut passejar al voltant de la torre esbucada de Cala Rajada, prop del far, moltes vegades i la metàfora que transmet en el nom de la revista és més que evident. Davant d’aquesta realitat, hi podem presentar tres dubtes: la reconstruïm? La deixem com està i que passi el que passi? O la destruïm? No em sento capacitat per triar cap de les tres preguntes i tampoc per respondre-les. La vida mitjana dels humans ronda entre els 80 i els 100 anys i, per edat, considero que el meu temps actual per gaudir el planeta Terra ha arribat als bonus extra: si puc, en gaudeixo, però crec fermament que em toca ajudar a les generacions més joves a formular plantejaments que els permetin disposar de present i de futur, com tants altres i jo n’hem disposat.

Per això, encoratjaria a professors de l’Institut de Capdepera, alumnes i col·laboradors, a començar a plantejar el número 8 de Torre Esbucada presentant pautes per a orientar els condicionants que han de servir de fonaments d’una societat futura i dels ciments que l’han de cohesionar. En aquesta línia, vull explicar una de les meves experiències de jove per si pot servir d’ajuda, sense pretendre inferir en cap decisió.

Tenia vint-i-pocs anys i estava estudiant la carrera de Publicitat. A l’assignatura d’economia política ens explicaven coses per a mi molt noves. Entre els raonaments del professor se’m van creuar unes observacions personals a les que vaig anar donant forma matemàticament. Fan referència a allò que desitgem, com a individus i allò que assolim d’entre el desitjat. Em vaig adonar que formen dos grups diferenciats d’elements dins la ment, i cada vegada que una persona aconsegueix una cosa, el seu cap hi afegeix una altra, o més, al grup dels desitjos. El raonament al que vaig arribar va ser que aquest procediment mental implicava 1) una persecució d’objectius infinita, i 2) una gran dificultat per arribar a estar conforme i feliç.

Ho vaig expressar matemàticament en forma de fracció: Q = A / D

On Q seria la felicitat o el sentir-se bé, A allò que assolim, i D el que desitgem.

La trampa és la dependència de voler sempre més coses de les que realment necessitem, de manera que A serà sempre inferior a D i, per tant, la fracció mai arribarà a 1.

Amb els anys he anat aprenent, observant i escoltant molta gent, especialment a les persones amb més experiència, cosa que m’ha permès filtrar què necessito realment; fent-ho, he aconseguit bloquejar la D, frenar el seu creixement infinit i fer que la Q s’apropi cada vegada més a 1. He d’afegir que les coses materials ocupen molt a D, però les bones relacions humanes ocupen molt més espai a A i la satisfacció que generen és infinitament superior a les materials, augmentant la Q de manera gens proporcional.

Aquest plantejament no té per què anar bé a tothom: en primer lloc, perquè les necessitats vitals d’altres no coincidiran amb les meves. En segon lloc, perquè hi ha necessitats bàsiques que, avui, són més difícils d’assolir que fa uns anys, com l’habitatge. Havent-hi tants paràmetres a tenir presents, només ho exposo com un exemple i cadascú que faci el que pugui.

Crec que els majors, que hem tingut oportunitats en unes èpoques on la vida presentava pautes més confortables (en alguns aspectes, en d’altres era molt més dura) que l’actualitat, hem d’ajudar els joves a créixer humana i professionalment. Un dels valors més potents i importants és la transmissió de coneixements a partir de les experiències de temps passats, de les errades i dels intents frustrats. I no ha de ser amb la intenció de promoure allò que havíem fet els avantpassats o nosaltres mateixos.

Pel que he entès del que diuen els qui en saben més que jo, l’actualitat del jovent mostra un panorama de futur molt poc concís, amb moltes variables massa canviants, i poca seguretat. Doncs bé, ¿i si posem fil a l’agulla i, en comptes de criticar-ho tot i tirar avall totes les torres, esbucades o no, prenem nota d’allò que sabem que funciona, allò que voldríeu els joves, realista i assolible, i comencem a descartar elements que ho distorsionen tot?

Projectar l’exemplar número 8 de Torre Esbucada, o qualsevol altre projecte escrit, comporta analitzar, valorar i endreçar informacions. Mirem la torre esbucada de front i pensem com la volem: reconstruïda, tomada o sense canvis? Qualsevol de les tres opcions comporta esforç; per l’exemple que veig en el número 7, ja hi ha joves que s’apunten a posar-hi de la seva part, això és un gran començament, cal expandir-ho.

Els canvis que beneficien el grup impliquen que potser tothom hagi de cedir en alguns beneficis personals: és el fonament de tota negociació. Capdepera, com a municipi, fa anys que demostra iniciativa amb projectes que acaben sent realitat. Si els joves prenen embranzida, poden assolir el que vulguin. Només cal que triïn camins que no els duguin al penya-segat i, per això, és important que vulguin escoltar qui té experiència, però també que s’arrisquin amb marges d’error controlat. Els humans som imperfectes, els conceptes de bé i mal no formen part de la natura, són invents humans. Els joves necessiten referents amb experiència que no pretenguin imposar-los “les solucions”. El meu conco, el doctor Rómulo Hevia que alguns lectors de Cap Vermell van conèixer, sempre em deia: jo ho faria d’aquesta manera, o bé jo no ho faria. Però difícilment m’imposava res, si no era que allò podia fer-me mal o fer mal a algú altre. Vaig trigar molts anys a comprendre i seguir el seu exemple però, encara ara, estic massa marcat per l’exemple –erroni, al meu parer–, inculcat pels meus pares.

Així, jo animo a començar a projectar el número 8 de Torre Esbucada, des de l’Institut de Capdepera. Però, és clar, els qui l’han de fer saben millor quan podrien fer-lo, si volen. És el seu temps: el seu present i futur.

Biel Mir