Reclamacions contra professionals col·legiats: paper banyat!

Quan la ciutadania té qualsevol problema amb un servei o producte normalment es dirigeix a la Direcció General de Consum. L’any 2010 vaig presentar per primera vegada una reclamació a Consum. Era contra Serveis Ferroviaris de Mallorca, a causa de l’accident de Sineu, que va interrompre el servei diari durant sis mesos. Els gestors es negaven a retornar-me els diners i tan sols oferien tornar a emetre un nou abonament, però jo ja no faria més aquell trajecte. La reclamació va costar de posar-la perquè els funcionaris de la direcció general de consum (llavors bastant rudimentària) afirmaven no admetre reclamacions contra entitats públiques. Al cap dels anys i la insistència, la reclamació va prosperar i va ser dirigida per part de consum a un tribunal específic de transports i despres d’un judici en aquests tribunals (on SFM no es va presentar), vaig rebre el retorn dels diners.

Quant a les reclamacions, si el/la professional contra qui s’ha de dirigir la reclamació és col·legiat/da, la competència per a gestionar el problema és del col·legi professional o, al menys, així ho indica Consum, organisme que redirigeix automàticament la reclamació al col·legi oficial corresponent. Cada col·legi té entre les seves funcions la defensa dels drets dels consumidors dels abusos que es puguin cotmetre en l’exercici de la professió en qüestió. Quan un col·legi professional actua en la defensa dels drets dels consumidors ho hauria de fer en qualitat d’administració pública i hauria de complir les normes que s’apliquen a aquesta. La realitat és ben distinta i no es d’estranyar. El passat 25 de gener vaig realitzar una consulta d’informació pública davant la Conselleria de Presidència per a demanar quin pressupost està dedicat a aquesta funció pública. Vaig rebre la resposta per part de la Direcció General de Relacions Institucionals i Relacions amb el Parlament, on s’indica el següent «La defensa dels interessos dels consumidors davant pràctiques abusives dels seus col·legiats, en l’atenció i gestió de les reclamacions i queixes, no és una funció delegada per l’administració pública, sinó que és una competència pròpia dels col·legis professionals, d’acord amb els articles 13, 14 i 15 de la Llei 10/1998, de 14 de desembre, de col·legis professionals de les Illes Balears.» La direcció general de relacions institucionals oblida que la Ley 39/2015 de Procedimiento Administrativo Común de las Administraciones Públicas reconeix els col·legis professionals com a corporacions de dret públic quan tenen funcions atribuïdes o delegades (com és el cas de la defensa dels consumidors).

D’aquesta manera, la defensa dels consumidors de les pràctiques abusives dels professionals col·legiats queda en mans d’una entitat privada finançada per aquests mateixos professionals. Això és un clar exemple de conflicte d’interès.

El resultat, com no pot ésser d’altra manera, és que les professions que haurien d’estar més protegides, per la responsabilitat que comporten, es troben en una situació d’el·litisme arbitrari i abusiu.

Imatge del Col·legi Oficial d’Advocats de les Illes Balears, en la seva seu de Palma

En el cas del col·legi oficial d’advocats, en els darrers tres anys he realitzat unes nou reclamacions contra professionals col·legiats en el torn d’ofici. La primera va ser contra un professional que tenia un encàrrec designat per torn d’ofici i em va donar llargues per a evadir un encàrrec fins a arribar a aconseguir canviar-se d’encàrrec (una cosa inaudita) per a llavors procedir a donar-me llargues en relació al segon encàrrec també, el qual mai va arribar a assumir.

Estupefacta pel comportament descarat d’aquest professional em vaig dirigir amb una reclamació al col·legi d’advocats denunciant els següents incompliments deontològics greus: incompliment de l’encàrrec professional designat d’ofici i atribució falsa d’encàrrec. Set mesos més tard va respondre l’ICAIB. En la resposta transcriu les excuses del lletrat, que s’admeten sense contrastar amb les proves aportades, de manera que arxiven la reclamació sense obrir cap expedient disciplinari.

D’aquesta manera el descaratge de l’advocat queda reforçat i premiat pel del seu propi col·legi. Per començar, l’organisme desvergonyat es salta l’article 21 de la Ley de Procedimiento Administrativo Común segons el qual, una vegada transcorregut el termini màxim (que en aquest cas el govern Balear ha establert en 6 mesos que és al seu torn el màxim establert) l’administració pública té l’absoluta obligació d’accedir a la sol·licitud del ciutadà, que en aquest cas era que s’obrís un expedient. En segon lloc, sense obrir expedient disciplinari, admet al·legacions del professional reclamat i les situa per damunt de les proves presentades per la persona reclamant.

Al llarg dels anys i les reclamacions he pogut comprovar que aquesta és la manera de no funcionar, no només de l’ICAIB, sinó també d’altres col·legis professionals. D’aquesta manera professionals corruptes, així com delinqüents i criminals de tota casta fan de les seves ben a pler. Ni fet a posta.

Imatge del Col·legi Oficial d’Advocats de les Illes Balears, en la seva seu de Palma

Agnès Torres i Bonet