per Julián Parra

La situació d’injustícia no és només un problema econòmic, sociològic o de desenvolupament. En cristià la injustícia té un nom que es diu: «Pecat i estructures de pecat són categories que no s’apliquen freqüentment a la situació del món contemporani. Tanmateix, no es pot arribar fàcilment a una comprensió profunda de la realitat que tenim davant dels nostres ulls, sense donar un nom a l’arrel dels mals que ens afligeixen» (Joan Pau II, Sollicitudo rei socialis).

És un pecat del qual ningú no s’acusa en confessar-se i no perquè avui es confessi poca gent, sinó perquè ningú se sent responsable d’aquesta situació. «Aquestes ferocitats quotidianes i massives no són simplement resultat de la limitació de la realitat finita. Són dolors gratuïts, supererogatoris, efectes de la responsabilitat i la maldat dels homes». José Ignacio González Faus).

La producció de tant de dolor ens és deguda només a la maldat d’uns quants, sinó que entre tots hem estructurat un estil de vida, de relacions i de convivència, on sembla que cal la producció de tota aquesta misèria. L’estructura afavoreix la cobdícia, l’ambició, encara que així se continuï, com a conseqüència, amb la impossibilitat de viure dignament per a una gran part del gènere humà.

Hom s’emporta la impressió que hi ha gent que sap molt d’economia i sociologia; probablement això els faculta per trobar els culpables i els descobreix i els assenyala: els governs, les ordres religioses, els sindicats, els intel·lectuals, les universitats, els polítics, els militars, els empresaris, «de vegades de bona fe i d’altres per pur interès, som fabricants de misèria» (P. Apuleyo, C. Montaner, A. Vargas).

Els bandits de la paràbola no s’identifiquen; però el pecat hi és. És possible que aquesta situació no tingui res a veure amb l’estil de fe que vivim diàriament? Com pronunciar el Pare nostre? ¿Que potser ells no formen part d’aquest món? Discuteixin el que vulguin els economistes que defensen un sistema o un altre, si el benestar dels uns és a costa de la misèria dels altres; el que és innegablement cert és que coexisteixen la misèria dels uns i el luxe dels altres. Exactament igual que coexistien el luxe del ric Epuló i la misèria del pobre Llàtzer. Què li va fer el primer al segon? Res! Què li va fer el sacerdot i el levita al ferit? Res! Què fem des de l’estat del benestar per tanta gent que viu a la misèria? …!

No podem negar que algunes institucions eclesials es van dedicar en altres temps preferentment a tractar els rics. Es tenia l’esperança que a través d’ells s’exercís una influència a la resta de la societat, que així es faria més cristiana. Un cop més va cedir l’Església a la temptació del poder. Seria injust posar avui en dubte la bona intenció d’aquells evangelitzadors cristians, sobretot en una època en què es complia gairebé inexorablement l’axioma: cuius regio, eius religio (de tal regió tal religió). Però igualment seria injust pensar que «les classes més poderoses han de ser els agents principals de la transformació social; principals agents d’una reestructuració radical més justa no ho han estat mai, ni amb prou feines ho poden ser per si mateixos més que en casos aïllats» (Pedro Arrupe). Igualment, em sembla que no seria correcte afirmar que l’Església no ha avançat res els darrers anys pel camí de la justícia. Molts cristians tenen avui una consciència de la dignitat, dels drets humans i de les injustícies que es cometen que no teníem fa 30-40 anys. El mateix podem dir de la societat en general.

El problema de la justícia al món és de tal profunditat, extensió i complexitat interna, que, humanament parlant, es diria gairebé insoluble (gairebé sense solució). No és estrany, per tant, que experimentem davant d’aquest problema una profunda desorientació, un malestar, fins i tot un sentiment de desesperació. «El principal obstacle que el veritable alliberament ha de vèncer és el pecat i les estructures que hi porten, a mesura que es multipliquen i estenen» (Joan Pau II).

L’Església no té –ni té perquè tenir-ne– solucions d’origen tècnic que pugui oferir al món; però importa i ofereix al món un element essencial sense el qual no hi ha solució: el concepte escatològic i espiritual de l’home i del món, la fe en Crist, centre, cap i terme de tots els homes i tota la creació, el seu projecte de redempció de la humanitat acceptant un Déu, Pare comú de tots.

Durant molt de temps s’havia establert la tesi que cada home havia d’acceptar la seva condició en aquest món, sense rebel·lar-se contra el destí que l’havia fet néixer en circumstàncies tan dolentes. Era un món sotmès a la necessitat, del destí era impossible escapar-se: Sísif sempre estava carregant la roca, Antígona es penjava i Èdip es treia els ulls amb la punta de l’espasa. Però arriba Jesús i ens anima. Tot té remei! Fins i tot la mort! Hi ha possibilitat de fer-ho tot de bell nou.

El missatge de la paràbola: «Pròxim» és tot aquell necessitat que trobam al nostre camí, tot aquell que pugui ser objecte del nostre interès, per sobre fins i tot dels nostres vincles familiars, de les nostres amistats o de les nostres conviccions religioses. Pròxim és aquell a qui jo m’hi acosto. A partir de Jesús ja no hi ha jueu ni grec, ni esclau ni lliure, ni home ni dona (Gal 3,28). En no haver-hi distinció entre els homes ja que a tots hi pertany la mateixa dignitat, en el proïsme cal comprendre tots els homes, sense distinció de raça, color, ideologia política, social o religiosa. «Tota forma de discriminació en els drets fonamentals de la persona, sigui social o cultural, per motius de sexe, raça, color, condició social, llengua o religió, ha de ser vençuda i eliminada per ser contrària al pla de Déu».

Mentre jo consider com a proïsme només el més proper, aquell amb qui m’entenc molt bé, que m’estima molt i m’ho ha demostrat: Si estimen els qui els estimen, quina recompensa tendran? (Mt 5,46). Si, per contra, consider com el meu pròxim aquell amb el qual jo em pos en el camí, al llunyà, al qual m’aproxim, a qui surt jo a cercar per carrers i places, per fàbriques i barris marginats, per hisendes i mines, per hospitals i presons, el meu món canvia. I la meva vida es complica.

Modernament hem inventat una frase que pretén justificar el nostre immobilisme, no aproximar-nos, no fer-me pròxim. Solem dir: «Aquest és el seu problema». Amb aquesta frase mantenim l’altre a distància, ben lluny, i acceleram el pas de la nostra cavalcadura. I és que tots sabem que fàcil és estimar el pròxim quan el pròxim és lluny. Però el proïsme a distància és pura fantasia, una ombra, un fantasma, que li ronda a un pel cap. El proïsme llunyà és semblant al proïsme abstracte: pura imaginació.

Jesús, a la paràbola ens diu que el punt de partida és el «Tu» i no el «Jo», que no és una qüestió de saber o d’ignorància, que no és cosa només d’ànima i ment, sinó també de cor i forces, que quan es viola el mandat de l’amor no és per ignorància, sinó perquè el cor és buit. Quan el cor es commou les coses es veuen més clares.

El que fa el Bon Samarità (Jesús) ho exigeix l’extrema necessitat en què hi està el ferit al qual van robar i van apallissar.

Ser un Bon Samarità és un ideal que el cristià ha de portar a la pràctica. Aquest «vés-te’n i fes tu el mateix» són paraules d’orientació i d’ànim de Jesús per a nosaltres. Però necessita aprenentatge, tenir qualque sensibilitat davant el patiment aliè. La lluita contra el mal-desgràcia no depèn només d’un combat interior (conversió de cor, penitència, etc.) sinó també d’una pràctica històrica, encarnada. I no n’hi ha prou amb la beneficència. Cal anar als orígens, a les causes del mal, a les estructures d’aquesta societat que han fet que dos terços de la humanitat visquin indignament.