Cas Bombu, sí, tota una institució, però primer les persones. Com en Toni Bombu –qui el coneixia pel seu cognom?-, un home que, després d’una llarga vida, ha deixat obert l’establiment, com ja el va trobar, i ha ajudat a perpetuar una nissaga que identifica Cala Rajada com poques altres. Però, avui, l’entramat humà que conforma aquest racó del món és un altre de molt distint del que era a principi del segle XX. Avui, la nostra societat és heterogènia, bastida per persones de les procedències més diverses i, en la majoria dels casos, aliena al que Cas Bombu significa. Els cala-rajaders vells, com jo mateix, quan en passam per davant sentim un punt inevitable d’emoció i tot de connotacions i de denotacions fan que ens sentim interpel·lats pel propi passat.

Primer les persones, he dit. En Toni Bombu, a banda de la seva implicació en el negoci familiar, era precisament una persona d’aquelles que et fan sentir d’aquest poble. El record, jo un al·lot, traginant bidons de petroli a les barques de bou i, amb aquesta memòria selectiva que em caracteritza, el veig sempre amb un somrís d’orella a orella. A mi sempre em va fer un cas extraordinari, i jo vaig procurar correspondre-li sempre. En els darrers anys de la seva vida, ens trobàvem sovint pel supermercat, ell acompanyat del seu fill Tomeu, i sempre aprofitàvem per fer una xerradeta. En una d’aquestes em va regalar dos llibres, segurament pensant que em podien fer algun profit: Señales i Manual del patrón de cabotaje, imprès l’any 1914, el primer, i sense data coneguda el segon, però que sembla de la mateixa època. I, efectivament, me n’han fet, de profit, i aquest no és altre que recordar, cada vegada que els veig, la persona que me’ls va regalar, i això ja és molt.

I ara direu que aquesta secció que faig amb sa pella pes mànec pretén ser una aproximació a la nostra cuina i que avui encara no n’he parlat, de cuina. Però he parlat de Cas Bombu i aquest simple fet ja fa olor de fogons i de receptes memorables. Record  l’exaltació amb què vaig viure l’etapa prèvia a la publicació per Cap Vermell (2019) del llibre El receptari de Cas Bombu. El fet que la família Garau ens permetés accedir al manuscrit original em va semblar una concessió impagable i una manera de guaitar a fórmules culinàries inversemblants per a un lloc com la Cala Rajada dels primers anys del segle passat. Receptes escrites a mà, amb una cal·ligrafia acurada (per qui, de la família?), estotjades com un tresor. El reputat cuiner Andreu Genestra, amb motiu d’aquella publicació, va fer una recreació actualitzada d’una part del receptari, que és com hauria evolucionat, segurament. Però avui són altres temps i, sense menystenir la cuina que ara es fa en els hotels i en molts de restaurants, el grau de sofisticació de la cuina de Cas Bombu de fa cent anys és pura entelèquia. Preparacions, aquelles, no ho oblidem, enllestides amb foc de llenya o carbó, jugant amb els anells de ferro que regulen l’obertura dels fogons de les anomenades cuines econòmiques. Ous a l’Aurora, anfós fred, guatlles a la callada, llom a la gruyère o minestra de ventresca (que, segons l’original, es remena amb una cullera de plata) són algunes de les delicadeses amb què a Cas Bombu seduïen els seus comensals.

A banda del llibre esmentat, Cap Vermell ha publicat nombrosos articles en relació a l’hotel i la seva cuina, entre altres motius pel fet que aquesta associació cultural, l’any 2016, li atorgà el seu premi anual, el Premi Cap Vermell, des de la convicció que amb aquest reconeixement posam en relleu els mèrits d’un hotel que representa molt més que un negoci, segons es deia en aquesta mateixa web. Cas Bombu és una bona fonda, neta com una plata, on els plats de llagosta tenen fama per tota l’illa, deixà escrit un visitant barceloní l’any 1919. El fet és que, com he deixat escrit més amunt, quan en passam per davant, ens sentim interpel·lats pel propi passat.

Tornant al receptari, aquest no incloïa la més famosa de les receptes de l’establiment, una preparació que la gent que s’ho podia permetre venia a menjar des d’indrets llunyans. Em referesc, naturalment, a la llagosta a la bomba. Polítics, financers, negociants, i molts de desconeguts arribaven a Cala Rajada per tal de degustar aquella exquisitat. Era el secret més ben guardat de la casa. I va ser precisament en Toni Garau Bombu qui, amb motiu de la publicació del llibre que hem estat comentant, va voler que la joia de la corona sortís a la llum. Amb els membres de l’associació anàrem a dinar a l’hotel i el mateix Toni ens preparà la llagosta. No n’havia menjat mai i no n’he tornat a menjar, però difícilment se m’esborrarà el record d’aquell dinar, pel mateix valor gastronòmic del plat, però també, i molt important, per la percepció que era un privilegiat, pel fet de ser cala-rajader, de la nissaga dels Pereandreu; pel fet de conèixer en Toni Bombu, gaudint de la seva amistat,  i pel fet de compartir un moment en què, en aquell menjador, vaig sentir-me inserit dins la història del meu poble.

De manera que no podria acabar aquest lliurament sense recordar la recepta de la llagosta a la bomba, com a homenatge a en Toni Bombu i a tota una nissaga familiar que ha fet possible la pervivència de Cas Bombu, un establiment que és molt més que un negoci, com ja he dit. Aquesta és, sense especificar quantitats, cosa que deixam al bon criteri dels nostres lectors:

Fritura: Es talla la ceba en juliana i es realitza un aguiat. Es talla la carn magra a trossos, correctament adobada amb sal i pebre, se sofregeix amb la meitat d’oli i la meitat de saïm, per donar-li color, i sense acabar de coure se li afegeix xerès perquè evapori l’alcohol. Es mescla la ceba amb la carn, se li afegeixen api, nou moscada i tem; també s’hi posa pebre dolç en el darrer bullir. Es tritura amb el túrmix i es passa pel colador xinès. Tot seguit s’hi afegirà la picada.

Picada: Ametlles torrades, pinyons, vermells d’ou bullit i alls crus.

Es mescla la fritura i la picada. L’acabat de la salsa es pot fer al gust amb un raig de nata.

La llagosta s’ha bullit i tallat prèviament. Es cobreixen les tallades amb la salsa i s’encalenteixen al bany maria. Si s’espesseeix massa, es pot aclarir amb el brou de la llagosta o amb llet.