Sense cap dubte, el Cap de Setmana del Peix Fresc, en el mes d’octubre, és la gran festa gastronòmica del nostre municipi, i una de les més reeixides de tot Mallorca. Com bé sabeu, aquest esdeveniment va néixer com a Mostra de la Llampuga i enguany ha arribat a la vint-i-dosena edició. Va ser un projecte creat en el si de la Confraria de Pescadors, com tants d’altres, amb la finalitat de promocionar un peix que arriba puntualment cada tardor i que, fins aleshores (any 2002), no tenia el reconeixement que es mereixia. En el llibre “Cent anys oberts a la mar-Confraria de Pescadors de Cala Rajada 1923-2023”, que endegàrem amb l’amic Josep Terrassa, vam deixar escrit: Des de la primera edició ja es va veure que es tractava d’una aposta guanyadora i que, per a la Confraria, només presentava el perill d’excedir la capacitat econòmica i d’organització de l’entitat. Ara la mostra duu el subtítol de Cap de Setmana del Peix Fresc i inclou una nit de tapes i una altra de paella marinera (…) El 2014, l’Ajuntament n’assumí la responsabilitat, tant d’organització com econòmica. Era el punt d’inflexió necessari per donar estabilitat a la Mostra i, d’alguna manera, garantir-ne el futur. En el si de la Confraria de Pescadors va néixer la idea, allà es va gestar i allà va créixer la Mostra, fins a fer-se gran i assolir les proporcions que té avui: el millor aparador d’un producte, la llampuga, i d’un lloc, Cala Rajada. I fins avui.
Tot i la magnífica infraestructura, tant per als participants com per al públic, amb estands i envelats que aixopluguen de les possibles inclemències meteorològiques, no hem d’oblidar que es tracta d’una celebració a l’aire lliure i que, per tant, està sotmesa a circumstàncies imponderables, especialment pel que fa al temps. En edicions anteriors ja es va passar per episodis de pluja, però ha estat enguany que s’han hagut de prendre més precaucions. Amb avisos permanents d’alerta taronja i amb els desastres que la gota freda (ara dita DANA) anava escampant arreu, especialment a les Pitiüses, però també a llocs concrets de Mallorca i Menorca, s’havia d’imposar el sentit de la responsabilitat. El divendres va tenir lloc el concurs de tapes, però el dissabte es va suspendre la gran paella marinera prevista per a un miler de persones. Ara es mira una data i un lloc per fer aquesta arrossada, perquè es té el material i hi ha una bona bestreta que convé recuperar.
El diumenge, el dia gran, a banda d’un xàfec passat migdia, la jornada va discórrer amb normalitat, segurament amb una mica menys de gent. Vull creure que la baixada més significativa va ser entre els mallorquins que habitualment arriben a Cala Rajada aquest dia. La situació atmosfèrica i els precedents convidaven a quedar a casa. Fos com fos, “Cap Vermell” parla de 13.000 racions despatxades en els vint-i-dos estands de la fira, i això és molta llampuga. D’altra banda, la temporada de pesca de l’espècie ha partit molt bé, enguany, i les captures assoleixen habitualment la quota màxima. Afortunadament, segons els científics, la llampuga no dona senyals de sobrepesca, després de més de cent anys de batre els capcers. Segons el biòleg Vicenç Moltó, de la UIB, a causa del canvi climàtic i l’augment de la temperatura del mar, el període reproductiu de la llampuga és més llarg i els exemplars són més grossos, com un de 16 quilos pescat dies enrere per la “Vima”.
Amb tot això, no he parlat de menjar, que és el que se suposa que ull fer en aquesta secció. Evidentment, no em referiré als vint plats oferits a la Mostra, perquè no els vaig tastar tots, ni de bon tros. Sí que vaig recollir opinions molt favorables per a la majoria de les presentacions, i un deu per a totes les que vaig provar jo. A mi, allò que em captiva d’aquesta festa gastronòmica, a banda de la promoció d’un producte i d’un lloc, és la perfecta simbiosi entre tradició i modernitat. D’ençà de la primera edició, mai hi han faltat els fideus o l’arròs sec de llampuga, a càrrec de la Confraria de Pescadors, o la llampuga escabetxada de l’associació Sol Naixent, i adesiara la llampuga amb pebres, o el frit de llampuga que hem pogut tastar enguany. Receptes que conec des que era infant, aprofitant els escassos recursos que hi havia a les cases a mitjan segle passat, però que els nous temps no han deixat de banda. I, al seu costat, i per mitjà d’aquesta gran demostració que tenim en el moll cada any, tot de suggeriments i d’idees per elevar aquest peix al primer nivell culinari, modernitzar-ne la presentació i multiplicar-ne les possibilitats, amb receptes el nom de les quals, sovint, ja és tota una convidada gairebé ineludible. I, al que acab de dir, hi he d’afegir que moltes de les receptes que es poden menjar a la Mostra difícilment les farem a ca nostra, són cosa de professionals i també d’ingredients que no sovintegen per les cuines particulars.
Concloc l’apartat. El Cap de Setmana del Peix Fresc, amb la Mostra de la Llampuga, fa bona cara, tot i el mal temps. Que sigui per molts d’anys més!
I canvii de casella i me’n torn a ca la germana Maria, amb el germà Pep i les nostres parelles. A dinar, naturalment. Ella, la germana, sempre ha estat molt viatjadora i, per on passa, ha de tastar el menjar de la terra i, si pot, ha de dur material per fer algunes receptes a ca seva. De la darrera eixida, es presentà amb un saquet de judiones de la Granja, una varietat de mongetes blanques, grosses com faves, que inicialment es cultivaven en un redol a prop de la del Real Sitio de San Ildefonso, a la serra del Guadarrama, procedents d’Amèrica. Avui també se’n sembren en altres punts de Castella, però sense l’apel·latiu de la Granja. Segurament, per aquí també se’n poden trobar, de fet a Internet n’hi ha una bona oferta, això sí, més cares que les altres. Però vius, he vist anunciades “alubias granja” que són de la Xina o de Polònia. Les que menjàrem nosaltres, no, aquestes havien arribat directament de Segòvia.
Per ca nostra també som del llegum i, pel que fa a mongetes, solem emprar tant les blanques com les vermelles, o les dites de pasta reial (d’esflorar), a banda de les tendres, però d’aquests judiones, si alguna vegada n’havia menjat, ara mateix no ho record. Na Maria les cuinà segons la recepta tradicional, amb xoriço de Cantimpalos, peu de porc, botifarra, cansalada (panxeta)… Dinar de règim, vaja! I què vos he de dir? Boníssimes! En Pep i jo vam refegir.
D’aquí a quinze dies en tornarem a parlar.
Jaume Fuster