Per poc que hàgiu llegit les coses que vaig publicant en aquest racó, ja deveu saber com soc de donat a les disquisicions sovint inútils o a embrancar-me en qüestions perfectament prescindibles. Però, què voleu? Deuen ser coses de l’edat. I com que, a més, la cabra tira cap a la muntanya, avui començaré parlant d’un tema lingüístic, amb l’esperança que, finalment, desemboqui a prop dels fogons i amb sa pella pes mànec.

Un dels estudis de la lingüística abasta el vast món de la dialectologia, en què s’examinen les variacions d’una llengua, basades especialment en la localització geogràfica, a banda d’altres varietats com els sociolectes o els cronolectes. Això és comú a totes les llengües, com el castellà mateix, amb formes tan distintes com les que es parlen a Espanya o a Sud-amèrica, per exemple. També passa amb el català, naturalment, amb diferències evidents entre el parlar de Lleida i el de Barcelona o el de Mallorca, sense anar més lluny. Però, en el nostre cas, allò que la sociolingüística explica clarament i que és vist com a normal en altres idiomes, aquí és motiu de batalles verbals (i sort que només són verbals), amb opinions a les xarxes socials que fan empegueir. Però sí, el mallorquí, i el menorquí i l’eivissenc no són sinó dialectes del català.

Però a on volia anar a parar, jo? Ja he manifestat, al principi, allò de les disquisicions. A veure si seré capaç d’explicar-me. He parlat de varietats i he deixat per al final l’idiolecte, que n’és la més petita, perquè aquesta és pròpia de cada parlant, de cada individu. Dins tots els grups, cada persona és un món i empra estructures gramaticals, frases fetes, lèxic o manera de pronunciar que són únics. És així que cadascú s’expressa segons el seu propi idiolecte.

Aquí volia arribar. I és que, dins la cuina, passa altre tant. Diríem que tenim unes fórmules comunes, més o manco generalitzades, que serien la llengua de la cuina, i llavors trobam les cuines locals, els dialectes culinaris, fins a arribar als fogons de cada restaurant o de cada casa, on el cuiner fa la seva, segons el seu idiolecte gastronòmic. Jo, de pebre negre no n’hi pos; idò jo trob que hi escau un polsim de canyella; sí, però vius amb el curri; i els fideus ben rossejats, eh? La prova fefaent del toc personal la teníem en el concurs de paelles, de quan tots els cuiners partien amb els mateixos ingredients i, al final, hi havia resultats tan diversos com el nombre de concursants. Avui, quan tants cuiners aposten per la “creació”, podem trobar-nos amb vertaderes sorpreses, amb barreges d’ingredients impensables i amb presentacions impactants, per a finals que, ben segur, són autèntics idiolectes dels fogons. En canvi, els cocinillas domèstics com jo, una mica entossudits a preservar les essències del dialecte culinari que vam mamar, ens ho miram una mica de cua d’ull, a veure si, amb tantes innovacions, perdrem bous i esquelles. Per si de cas, d’ençà de l’anterior col·laboració, per ca nostra hi hem cuinat mongetes vermelles, llom amb col, tumbet amb pilotes i ous fregits, i altres menudeses per l’estil, poc innovadores, tot sigui dit.

Practicar. D’això es tracta. I equivocar-te qualque vegada, i pensar què ha passat. Perquè, a més, t’equivoques quan és més inoportú. Dies enrere vaig tenir els germans a dinar. Al final vam ser nou, i jo vaig tirar cap al meu proverbial arròs amb bacallà, que a més els l’havia promès. Em surt tan bo! Sí, molt bo, tret de quan tenc els germans a dinar. Jo no soc com els Ricemen del Carme, que tiren el brou a poalades, dins la paella, i sempre els surt a punt. Jo he de mesurar, tants de cullerots d’arròs, i tants de brou. En el cas que ens ocupa, quan duia els tretze minuts de cocció prevists, de brou encara en quedava. El vaig deixar coure una estona més, a veure si se’l bevia, i el final va ser un arròs passat de cuit. Hi havia posat brou de més? Segurament. Va ser bo, però…, crec que la meva reputació va quedar una mica malmesa, per més que ells insisteixen a dir que, res, que havia sortit prou bé i que era molt gustós. Són molt considerats, na Maria i en Pep, però jo soc prou autocrític per saber que no vaig estar a l’alçada. Què hi farem?

Avui, per acabar, l’anècdota del dia. Ens trobam a la botiga i ens escometem. Coneguts, amics, familiars… I no podem estar sense menjar, eh?, que diu el saludat. I no, que contestam, i mentre ens poguem veure per aquí, encara gràcies. I que ho diguis. És pitjor veure’s per cal metge. Per paga! O en un altre lloc encara pitjor. Ja sabeu, aquelles converses prefabricades a les quals recorrem habitualment en aquestes situacions. A vegades, però, la cosa va una mica més enllà. I avui de què li pegau?, demana l’un o l’altre. I així, el saludat, o la saludada, parla del menú previst per a aquest dia, o fins i tot fa avinent alguna recepta o preparació. En un d’aquests encontres, parl amb na Francisca Garau “Maia”, bona amiga de la meva dona, amb qui va compartir feina durant uns quants anys. I he d’afegir que jo aprecii molt el seu home, en Miquel Terrassa “Mosson”, d’ençà que vaig fer renou a la Banda de Música i ell em va tractar com si jo fos un músic. Quines coses! Bé, el fet és que, xerrant, com que na Francisca comprava sardinetes, li vaig demanar com pensava enllestir aquell peix, i em va explicar que en faria una carmanyola, amb oli. Per un litre d’aigua, 200 g de sal, i quan alça el bull hi tiram les sardines, prèviament esventrades. Uns breus moments, perquè en no res ja són més que cuites. Les passam pel colador, que deixin anar tota l’aigua, i les ficam a la carmanyola, amb dos grans d’all esclafats, dues fulles de llorer i un brot de julivert. Tapam el conjunt d’oli i deixam que els aromes es conjuminin. I us en podeu riure, de les sardines de llauna. Gràcies, Xisca, a ca nostra han agradat molt i molt.

I per avui, ho deixaré aquí, no siguin coses que, amb tot això dels idiolectes i altres herbes lingüístiques, algun amable lector tengui un empatx. No m’ho perdonaria. Fins d’aquí a quinze dies.

Jaume Fuster Alzina