Els dies volen, com se sol dir, i no te’n tems i ja és hora d’endegar un nou lliurament, amb sa pella pes mànec, parlant d’aquest petit gran univers que és la cuina, en general, i la de casa en particular. I mires aquests darrers quinze dies i penses en totes les hores que has invertit per tal que, a migdia, hi hagi un plat a taula i que, si pot ser, resulti mengívol i del gust de tots els comensals. Cosa no sempre fàcil. En tot cas, són hores invertides de bon gust, com un modest acte de creació, convertint aquells ingredients amb què comptaves en un plat més o menys presentable. I com que el calendari no s’atura, veus que, aquells ingredients que fins fa poc eren el centre dels teus fogons, especialment els productes de l’hort – tomàtigues, cebes, pebres, albergínies, mongetes, faves, carabassons… – amb què guarnies tants de plats (des del modest i imprescindible trempó fins a les albergínies farcides, passant per l’insubstituïble tumbet), van desapareixent de la teva llista. I per molt que ara podem menjar de tot gairebé sempre, arribat dels punts més remots del planeta, idò no, no és el mateix. Jo, de cada dia, més aprecii els productes de temporada, de manera que quan aquests arriben, si fa temps que no n’has menjat, et fan més il·lusió i els trobes més bons.

Pens en el que hem menjat, aquesta quinzena, i hi trob llenties, arròs a la cubana, llom amb esclata-sangs (els únics que hem menjat enguany, per ara), arrebossat (carn al gust i verdures com coliflor i carxofa), macarrons, mongetes cuinades, arròs amb mongetes, raors fregits, aguiat de rap…, i altres elaboracions més o menys paregudes, en la línia de la cuina de tota la vida. Concretament d’aquest darrer plat que he anomenat, en parlaré una mica més extensament cap al final de l’article.

Com deia més amunt, procur que el que faig sigui del gust general dels sis que solem seure a taula, per bé que és difícil que no n’hi hagi algun a qui el plat del dia no acabi de fer-li el pes. Els meus nets, per exemple, no són gens addictes a la pasta, cosa estranya entre la gent jove, i quan en faig,  siguin macarrons, espaguetis o tallarines, un d’ells, per exemple, no hi vol salsa de cap mena, i l’altre s’hi posa formatge a dojo per disfressar el gust original. Si de cas, la fideuada… Però, i què els agrada? Un dia d’aquests vaig demanar a en Jaume quin era el plat que més li agradava dels que menjava a ca nostra i, després de pensar una estona, em va dir que els calamars farcits. Em va raonar que en fèiem massa poques vegades, i aleshores no vaig saber si li agradaven molt perquè els trobava bons o perquè n’anava endarrer. N’hauré de fer més. N’Eduard, en canvi, no va haver de pensar gaire, i es decantà per la humil truita de patates. I, per separat, també els vaig demanar què era el que més els agradava de la cuina de la iaia Modesta (la padrina paterna), i mira per on, coincidiren en la resposta: el puchero, és a dir, el nostre bullit però a la manera extremenya. Quan vengui bé, li demanaré a na Modesta com fa aquesta preparació, que tant agrada als nostres nets.

I ara tornaré a l’aguiat de rap, com havia promès. El fet és que el meu germà Pep ha estat una setmana per Galícia, amb el seu fill i nebot meu, en Lluís. Aquelles són terres famoses, entre altres coses, per la bona cuina, especialment per tot el que fa a peix i marisc. No debades Vigo és la base de la flota oceanogràfica espanyola i alberga l’Agència Europea de Control de la Pesca. Segurament, bona part dels qui llegiu aquesta secció coneixeu prou bé quin estar s’hi fa per aquell redol i com s’hi menja de bé. El meu germà, com era d’esperar, ens va fer arribar imatges d’aquesta eixida, entre les quals, naturalment, algunes de referides a la menjua, com la que acompanya aquest escrit: un arròs amb grimaldo amb un aspecte temptador. Per fer-nos enveja, aquest mesquí. Però jo em vaig venjar fent-li arribar una imatge d’un aguiat de rap que vaig preparar un d’aquells dies en què vam tenir la seva dona, és a dir la cunyada Antònia Rojas, a dinar a ca nostra.

Tota la vida n’he vist fer i n’he fet. Evidentment, i com repetesc sempre, com el de  mumare, cap, però jo m’hi mir i, mal m’està dir-ho, però em surt prou bé. Al capdavall, no és més que un aguiat, com tants d’altres, en què la diferència està en l’ingredient principal, és a dir, el rap. Quan era al·lot, el rap es venia mesclat amb la bastina, amb un valor comercial escàs. Avui, en canvi, és una espècie molt apreciada i que no surt gens barata, atenent la grandària del seu cap (amb la qual només podem fer brou) i que, per tant, no se n’aprofita més que una part. De rap en tenim a la Mediterrània i a l’Atlàntic oriental, des de Mauritània a Islàndia. Podríem dir que hi ha dues maneres d’envestir aquesta preparació: fregint prèviament les patates i les tallades del peix, o posant-ho en cruu a la greixonera. Jo, en aquest cas vaig optar per una elaboració mixta, vaig fregir les patates i vaig deixar el rap cruu. Aleshores es tracta, com sempre, de fer un bon sofregit, l’habitual, amb un glop de vi blanc, i tot seguit posar-hi el brou de peix que se suposa que tenim fet (congelat, per exemple); com que tenim les patates fregides, basta afegir-les al final, quan també hi posarem el rap, que en no res serà cuit. I no hi pot faltar una picada generosa feta amb una llesca de pa fregit, una bona grapada d’ametles torrades i all i julivert al gust. Si no vas sobrat de peix, ho pots completar amb gamba (o llagostins), però això ja és encalçar na Maria per sa cuina.

Per cert, la cunyada Antònia es va presentar amb un Foc, del celler Maset del Lleó (Penedés), un vi boníssim que conec des de fa anys i que va resultar un acompanyant perfecte. Qui ha dit que amb el peix no es pot beure vi negre? Al vi, si aquesta secció continua, li hauré de dedicar més d’un capítol.

Segurament vosaltres el feis de manera semblant, aquest aguiat. Tampoc té gaire secrets.