Vida vella, o no tant. Per Gaza i Ucraïna les coses sí que semblen desgraciadament inamovibles, però per Veneçuela hi ha hagut novetats, i grosses. En tot cas, jo no me n’ocuparé, en aquesta  secció, perquè ja hi ha moltes veus que hi diuen la seva, per cert de manera prou contradictòria, i perquè tampoc són assumptes que concernesquin al món de la gastronomia. O sí, si atenem la teoria de l’efecte papallona, i que en els països esmentats no són precisament papallones les que baten les ales. Per tant, des del raonable confort d’aquest racó del món i que encara podem omplir el rebost, continuarem parlant de cuina, per més que l’estat del món no convidi a  banalitzar res, ni les coses de menjar.

Escric aquesta ressenya amb les temperatures per sota dels deu graus, en un hivern com els d’en temps primer. Plou, amb un fred intens que la mica d’escalfor dels fogons aplaca moderadament. La vigília dels Reis vaig fer canelons, un d’aquells menjars que volen temps i una certa gràcia, tant els de carn com els d’espinacs i formatge, que de les dues maneres els vaig farcir. La beixamel n’és un complement fonamental i, per tant, cal mirar-s’hi. La meva dona trobava que en feia molts, però no en va quedar cap. Després, el dia dels Reis mateix vaig decidir fer un plat d’aquells de la meva mare i dels meus padrins, i que nosaltres conservam. O hem conservat fins ara. Es tracta de la fava parada, o de la fava pelada, que de les dues maneres apareix documentat arreu. Veig, en tot cas, que la forma fava parada és la més acceptada, en el sentit que li dona el verb parar, posar a punt, preparar. El fet que es facin servir faves pelades per cuinar aquest plat pot haver contribuït a l’ambigüitat de la denominació. Digau-ho com vos vengui més de gust.

He dit, de la fava parada, que és un menjar que conservam, o que hem conservat fins ara. Sempre n’havia trobat en un dels supermercats d’aquests que tenen “de tot”, però precisament el dia dels Reis, amb tot més o menys a punt, en aquella gran botiga em varen dir que no en tenien i que ja feia temps que no en duien. En els altres “supers” no n’han tengut mai. I aquí em teniu, amb el porquim a punt i sense faves. Vaja un regal que em feren els Reis! El final van ser uns fideus, els que feia comptes afegir a la preparació, cuits sense l’ingredient principal, però que varen ser ben bons. També s’acabaren, tot i la frustració que ens suposà la manca de faves pelades. I ens demanàrem, aleshores, si hem estat condemnats a prescindir d’una preparació que es remunta a moltes generacions enrere. Avui, en els supermercats, podeu trobar els ingredients més exòtics, procedents d’arreu del món, però les nostres humils faves pelades han desaparegut dels prestatges. Quan acab d’endreçar aquestes retxes, visc amb l’esperança que el dissabte vinent (passat per als lectors), en el mercat de Cala Rajada, algun placer en dugui. Vos ho diré en la pròxima crònica.

Un salt en el temps. Si algú de vosaltres es va prendre la molèstia de llegir el lliurament anterior (20-Feliç nou any gastronòmic), recordarà un post scriptum,acompanyat d’una imatge que repetesc aquí, de la qual deia que era un plat preparat tot ell amb productes congelats. I com que també deia que vos ho aclariria, idò aquí teniu. Insistesc amb el meu argument que no sempre trobam el producte fresc adient o que, les més de les vegades, aquest producte te uns preus que no són a l’abast de la nostra butxaca. Es tracta de filets de gall, enfarinats i fregits. En el mateix oli, fregim també un bon grapat d’alls laminats i pebres de cirereta (al gust), i hi saltam coes de gamba pelades i gules, que després cobriran el peix que ja teníem fregit. Bo de fer, gustós i raonablement econòmic. Potser ja coneixíeu aquesta preparació, i si no, provau-la i ja veureu com amb un pressupost moderat també es poden elaborar plats ben saborosos. I pensau que si aquest mateix plat el féssim amb gall fresc, gamba fresca i angules (gairebé impossibles de trobar), ens sortiria per un ull de la cara.

Acabaré aquest primer article del 2026 amb una coca dolça. A l’Obreria de l’Esperança, en un soparillo en què els mateixos participants aportaven la vitualla, na Maria Antònia em va dir que havia menjat un tros de coca boníssima, la responsable de la qual era na Margalida Flaquer “Vella”. Esperava que per mitjà dels seus fills em podria posar en contacte amb ella i que m’explicàs com es feia aquest patís “tan bo”. Però no va fer falta, dies enrere ens trobàrem en el supermercat i em va faltar temps perquè m’explicàs els secrets de la recepta. Na Margalida, tota amabilitat, me’n va fer cinc cèntims. Em va dir que sa mare ja la feia, i jo pens que, probablement, ja la feia la seva padrina. Per a la pasta, un tassonet d’oli, un de saïm i un de vi dolç, i la farina que es begui. En farem dues parts, una de més grossa per a la base i una de més petita per a tapar-la. Per al farcit, farem “rumbo“, amb dos moneatos bullits (més o menys, segons com siguin de grossos), canyella, sucre, ratlladura de llimona i un ou. I forn. Això és tot. Pensau que es tracta de transmissió oral i que alguna de les recomanacions de na Margalida es pot haver perdut pel camí. Jo encara no he provat de fer-la, però quan m’hi posi li demanaré a la amatent informadora que em refresqui la memòria.

I això és tot, per ara. Hi tornaré d’aquí a quinze dies. Bon profit!

Tots els articles de Jaume Fuster en aquesta secció:

1. El delit de cuinar
2. Parlem de menjar
3. El nostre pa de cada dia
4. Més farina!
5. Sa padrina Pereandreva
6. Mar i muntanya
7. J.R., cuiner i pescador
8. Extremadura son dos: Cáceres y Badajoz
9. Festes del Carme, davantal posat
10. De la carronya al tumbet de rajada
11. Així es guanya un concurs de paelles
12. Cuinera en cap
13. Cas Bombu, l’art de cuinar
14. Arròs amb bacallà
15. Llampuga passada per aigua
16. Felipe Dengra, paraula de professional
17. Ideolecte culinari
18. Aguiat de rap
19. –Ara ve Nadal
20. Feliç Any Nou gastronòmic