Blaise Pascal a dotze anys ja descobria principis geomètrics pel seu compte; Gauss  feia servir mètodes de càlcul molt sofisticats a la mateixa edat i Picasso ja pintava a un nivell extraordinari. A dotze anys, a jo se’m va ficar al cap que volia fer pólvora (vaig mirar els ingredients a l’enciclopèdia i els vaig comprar a la farmàcia sense obtenir res més que una desil·lusió) i entrar per primer pic a una discoteca. No, no anava endarrer de fer cubates perquè l’únic alcohol que havia tastat era el cava i em provocava unes bòfegues que pareixia que m’havia torturat la Inquisició. El que m’atreia era el misteri que hi havia en aquella cova i la música, buf, en aquell moment vivia i sentia la música com no l’he tornada mai a sentir. Idò això, que jo, amb 12 anyets i l’altura d’una pagellida, volia entrar al Serpens una nit de Nadal de 1980. Serpens, era un local del carrer principal de Cala Rajada que uns anys abans s’havia anomenat Popins i uns lustres després es convertiria en “Almívar de copes sagrades” (un dels noms més inversemblants i poètics que s’ha posat mai a un pub). Record fins i tot la cançó que emergia d’aquell antre en el moment en què cercava el coratge per baixar les escales de Serpens: se sentia la veueta de Roger Hodson interpretant el darrer èxit de Supertramp, “The logical song”. 

“Quan era jove,

tot semblava tan meravellós,

un miracle, oh, era bonic, màgic!”

“The logical song”, Supertramp 1979

Vaig agafar aire com si anàs a pegar un capficó des de la caseta que hi ha a darrere Cala Lliteres o a Hodson fent el falset i vaig llençar-me escales avall sense paracaigudes ni enteniment. Uns sis esglaons més tard, vaig sentir la picada ràpida, precisa i dolorosa d’una serp, probablement una cobra: “Això no és una guarderia!”. No tenc ni idea de qui va proferir aquella sentència que em va enviar esperitat i avergonyit de nou cap al carrer principal, però li reconec la professionalitat i l’encert: no hi tenia cap feina jo per allà baix a aquella edat.

“Però després em van enviar lluny per ensenyar-me a ser sensat,

lògic, oh, responsable, pràctic.”

Uns anys més tard va succeir un miracle: en un altre soterrani van obrir una pista de bitlles (nosaltres en dèiem “bolera”) amb una mena de disco adjacent per anar en patins amb botes. Amb botes!!! De “Roller Boogie” (1979) només n’havia vist el tràiler, però aquella pel·li farcida de joves fent cabrioles al ritme d’Earth Wind and Fire em va subjugar. Passar de patinar als tres metres i mig del passadís de ca nostra amb uns patins de corretja a poder llogar-ne uns de bota, en aquella sala enorme de superfície perfecta (sense macs) mentre sonava “Last night a DJ saved my life” (Indeep) per a mi era la felicitat absoluta. Una part de mi encara roda per aquell petit trosset de cel davall de l’actual Ale-Hop i la botiga #6, mentre na Christiane fa un strike a la pista vuit i na Marisa l’aplaudeix.

Segur que m’equivoc, però jo diria que l’entrada a la bolera/disco era aquesta porteta de color blanc que hi ha davall del cartell “Pizza Pasta”, al costat del Crédito Balear. Fa uns anys, el restaurant grec va ser substituït pel negoci de la vaca. Ah, i un altre possible error: abans de ser pista de bitlles, si ho vaig entendre bé, havia estat el Cafè Keeze. En fi, a veure si qualcú en trobar-me m’il·lustra.

“Ahir a la nit un DJ em va salvar la vida.
Perquè estava asseguda, mortalment avorrida
I amb una sola respiració va dir:
“Has de moure’t, has de moure’t, has de ballar, nena.””

“Last night a DJ saved my life” (Indeep)

Miquel Piris