En català existeixen dos tipus d’adjectius des del punt de vista de la morfologia flexiva de gènere: els variables i els invariables. En els adjectius variables respecte al gènere, el femení presenta la marca ‑a i –e en plural (blanca, blanques), mentre que el masculí sol aparèixer sense marca explícita (blanc, roig), o bé presenta una ‑e, que sol ser una vocal de suport (agre, culte), una ‑o (fondo, flonjo) o una ‑u (europeu, fariseu). Al costat dels adjectius variables, s’hi troben els invariables, que no presenten cap diferència formal que permeti diferenciar entre les formes de masculí i les de femení, sinó que ambdues coincideixen en una mateixa terminació.

Això no obstant, cal parar esment a uns pocs adjectius que, per influència forana, és comú veure’ls usats com si fossin invariables. Són els adjectius cortès, comú, gris, covard. Així, usar les formes masculines acompanyant substantius femenins és incorrecte: una ministra molt *cortès, una solució *comú, una motocicleta *gris, una actuació *covard. Aquestes solucions són un calc del castellà, llengua en què aquests adjectius sóTast de llengua 53 / Els adjectius ‘cortès’, ‘comú’, ‘gris’ i ‘covard’ són variablesn invariables: una ministra muy cortés, una solución común, una motocicleta gris o una actuación covarde. Per això, amb aquests adjectius usarem la concordança de gènere que els pertoca: una ministra molt cortesa, una solució comuna, una motocicleta grisa i una actuació covarda.

Així, hem de parar esment en aquests pocs adjectius que es poden veure influenciats per les tendències morfològiques del castellà i, per tant, tenir en compte que han de concordar en gènere amb el substantiu que acompanyen.

Pere Garau

Gabinet d’Assessorament Lingüístic als Mitjans de Comunicació (GALMIC)

Universitat de les Illes Balears