El número 00520 no va tenir premi, no va guanyar cap cinta, però li va tocar sortir a Cap Vermell quaranta anys més tard,

Quan ja havia perdut tota esperança, de manera imperceptible ni remor, se’m començaren a estirar els peus, les cames, el nas i les orelles. Llàstima que allò no passàs durant els cinc anys que vaig estudiar als franciscans d’Artà. Llavors, un grupet de quatre fans incondicionals, comptats, m’abellien l’existència. Em deien “enano” de forma ocasional però persistent. Quan m’ho amollaven jugant a bàsquet, jo em feia el despistat, però no devia fer prou cara de pòquer perquè no aturaven d’insistir i se’ls notava un cert gustet a les cares. Res, coses de nins que en el seu moment no fan punyetera gràcia. Per descomptat, aratots quatre són bona gent i les dues al·lotes d’aquesta colla, bastant més baixetes que jo (aquí qui xerra l’infant de 10 anys revengista, disculpau-lo). I és que, de l’època en què el lòbul frontal encara no està tancat, tots duim taques a l’historial.

Un capvespre, en sortir de l’escola, a un dels que em tocava els balins amb la meva suposada acondroplàsia se li va ocórrer una idea una mica sionista (ja és sinònim de nazi o encara no?): tirar en Rolf a damunt d’un munt d’arena d’unes obres que hi havia al costat de la parada del bus. Com que en Rolf semblava que s’ho passava tan bé com l’inventor d’aquell passatemps animal, vaig pensar que en allò no hi havia cap mal. Així que les quatre o cinc criatures que ens unírem a aquell joc, projectàrem en Rolf pels aires tres o quatre pics seguits, fins que va arribar l’autocar. L’endemà, aquell bon jan, un al·lot ros de pares alemanys, vengué a escola amb el braç embenat (o enguixat, ara no n’estic segur) i jo em volia morir. Amb raó, sa germana em retirà la paraula per sempre. Com a mínim, ens mereixíem l’expulsió, però degué actuar l’omertà infantil: no diguis res que encara serà pitjor. Per desgràcia, aquesta omertà encara és vigent, per molt que diguin que hi ha protocols d’actuació en cas d’assetjament: no els activen gairebé mai. 

Però és que als anys setanta, era molt pitjor. Fins i tot els mestres s’apuntaven a maltractar i assetjar alumnes. M’explicaren que al col·legi “Sant Salvador” d’Artà hi havia un tarat tan mancat d’ànima i coneixement que li deia “moneia” a una nina davant de tota la classe perquè la trobava lletja. Personalment, també vaig presenciar un cas a l’altura d’aquest maltractament psicològic. Quan tenia set anys, l’any 1975, feia segon d’EGB a S’Alzinar de Capdepera. Un matí, el director d’aquesta escola, Miquel Moll, tregué a un nin de les files que formàvem abans d’entrar a les aules. Moll agafà el micro i començà a renyar-lo perquè trobava que anava brut, perquè ho sentíssim tots. El va alliçonar a tot volum sobre l’higiene fent un desplegament de psicologia d’escorxador que, per sort, no vaig tornar a presenciar mai més.  Aquell al·lot de nou anys rebé una passada tan espectacular que quedà batiat com a “piojo” per a tota la vida. L’únic pollós en aquella situació, en realitat, era aquell director.  

Tanc el parèntesi. Amb 14 anyets fets i les meves noves mides, vaig poder-me estrenar entrant de manera alegal a un grapat de discoteques de Cala Rajada (l’any 1980, l’edat per accedir a les sales de festa va passar dels devuit als setze, però es feien els ulls grossos per tot). Érem a l’equador dels vuitanta i vaig descobrir Bananas. Aquells baixos d’un bloc de pisos van néixer amb vocació de pàrquing, n’estic convençut. Però als vuitanta,  fins i tot a l’estiu n’anàvem sobrats d’aparcaments. 

Durant els hiverns d’aquells anys, Cala Rajada era una vila sense gaire vida. Un dia, fins i tot, vaig veure passar unes herbes d’aquelles que rodolen amb el vent a les pel·lícules del Far West pel carrer de Cala Agulla. Aquelles mates rodadores eren  l’expressió literal de la metamorfosi esquizofrènica d’aquest racó de mar. De l’efervescència incandescent hiperbòlica i festera dels estius, passàvem als vidres encalats, la desaparició del gènere humà dels carrers i el fred de l’hivern. Només amb els anys començaria a apreciar aquell excés de tranquil·litat. Així que tenir una discoteca oberta pels més joves els caps de setmana durant l’hivern a un tir de pedra de ca nostra era un salvavides, quasi un miracle. 

Encara que no ho sembli, això als vuitanta era l’entrada de Bananas. Allà on ballàvem, rèiem i tastàrem el Casabubu (lacao amb licor de Banana), avui hi lloguen trasters. 

Els divendres de “Bananas” no solien ser gaire animats. Els dissabtes, un poc més forts. I el plat fort arribava el diumenge horabaixa amb el sorteig de cintes gravades pels DJs residents. Llavors, aconseguir escoltar música, la que fos, no era gens fàcil. Les emissores que arribaven a Cala Rajada, com Ràdio Menorca, eren ben poques. A més, fins que no va arribar Ràdio Experimental de Capdepera, la majoria se sentien amb brusca i quan gravaves una cançó de la ràdio quedava bruta i tallada (maleïts locutors!). Un desastre. A la tele, només dos canals i dos programes on escoltar música: “Tocata” al primer canal i “La edad de oro” al segon (també conegut com ”U axe efe”). Per a la meva economia gairebé inexistent, adquirir un disc era un fet que passava només dos o tres pics cada any i suposava una decisió de transcendència màxima. Per sort, la padrina es va compadir de mi i els meus darrers reis en temps de descompte em varen dur l’enlluernador “In concert” d’Emerson Lake and Palmer i el decebedor “Living Eyes” dels Bee Gees: com podien baixar tant el llistó després d’”Spirits having flown”!? No vaig tornar a comprar mai més cap disc dels meus germans preferits, per si de cas.  

Miquel Piris