La meva contesta, basada en l’experiència viscuda amb mon pare, és que no. Aquests dies tenc la necessitat d’escriure i explicar públicament el que li passa a tanta gent major d’aquest país i, per extensió, a les seves famílies. La meva crítica va dirigida al llarg camí que hem de fer per aconseguir optar a les diferents ajudes socials.

Persones grans en edat i en experiència que, en una etapa vulnerable de la seva existència i després d’haver treballat molt fort durant tota la seva vida laboral (vida laboral que en aquells anys començava molt prest: mon pare és un nin de la postguerra) necessiten ajuda de les institucions públiques perquè ja no es poden valer per ells mateixos, i el que realment aconsegueixen són miquetes: el just per cobrir el més bàsic. I això després d’haver mogut papers i de fer mil i una visites (visites que hem de fer els familiars, per descomptat) als diferents departaments d’ajudes socials, al metge, a bancs i torna-m’hi a Serveis Socials i torna-m’hi al metge…; i després d’haver emplenat, una vegada i una altra, els mateixos formularis.

És just que una persona amb més de 90 anys (per dir una edat ja molt avançada), amb un deteriorament mental i físic evident, i que continua en augment de manera irreversible, que ha passat tot el protocol burocràtic de paperassa i de visites, en diferents ocasions, li donin menys de l’ajuda que li correspon? I parl del cas de mon pare que, gràcies a déu, compta amb una família (que soc jo perquè no hi ha ningú més operatiu) que es pot moure pel laberint de la burocràcia i de la paperassa vària i que, més o menys, té disponibilitat per anar a tocar les portes dels diferents departaments socials.

La veritat és que ho trob tan injust i tan escandalós, que ens diguin que hi ha molta gent que necessita ajuda i que no donin cap solució a gairebé ningú, que s’escudin en el fet que hi ha una llarga llista d’espera per a qualsevol ajuda social… I, au! Ja t’ho faràs! Trob tan indignant que gent major hagi de patir la ineficàcia d’un sistema públic insuficient, després d’haver estat treballant tota la seva vida… I si et queixes, molt o poc (és igual), de la injustícia de tot plegat, a sobre et contesten que les coses són com són, i que el que hem de fer és pagar de la nostra butxaca un cuidador. Com si els majors no haguessin pagat prou amb la feina de tota una vida per poder accedir a totes les ajudes que hagin de menester.

I aleshores, intentes sobreviure com a família amb les engrunes que et dona Dependència i/o Serveis Socials i intentes, amb la renda limitada de ton pare, trobar alguna solució adient. I aquesta solució, més o menys i fent equilibris, funciona durant un temps i mentre ton pare està per davall del grau III de dependència.

Però arriba el moment en què el major necessita entrar en una residència perquè el seu deteriorament, tant físic com mental, ja és evident i sobrepassa el grau III de dependència; i tu, com a filla, necessites que ingressi en aquesta institució perquè no pots deixar la teva feina i veus que ton pare necessita ajuda especialitzada. Ingènuament penses: “Ara, amb aquest grau de dependència, mon pare ja tendrà l’atenció que necessita i que es mereix”. Idò, no, resulta que, amb grau III i 75 punts, encara està en una llarga llista d’espera, en el lloc 152 de qualsevol residència de l’illa de Mallorca. I et quedes estupefacta. I et demanes: “Però com pot ser, si mon pare ja necessita ajuda gairebé per a tot i em diuen que hi ha un munter de gent davant?” I et desesperes perquè veus que hauràs de continuar lluitant i posant queixes i reclamacions perquè al teu major li donin una ajuda digna. I no t’ho pots creure. I és quan t’adones que, segurament, ton pare no arribarà a ocupar mai la plaça residencial que li pertoca. I penses: això és el que ha guanyat, el pobre home, després de tota una vida de feina i d’esforç, perquè ni mon pare ni jo disposam dels més de 3000 € (llegiu bé!) al mes que demanen per entrar en una residència per la via privada. Idò, les coses són com són. I jo continuu pensant que els nostres majors no s’ho mereixen; que no ens ho mereixem com a societat.

Però mentre arriba l’ajuda, haurem de continuar lluitant i tocant portes i fer visites a Serveis Socials, a Dependència i allà on faci falta, i denunciar-ho públicament, tanmateix, perquè mon pare (i centenars de casos com el seu) no pugui ingressar mai a la residència on podria estar ben atès… Veig venir (i no soc cap visionària) que, amb el sistema d’ajudes socials públiques de què disposam, l’ingrés a la residència li serà aprovat quan mon pare ja no hi sigui. Això és el que hi ha en l’actualitat: serveis de Dependència que el que ofereixen als nostres majors en l’etapa més delicada de la seva vida, en la seva etapa final, són llistes d’espera… desesperants.

No voldria que aquest escrit es quedàs únicament en un escrit de queixa sobre com és d’insuficient l’ajuda social per a la gent que realment ho necessita, sobretot en el cas dels majors, que sembla ser un col·lectiu oblidat i on es necessitaria molta més inversió per tenir més instal·lacions i més personal qualificat. És una petició perquè els polítics, i la societat, es conscienciïn de la manca d’ajudes cap als nostres majors. Si ara ja són insuficients, no vull ni pensar què hi haurà d’aquí a uns anys quan arribem els que els anam per darrere.