Xiroi a la terra promesa
Dos joves travessen el carrer principal de Cala Rajada cantant una cançó de Rocky Sharpe and the replays a les vuit i mitja del matí del dilluns setze de juny de 1986.
“Get a job, sha na na na“
El de la cabellera que va de paquet és n’Stephan, un alemany que he conegut fa dues setmanes. El dels cabells curts som jo. Estam així de contents perquè anam al nostre lloc de treball per primera vegada: l’escola de Windsurf de la platja de Son Moll.
Érem tot sols i la nostra feina era treure veles de caixes gegants de metall, muntar-les, baixar les planxes a trenc d’ona, preparar els esquís, omplir dipòsits de benzina, fer classes d’iniciació, ensenyar a esquiar als turistes, treure’ls amb la llanxa, atendre clients, anar a rescatar novells aperduats i, a les cinc, desmuntar-ho tot. Això de dilluns a diumenge, llevat que fes mal temps. Llavors, festa!
Bé, de festa n’hi havia quasi cada vespre: encara que estàssim rebentats i insolats en excés, anàvem a Xiroi, l’energia dels devuit anys. Abans de ser la discoteca més guapa de tot Mallorca, aquest espai va ser la sala de festes de “Sa Gili”. Decorat a l’estil d’un “tablao flamenco” amb cadires de bova, pel seu escenari hi varen passar un bon assortiment d’estrelles. Des de Los Chunguitos a Rosita Amores, una vedet valenciana que va triomfar gràcies al seu sentit de l’humor i l’exhibició sense manies de les seves generoses protuberàncies pectorals.
Rosita Amores y El Titi-Posa’m menta
La Gili, amb un altre nom i uns altres propietaris, va ser un dels primers hotels de Cala Rajada. El nom era “El castillo” i el matrimoni que el va fer construir, Carl i Aurelia Canaan, dos nord americans. Arribaren a Mallorca l’any 1951 tal volta empesos pel significat del llinatge bíblic que compartien: Canaan, la terra promesa, el paradís a conquerir.
Son Moll amb l’hotel acabat d’inaugurar. Encara no havien pintat el rétol on es podria llegir “El castillo”.
Com explica Aurèlia al seu llibre “Senyor ahir”, la seva relació amb Cala Rajada, d’entrada, no va ser fàcil. Als anys cinquanta, especialment si venies d’Estats Units, al poble s’hi podien trobar moltes mancances. Per a començar, els pocs cotxes que hi circulaven eren carraques. Un pic, anant a Palma, se trobaren tres carros anant en paral·lel, impedint-los el pas. Això volia dir que aquells homes hi havia dies que no veien passar ni un sol vehicle entre Cala Rajada i Palma.
Fins que no varen trobar una criada que els ajudàs, els pobres Canaan no sabien ni on havien d’anar a comprar el menjar. De carn, només n’hi havia qualque dia i segons a on. I el peix, tal com el treien de dins les barques, partia cap a Palma recobert del gel que també fabricava a “Sa Central”.
En aquell temps, l’electricitat de Cala Rajada i Capdepera la fabricaven a una central de l’any 1932 -al que aleshores eren els afores del poble- un poc rovellada. En tancar-la, a una part d’aquell edifici hi obriren el restaurant “Es mallorquí”, on actualment hi ha “La Santa”. La Central Elèctrica només donava servei entre les cinc del capvespre i mitjanit. Els dissabtes o els dies de verbena estiraven una hora més. Abans d’apagar, feien tres baixades de tensió. En veure que les bombetes feien aquelles tres baixades, era senyal que tocava anar a jeure o a encendre espelmes.
Joan Villiger davant la central elèctrica oberta al 1932 al carrer del Far. Una part d’aquest edifici avui és “La Santa” i el carrer també ha canviat de nom.*
En tot Cala Rajada només hi havia una Central Telefònica que, en realitat, es traduïa només a un telèfon. L’horari d’atenció al públic de la família que el gestionava era de les vuit del matí a les deu del vespre. Però telefonar no era tan senzill com arribar i marcar. Una línia tota sola donava servei a mitja dotzena de pobles entre Palma i Cala Rajada. Per cridar, havies d’esperar torn, com a la consulta del metge. En aquest cas, una sala d’espera virtual de dimensions comarcals. Res, tres o quatre hores d’espera. I si arribat el moment, el receptor comunicava o no hi era? Quasi et sortia més a compte anar-hi caminant o enviar un colom missatger.
En aquest cap de cantó hi havia l’únic telèfon disponible als cinquanta.
En termes de comunicació parlada hem evolucionat. Ara, si també vols transportar el cos que sosté la veu i no tens cotxe, la cosa no ha canviat tant. Si als anys cinquanta volies anar a Palma i no et podies pagar un taxi, havies d’anar amb una furgoneta a Artà, agafar el tren i, amb sort, cinc hores més tard arribaves a destinació. El bus era un poc més ràpid: només es torbava tres hores. “Efectivament, Mallorca era un poc primitiva, però era tranquil·la i pacífica, i la gent estava contenta”. Quin remei?!
Malgrat els inconvenients, els Canaan construiren el seu petit hotel que s’havia d’inspirar en el castell de Capdepera. L’arquitecte va fer-se el sord i, finalment, només li posaren uns merlets i el nom: “El Castillo”. I al cap de deu anys, el 1965, en veure que havien construït cinc hotels més de gran capacitat al seu voltant, se n’anaren escapats. I és que Mallorca havia passat de les quatre mil places de 1950 a les setanta mil de 1965. Els Canaan s’instal·laren a Cascais (Portugal). Terra promesa? Quan arribaren, aquest municipi costaner de denou mil habitants tenia mil places hoteleres. Avui en té més de vint mil. Terra promesa, pel turisme, sens dubte.
Per cert, xiroi és una paraula ben mallorquina que vol dir “animat, alegre”. I això, precisament, és el que dugueren a Son Moll i Cala Rajada els Canaan.
A l’esquerra, Aurelia i Carl Canaan.
N’Aurelia va morir l’any 1994. Per això vaig poder coincidir amb ella un vespre, a la terrassa de Xiroi una nit de juliol d’aquell vuitanta-sis.
—No sé com podeu aguantar aquest renouer —digué ella mentre de fons sonava “Don’t you (forget about me)” de Simple Minds.
—Ostres, Aurèlia, no sabia que xerrassis mallorquí, segons tu un dialecte que sona com els porcs quan mengen —vaig dir jo.
—No me facis xerrar, que som una aparició inventada i et podria sortir amb qualsevol cosa.
—Idò aprofita: què te pareix Mallorca vint anys després?
—Que fareu un tro. Quan vàrem venir amb so meu homo, a Son Moll no hi havia una ànima.
—Què t’esperaves, que si obrieu un hotel, d’ànimes només en vendrien dues?
—Noltros només construírem un hotelet, no aquestes bèsties. Ara resultarà que la saturació turística és només culpa nostra. I tu i la teva família, que no en viviu, d’això?
—Touché! Ara, en intuir el desastre i partir, no fóreu una mica covards?
—Fucking J..! Noltros érem americans, això era més cosa vostra!
—Tu creus que haurem d’emigrar, com voltros?
—Sens dubte. La Cala Rajada del turisme incipient no tornarà mai més.
—Jo em conformaria amb la del turisme controladet d’aquests vuitanta.
—Per somniar no es fa pagar, però en aquest planeta, si una cosa pot empitjorar…
—Empitjora.
—Mentre no tornin els nazis, encara anirem bé.
—No em facis parlar.
—Mira, un altre que no vol que li estirin la llengua.
—Ai, Aurelia, ni t’ho imagines!
En aquell instant sonaren les trompetes i el saxo tenor amb què començava “Reet petite”, de Jackie wilson. N’Aurelia m’agafà la mà i m’estirà cap a la pista. Aquella cançó s’estrenà just quan els Canaan obriren el seu petit hotel. Casualment, trenta anys més tard, tornava a ser número u.
Tot seguit, sona el piano de Nina Simone. “My Baby Just Cares for Me” també d’aquella època i tot just l’acabaven de recuperar per a un anunci de perfum. Això ho sé ara, però quan música tan antiga sonava a Xiroi després de Queen o Michael Jackson, no ho entenia, sincerament.
El temps és una roda que ens fa girar i topar, de nou, amb principis que pensàvem que eren finals.
O pentura era a l’inrevés.
Son Moll l’any 1950, abans que els Canaan arribassin a la terra promesa. Com veis, ja hi havia la dèria de construir el xalet ben damunt l’arena. Si no vaig errat, l’espai que ocupava aquesta construcció, trenta anys més tard es convertiria en Xiroi.
*Aquest article no hagués estat possible sense la tasca ingent de recuperació d’imatges i història de Cala Rajada d’Antoni Flaquer “Coix”; i l’equip de Cap Vermell que va publicar el llibre d’Aurèlia Canaan “Senyor Ahir” a l’editorial Documenta Balear.
Nina Simone – My Baby Just Cares For Me (Live at Montreux)
Miquel Piris