Havia de ser “ara o mai” i afortunadament ha estat ara! Concert per a minories selectes que gaudiren d’un preciós concert de qui marca un nou rumb en la molt llarga carrera musical d’un cantautor incombustible: Joan Isaac. Acompanyat d’un virtuós de la guitarra, Eduard Iniesta, un músic i compositor inclassificable, especialitzat en instruments de doble corda, considerat com un referent de la música mediterrània, amb una sòlida carrera com a músic intèrpret i com a compositor de músiques tan variades com el folk, el rock, el blues o la clàssica; amb look de Bob Dylan, i que ha pujat a l’escenari amb els millors artistes del planeta.

El Joan és un cantautor amb moltes virtuts. Observador de la vida, recita allò que tots pensam amb les més belles paraules. Paraules planeres que metaforitzen la quotidianitat. Capaç de congeniar, envoltar-se i produir amb grans artistes, superant egos i personalismes. Parlam de Luis Eduardo Aute (quin memorable concert!) Silvio Rodríguez, Carme Sansa, Sílvia Comas, Antoni-Olaf Sabater o el mateix Eduard Iniesta. Tots ells han trepitjat Capdepera gràcies al Joan i ens han fet gaudir de grans vetllades. I a més amb una gran estima a Capdepera. Què pot sortir malament?

En aquest concert han alternat les cançons del seu darrer disc Azimut (el 27è de la seva discografia) i les cançons dels àlbums La Comunitat i Escampar la boira, d’Eduard Iniesta amb una molt bella complicitat i en total sintonia, fent de les seves guitarres i sàmplers una autèntica simfònica. En les seves paraules en una entrevista al Diari Avui deia: “vaig arribar a la conclusió que s’acabava una etapa quant a estètica musical. Volia trencar una mica els motlles de la sonoritat dels meus discos i fer una cosa nova. Vaig aparcar el piano i les cordes. Volia, en un principi, fer un disc de veu i guitarra amb diferents guitarristes del país, però vaig trobar l’Eduard, em va encantar el que va fer i, al final, vaig acabar fent tot el disc amb ell. Azimut és una mena de recorregut sentimental de la meva vida, perquè arriba un moment, a 72 anys, en què un necessita parar una mica, mirar enrere i posar-se a ordenar el que ha fet. Potser serà l’últim disc que faci, no ho sé, però, en qualsevol cas, m’agrada com ha quedat i estic molt satisfet de com sona”.

Azimut és una paraula que prové de l’àrab i que pròpiament significa ‘el camí’. En navegació és l’angle que marca la direcció. Un disc amb una declaració d’intencions des de la primera a la darrera cançó. Canta al silenci, a ell mateix, als darrers anys de la vida, com al preludi d’un adeu… I en un memorable epíleg canta:

” Que al mar ja no hi ha peix, mare!

Que tot és erm i inútil

Que al mar ja no hi ha peix, mare!

No vull anar a pescar”

Totes aquestes cançons, com hem dit combinades amb cançons del disc La comunitat, d’Eduard Iniesta. Comunitat al més pur estil de la 13 Rue del Percebe de Francisco Ibáñez. Històries de veïns. Fresques i vitals com “Nits de vampir” o “Gisèle”. Amb increïbles recreacions musicals.

I per acabar “Beneïda poesia” i “Margalida”

Bandera negra al cor. Per a sempre! Gràcies Eduard, Joan! Un plaer, quin plaer!

I si voleu gaudir, escoltau altra vegada, lentament i en silenci, aquestes cançons: