Dia 11 d’abril és l’aniversari de GUSTAVO. Compleix 87 anys. I aprofitam l’avinentesa per fer la presentació un llibre preciós: SOLILOQUIOS FOSFORESCENTES. Un llibre de nou poemes i vuit serigrafies, editat l’any 1986, i que ara en feim una edició signada i numerada de 400 exemplars a 87 € . Una reedició que vol rescatar l’ànima poètica de l’autor. Presentam aquest llibre amb versions al català, anglès i alemany; a banda del castellà original. Un llibre de col·leccionista, d’aquell temps en que Gustavo s’instala a Berlin, que treballa a la casa de cultura de Bethanien en que l’artista mostra la melangia cap a la seva terra amb uns colors que feren època. Els daurats, platejats i fosforescents. Amb un simbolisme exquisit i un lirisme punyent. Editat amb Documenta Balear i Imprempta LEO amb gran estima i cura extrema.
Vos esperam dissasbte dia 11 d’abril a les 19 h al teatre de Capdepera.
Fa molts d’anys diguérem: “Si l’aportació creativa de Gustavo a les arts plàstiques és gran, també excel∙leix per les seves qualitats humanes i el seu compromís amb la societat”. És per aquest motiu que l’Associació Cultural Cap Vermell li atorgà el PREMI CAP VERMELL 2012.
Ara que la societat mallorquina comença a reconèixer la seva vàlua artística i personal, l’Associació Cultural Cap Vermell vol agrair-li la seva col∙laboració amb la nostra capçalera i diversos elements artístics, reeditant els SOLILOQUIOS FOSFORESCENTES, aquella obra d’autor, de col·leccionista, de culte, que publicà fa quaranta anys i així rescatar la seva ànima poètica. Deia Foucault que «la relació del llenguatge amb la pintura és una relació infinita».
Per què pinten els poetes i escriuen els pintors? És una pregunta de moltes respostes, i amb variada bibliografia al respecte.
Per part nostra, sols volem donar a conèixer un vessant poc conegut de GUSTAVO, encara que sia per l’interès que ens ajudi a entendre el context d’una època o una ànima oculta de l’artista.
I que la gaudiu tant com nosaltres!
“Serà durant l’estada de Gustavo a Berlín quan, l’any 1986, l’editorial Schoen publiqui Soliloquios fosforescentes, una obra composta per nou serigrafies damunt paper. Una era la portada, mentre les altres vuit es corresponien, cadascuna d’elles, a un poema del mateix artista. Aquesta obra pertany a l’etapa en què va realitzar la sèrie de pintures fosforescents sobre tela, moment en què tant els colors com els diferents signes formes adquireixen un important significat simbòlic, i inicia una etapa artística força interessanti fructífera, i s’allunya de mica en mica de la influència que fauvisme i cubisme exercien fins aleshores sobre la seva obra.
El fet que les serigrafies estiguessin acompanyades de poemes evidencia l’interès queGustavo tenia per l’escriptura, importància que ja mostrava en la manera de titular els quadres, textos que acompanyen les obres plàstiques i que ens narren històries, anècdotes, situacions o fets, amb un llenguatge irònic, humorístic i un punt surrealista i absurd, però que ens ajuden i ens donen pistes per a una una major comprensió de l’obra visual, o potser responen a la necessitat de completar o aportar força i claredat a l’obra pictòrica.
Escriptors que pinten i pintors que escriuen. Si ho analitzam amb perspectiva, la separació, l’emancipació entre escriptura i imatge, no ha estat mai completa, de manera que ambdós llenguatges tenen una llarga convivència. Si bé el naixement de l’expressió plàstica és anterior als signes escrits, a l’escriptura, sabem que durant segles ambdues disciplines varen conviure. Si pensam en els escribes sumeris, que realitzaven l’escriptura pictogràfica, o en els de l’antic Egipte, que feien l’escriptura ideogràfica, ens adonam que en aquelles antigues cultures ser un bon escriba representava també ser un bon dibuixant. Encara avui, en algunes cultures com la japonesa o la xinesa, fan servir una escriptura parcialment ideogràfica, que és a la vegada art plàstic i paraula escrita. Amb l’arribada del segle XX, a mesura que progressen les avantguardes, la distància entre gèneres és cada vegada menor. Així veiem com els artistes cubistes utilitzen retalls de periòdics en les seves obres, o contemplam com els dibuixos de García Lorca il∙luminen alguns dels símbols i metàfores del Lorca poeta, o observam com Rafael Alberti, André Michaux o Kandinsky realitzaven obres cal∙ligràfiques, o pensam en les lletres i paraules que pintors com Kline, Klee o Tàpies inserien a les seves obres. On són els límits? Molts d’artistes, tant antics com contemporanis, s’han fet la mateixa pregunta, com ara Leonardo da Vinci quan afirmava que «la pintura és poesia muda; la poesia pintura cega», mentre que Picasso opinava que «la pintura és poesia; sempre s’escriu en vers amb rimes plàstiques”.
Esperança Llabrés (fragment de “Poesia i pintura com a experiència artística” al llibre SOLILOQUIOS FOSFORESCENTES)
Trobareu aquest llibre al Teatre, el dia de la presentació, i a l’Espai GUSTAVO, Carrer Major, 10 de Capdepera.