Justificació del PREMI CAP VERMELL 2025 a càrrec de Josep Terrassa

La paraula ‘casino’ és d’origen italià; segurament és molt antiga, perquè al sud de Roma existeix la ciutat de Cassino i l’abadia de Montecassino, que té més de mil anys d’existència. El mot era sinònim de casa de camp dedicada a l’esplai i al joc.

El primer cassino que s’obrí a Mallorca fou el 1841, amb el nom de Cassino de Palma. Deu anys més tard fou refundat i sorgí el Círculo Mallorquín, seu cultural de l’aristocràcia palmesana; els socis disposaven d’espais destinats als jocs de taula, billars, sala de lectura i saló de ball, on s’hi feien concerts i festes. Fa uns quaranta anys a dit saló s’hi instal·là el Parlament de les Illes Balears.

Abans dels cassinus tenguérem les tavernes. La més coneguda era la de Can Garreta, on s’hi ajuntava gent aplegadissa: pescadors de corall, contrabandistes, els funcionaris que perseguien els contrabandistes, el jovent volander i aventurers. Jugaven a cartes, bevien sucs esperitosos, principalment vi i aiguardent, discutien i sovint es barallaven. Can Garreta també era una botiga de queviures.

Llavors Capdepera era pagesa i els pagesos no eren clients de les tavernes perquè el seu és un ofici que mai no acaba la feina i es retiren a casa quan ja fosqueja. En els pobles i barriades pageses no hi havia espais destinats a l’oci; era el que passava a Vila-Roja. Per tant, hem de cercar els locals d’oci moderns en el barri de Vila-Nova, on s’hi agombolava una població majoritàriament nouvinguda, amb oficis ben diversos i deslligats de les tasques agrícoles i ramaderes.

Ara fa 158 anys (setembre 1869), un pronunciament militar va fer caure la monarquia d’Isabel II, que va provocar una gran inestabilitat social, política i emocional. El gener de 1874, un altre pronunciament militar tancava aquell període, que acabà amb la I República. Aquells anys tan convulsos varen tenir la seva pròpia Constitució; per primera vegada es concedia el dret a vot a tots els homes, s’aprovà la llibertat de culte, es liberalitzà el trànsit marítim i s’impulsà l’associacionisme de tot tipus. Aquell conjunt de mesures motivà els ciutadans a participar en política, a prendre partit i a sentir-se protagonistes. Crec no equivocar-me si dic que allò que va treure el gabellí de casa i el va fer partícep dels esdeveniments locals va ser la política i uns animats cassinus. La disputa ideològica, el debat, la discussió encesa i la rivalitat entre les principals opcions polítiques locals mobilitzà la població, principalment els nouvinguts. Les emocions emergien amb facilitat; diàriament arribava als cassinus la premsa de les diferents opcions i la gent més polititzada ansiava llegir les notícies en veu alta i discutir-les.

El primer partit local, el que gaudia de més arrelament social, era el Partit Republicà. Seria el mateix any de 1869 quan obrí el cassinu, convertit en el local social de l’entitat. Julià Obrador Gató va ser el seu cassiner i botiguer. L’estiu de 1870 compraren els instruments musicals per a formar una banda de música, amb un Guiem Lladó de tamborer. També es formà un grup d’actors disposats a representar senzilles obres de teatre.

Front dels republicans hi havia l’Associació de Catòlics, els quals obriren un cassinu en el carrer Major. Ben aviat comptaren amb una banda de música, amb la qual animar les celebracions pròpies i divulgar les victòries a cops de bombu i platerets.

Iniciat l’any 1874 un militar acabà amb una agònica I República. Un govern provisional presidit pel general Serrano feu tancar els cassinus carlins. Al mateix temps el republicanisme s’anava desdibuixant fins a provocar la desaparició dels seus cassinus. Segons el cònsol anglès a Palma hi havia la creença que la força d’on xuclava el republicanisme i el lliure pensament sorgia dels cassinus. Allò cert és que va existir una íntima relació entre aquests locals d’oci i el republicanisme.

El gener de 1875 Alfons XII era proclamat Rei d’Espanya, amb el qual es va iniciar la Restauració. L’any següent s’aprovava la nova Constitució i es consagrava el bipartidisme entre conservadors i liberals, alhora que marginaven els carlins i els republicans, aquells que havien protagonitzat el règim anterior.

A les eleccions municipals de 1881 el conservador Mateu Melis Moll Patilla fou elegit batle. Pocs anys després faria construir el casal de la placeta de Sa Creu, on obrí un cafè a la planta baixa i una fonda al pis. Pere Antoni Massanet Sancho hi treballava com a “expendedor de caf’e”; és a dir, els cafeters substituïren els cassiners. En el local social dels conservadors la política no hi tenia entrada, tothom sabia que el propietari imposaria el seu criteri, era l’època del caciquisme. Sa Creu era inici i final de trajecte de la diligència que enllaçava amb l’estació de tren de Manacor i el cafè acollia els viatgers i rebia el correu.

Els cafès havien sorgit a Cadis a finals del segle XVIII. Aleshores pel port de dita ciutat s’importaven productes colonials procedents d’Amèrica, entre els quals hi havia el cafè. Durant la Guerra de la Independència fou l’única ciutat andalusa important no conquerida pels francesos, per la qual cosa acollí molts refugiats, i els seus cafès es convertiren en centres de reunió i de discussions polítiques. L’Espanya liberal va nèixer en els cafès gaditans.

A Mallorca no s’obrí cap cafè fins l’any 1870 i fou a Ciutat. Aquest tipus de negoci arribava a l’illa molt tard, per la qual cosa és quasi segur que fou durant la Restauració borbònica quan arrelaren a l’illa i, de manera generalitzada, substituïren els desapareguts cassinus.

L’any 1896 es fundava a Ciutat la Unió Republicana Balear i poc després s’obria una delegació a Capdepera amb el corresponent cassinu. Eren temps difícils i s’agreujaren amb la pèrdua de les colònies espanyoles i la corresponent sacsada política, econòmica i comercial. El cassinu únicament restà obert cinc anys. Segurament fou l’origen de l’actual cafè de l’Orient, el qual porta el mateix nom que la plaça, un espai que s’havia acabat d’acondicionar l’any anterior.

Uns anys més tard es tornaria a obrir; aprofitant que entorn a 1906 es constituí la societat “La Palmera” i la plaça es convertí en el centre econòmic del poble. L’any 1922 n’era el propietari i cafeter Bartomeu Sancho Melis, amic del meu padrí Biel, ambdós republicans. Durant la II República els republicans instal·laren el seu local social en el pis del local. Per tant, des del seu naixement fins a la Guerra Civil dit local va estar relacionat amb el republicanisme; és a dir, compartint trets propis d’un modern cafè i d’un vell cassinu.

L’any 1918, Joan Flaquer Joan, padrí de Miquel Flaquer Llull, comprà una taverna situada en el carrer Llum per a convertir-la en un modern cafè. La revista Llevant, fent-se ressó dels comentaris de la gent, parla de cassinu; i afegeix que entre les persones que hi anaven a refrescar hi havia el metge Joan Moll, el qual estava interessat a organitzar activitats culturals, principalment teatre. A principi de 1923 Joan Flaquer iniciava la construcció del teatre Oriental a un solar situat a l’altre costat del carrer, amb la intenció de canalitzar les propostes culturals nascudes en el seu cassinu. L’any 1930 adquirí una taula de billar. No hi ha dubte que Joan tenia mentalitat empresarial, molt allunyada d’aquella exaltació romàntica que es respirà en els primers cassinus.

Amb el temps també s’ha perdut la frescor i complicitat que existia entre el cassiner i el client, una coneixença mútua acumulada durant anys i una confiança que permetia al cassiner intervenir en les converses, crear ambient i acompanyar els clients en les seves iniciatives.

Durant un segle els cassinus compliren una funció social: aportaren un local on es congriaren iniciatives de tot tipus, en què es fomentava la discussió i la plaent conversa, es consolidaven amistats i es normalitzaven relacions entre gent molt diversa.

Ara, quan el client no és res més que un consumidor, hem volgut homenatjar dos cassiners jubilats, Bartomeu Flaquer del cafè de l’Orient i Xisco Vives del cafè de Can Patilla, últims representants d’una manera de fer poble que ja forma part del nostre passat.

Josep Terrassa