ELS PONTS DE L’AUTOPISTA
Aquesta ressenya vol fer justícia poètica amb un autor que em sembla cabdal per entendre la literatura que es feu a Mallorca des dels anys 80 fins a l’actualitat: em refereixo al llucmajorer Miquel Cardell (1958).
Tot i que ha estat consagrat amb premis tan importants com el ciutat de Palma i el Josep Maria Llompart, crec que se li hauria de fer un homenatge en vida, digne de la seva categoria literària.
Per una banda, no deixa de ser un poeta, però per una altra la seva tasca com a periodista cultural a ràdio nacional d’Espanya ens oferí la possibilitat de sortir de la ignorància cultural que patim els illencs, que pensam que som un Serrat amb tres versos mal garbellats. D’ell vaig aprendre un consell que m’estalvià molts de mal de caps: per saber si un poema que has pensat és bo o dolent, espera a dormir i si quan et llevis encara penses amb ell és que pot quedar, és bo, aleshores l’has d’escriure. També una imatge seva va ser al programa Téntol d’IB3, on ens recordava la riquesa de les paraules.
Seguidament, el seu llibre Els ponts de l’autopista, ens apropa al seu paisatge, que és el de Migjorn mallorquí, tal i com ho havien fet altres poetes de renom: les terres de guaret de Damià Huguet, les marines de Sebastià Alzamora o el món emocional de Joan Perelló, entre d’altres. El poemari, presenta poemes sorpresius de gran musicalitat, breus amb un caire revelador i surrealista en ocasions (basta llegir el títol de la seva primera part: “els taxis de l’àcid”) i d’altres amb nostàlgia pels racons més familiars i propers, com ve a ser el tríptic “Apunts del corralet”, o d’altres més familiars com “Acceptació d’herència”:
Tries despulles que ha deixat el vent
papers amb noms obscurs
que a vegades s’assemblen al teu nom.
Al llibre també hi compareixen personatges com a Jim Morrison o George Harrison, amb una clara picada d’ullet a la música, que tan ha presentat Cardell per les ones hertzianes: des de peces de Jazz fins a interpretacions de solistes. També l’humor desfila per moltes paraules del poema, amb títols tan rocambolescs com “Ausiàs Airplane”, però que amaguen una realitat crua i feridora:
Així com cell que cada matí espera
la furgoneta de la metadona
dormint entre cartons al portal d’una església.
Finalment, destaquen poemes com “Camí de Galdent” o “Variació a sa Colònia”, des del paisatge íntim que envolta el poeta. Miquel Cardell aconsegueix erigir-se com una veu singular, amb imatgeria pròpia, dins el panorama poètic illenc, que també traspassa fronteres (no debades formà part de l’expedició literària a Nova York) i arriba a ser una veu catalana única amb un sentit icònic propi amb referents culturals que oscil·len des dels anys 80 (Elegia de Grumers, Magazine, Tebeo…) fins als últims anys ( Les barques de la boira, Tres suites i escaig…). Serveixi doncs aquesta humil ressenya empedreïda de reconeixement!
Joan Cabalgante i Guasp
CARDELL, Miquel: Els ponts de l’autopista. Adia edicions. Col·lecció Ossos de sol/54. 2020.