Nuccio Ordine
La utilitat de l’inútil
Els qui ens estimam els llibres n’acaramullam sense aturall, i no sempre els estotjam de manera acurada, per gèneres, o per temes, o per l’ordre alfabètic dels títols, o de qualsevol altra manera que ens permeti accedir a un volum determinat quan ens ho proposam. Altrament, els desorganitzats com jo mateix, sovint perdem un temps impagable cercant una obra que, finalment, no trobam. Però, també, tenim algun d’aquests llibres sempre avinent, per a successives relectures o per a consultes puntuals, ja sigui aquella novel·la que no ens podem treure del cap, ja sigui aquell recull de poesia del qual en tastam una engruna adesiara, o bé aquell assaig que ha irradiat una mica de llum a la nostra ignorància.
D’aquests últims, en tenc un de ben graponejat, ple d’indicacions, de subratllats i de comentaris poca-solta que vaig engreixant amb cada nova consulta. La utilitat de l’inútil és una obra petita, pel seu volum, però enorme per la seva aportació a una qüestió que ha ocupat i preocupat els pensadors de qualsevol època passada. Fa poc més de dos anys que el seu autor ens va deixar prematurament, i aleshores vaig saber que havia d’escriure unes línies en memòria seva.
Som una societat, ara més que mai, abocada a assolir beneficis immediats, guanys d’ordre pràctic, convençuts que aquest és el camí de la felicitat. Som el que se’n diu, una societat utilitarista, i és a aquesta estructura social que Nuccio Ordine planta cara: He volgut posar al centre de les merves reflexions la idea d’utilitat d’aquells sabers, el valor dels quals és del tot aliè a qualsevol finalitat utilitarista (…) Si deixam morir el que és gratuït, si renunciam a la força generadora de l’inútil, si escoltam únicament el mortífer cant de sirenes que ens impel·leix a perseguir el benefici, només serem capaços de produir una col·lectivitat malalta i sense memòria, que, extraviada, acabarà per perdre el sentit d’ella mateixa i de la vida.
Aquest és el posicionament d’Ordine, un punt de vista que es recolza en el que digueren, o feren, des de Sòcrates, practicant una melodia amb la flauta mentre li preparaven la cicuta per a matar-lo, fins a Cervantes, per mitjà del personatge inefable de don Quixot, heroi per excel·lència de la inutilitat; des d’Hipòcrates (La vida humana és certament una cosa miserable: la travessa com un vent tempestuós una incontenible avidesa de guanys. Tant de bo els metges s’unissin per guarir aquest mal, més greu que la bogeria, ja que el consideren una benedicció tot i ser una malaltia i causa de molts danys!), fins al coronel Aureliano Buendía, l’incomparable personatge de García Márquez, i el seu obrador de peixets d’or que bescanvia per monedes d’or que fon per fabricar nous peixets d’or… Enmig posau-hi tot de veus que al llarg de la Història ens han alertat, com hem vist del mateix Hipòcrates, del mal incontenible de l’avidesa. Ordine, davant els suposats beneficis dels sabers econòmics, contraposa la utilitat superior dels sabers humanístics i constitueix un al·legat a favor de les lletres, la literatura i les arts. De la cultura, en definitiva. Mentrestant, tant ell com molts dels erudits que cita ens recorden que els governs, en temps de crisi, la primera cosa que retallen és la cultura.
Sí, hi ha veus que dissenteixen d’aquesta idea. L’autor cita, per exemple, l’influent filòsof del s. XVII, pare de l’empirisme anglès, John Locke. Aquest, en referir-se a la poesia, per exemple, n’ s’està de dir: Pens que els pares haurien de lluitar per ofegar-la o suprimir-la en la mesura que sigui possible i no veig quina raó pot tenir un pare per voler que el seu fill sigui poeta (…) Ben poques vegades es veu que algú trobi mines d’or o de plata al Parnàs. És un aire agradable però una terra erma, i hi ha molt porques persones que hagin incrementat el patrimoni amb el que han recollit allà. Immediatament, Nuccio Ordine hi posa el contrapès en boca de García Lorca: La poesia requereix una llarga iniciació com qualsevol esport, però en la veritable poesia hi ha un perfum, un accent, un tret lluminós que totes les criatures poden percebre.
La utilitat de l’inútil va ser publicada el 2013, i aquell mateix any va ser traduïda al català per Jordi Bayod. L’any següent en vaig adquirir un exemplar, és a dir, que fa onze anys que fa estada a ca nostra i que jo li don matadura. Em sobreviurà, ben segur, amb l’esperança que faci tan bon servei com m’ha fet a mi a qui, en el futur, el baixi de la lleixa i es capbussi a les seves pàgines. Mentrestant, em qued amb el que digué d’aquesta obra el reconegut Rob Riemen (Nexus Institut): El bell llibre de Nuccio Ordine és un gran recordatori: et dona tots els textos que necessites per “estimar-te” contra tots els disbarats actuals.
La utilitat de l’inútil. Nuccio Ordine. Quaderns Crema, Barcelona. 2013