Robin Wall Kimmerer – Trenes d’herba dolça

Coneixíem Robin Wall Kimmerer? Qui això escriu, no. En conseqüència, sabíem res de Trenes d’herba dolça? Lògicament, no. I ara? Doncs ara, a partir d’aquesta lectura, sé de l’existència d’una dona que estima la terra on viu i que, amb les seves obres, també ens ensenya a estimar-la. I encara he de confessar que el llibre no és meu, que algú a qui tenc en gran consideració me’l va passar de la seva biblioteca i que vaig començar a llegir-lo amb certs dubtes, tot pensant que m’havia ficat en una lectura que no feia per mi. Error. Finalment me’n vaig enamorar. Així de clar.

No, no és una escriptora-creadora, no fa novel·les ni poesia. Però Robin Wall Kimmerer escriu molt bé i la seva prosa té molt de poètica. I tot per a parlar-nos de la relació que ens cal establir amb el planeta si volem sobreviure. Robin Wall Kimmerer és una botànica, amb formació acadèmica i professora ella mateixa, però també és membre del poble potawatomi, una tribu de llengua algonquina (una família lingüística de llengües ameríndies, que es manté a la costa occidental dels EUA i part de les planures). Ai, la llengua! Diu aquesta autora que per esser natius d’un lloc, hem d’aprendre a parlar-ne la llengua (…) Quan una llengua mor, es perd molt més que paraules. La llengua és el lloc on viuen les idees que no existeixen enlloc més. És un prisma pel qual veure el món. I més endavant rebla el clau: Perdre una planta pot amenaçar una cultura d’una manera molt semblant a perdre una llengua. Posteriorment, escrivint aquestes línies, hi he associat unes paraules de Carles Rebassa, guanyador de l’últim Premi Sant Jordi: “Som aquí perquè tenim llengua, perquè tenim aquesta llengua. Si en tinguéssim una altra no hi seríem. Seríem altres coses, però no això i aquí. Ara i aquí.  Sense llengua no hi ha ni país, ni llibres, ni projectes, ni rondalles, ni estratègies, ni res.

Tornem a  Robin Wall Kimmerer. Per la formació rebuda, les seves obres i els seus ensenyaments tenen com a base la ciència occidental, però amb un peu ben ferm en el coneixement indígena tradicional. Com a doctorada entusiasta, colonitzada per l’arrogància de la ciència, m’havia enganyat dient-me que era l’única mestra. La terra és la mestra de debò. No li va ser fàcil recuperar les relacions tribals que la història pràcticament havia fet malbé, i en dir història es refereix a l’assimilació a què el seu i altres pobles indígenes havien estat sotmesos per les autoritats nord-americanes, fins a tenir dubtes de la pròpia identitat. I descobrí que fer ofrenes a la terra no era una superstició, l’ofrena del tabac sagrat en l’antiga llengua, per exemple, sinó una cerimònia basada en el respecte i la gratitud. En definitiva, era el camí cap a un sentiment de pertinença al seu poble. El seu era un poble de canoes, diu, fins que el feren caminar, i fins que va haver d’acceptar viure en barraques i polseguera en comptes de les cabanes a la vora del llac. El seu poble era un cercle fins que el varen dispersar, i era un poble que compartia una llengua amb la qual donar gràcies al dia, fins que la varen oblidar. Oblidar, però no del tot.

Trenes d’herba dolça és una obra estructurada en cinc capítols, cadascun dels quals està a la vegada subdividit en distints apartats que, tot i compartir una visió comuna sobre la relació dels humans amb la resta d’organismes vius, es poden anar llegint per separat, com  a unitats amb certa autonomia. Alguns pensaments d’aquesta autora expressen perfectament quins és el contingut de la seva obra, molt millor que el que jo en pugui dir: Necessitem actes de restauració, no tan sols per a les aigües contaminades i les terres degradades, sinó per a la nostra relació amb el món. Ens cal restablir l’honor a la manera com vivim, de tal manera que quan caminem pel món no hàgim d’apartar la mirada amb vergonya, de tal manera que puguem anar amb el cap ben alt i rebre el reconeixement respectuós de la resta dels éssers de la terra. Una preocupació, aquesta, que altres pensadors, molt temps enrere, ja havien expressat; cent vuitanta anys abans, Henry David Thoreau havia dit una cosa semblant: Si adaptéssim més les nostres vides a la natura, probablement no ens caldria defensar-nos contra les seves calors i freds, i la consideraríem la nostra mainadera constant i amiga, com fan les plantes i els qudrúpeds.

La biòloga potawatomi ens recorda que el primer deure envers la terra que ens agombola és el de ser agraïts, per tot el que aquesta terra ens ha donat i ens dona, per tot el que n’hem agafat. Ara ens toca demostrar a nosaltres, amb una actuació responsable, el nostre compromís amb la renovació del món. A canvi del privilegi de respirar.

I al final jo llegia a poc a poc, perquè el plaer s’allargàs per més temps.

Trenes d’herba dolça. Robin Wall Kimmerer.  9 Grup Editorial (Cossetània Edicions) 2024,  tercera edició. Barcelona.