Henry David Thoreau: La desobediència civil
A aquest lector empedreït se li estan reblanint les neurones. Dies enrere s’ha passat l’estona endegant una col·laboració per a aquesta secció al voltant de l’assaig de Hanna Arendt, Desobediència civil. I quan donava per acabada la feina, l’ordinador, amb la memòria més fresca, li recorda que, precisament, aquesta secció començà a rodar amb aquest títol inaugural, fa tres anys. Ja ho val! Evidentment, no es tractava de repetir treball, tantes obres com hi ha per escollir.
Rellegint aquell lliurament d’anys enrere, veig que hi quedava clara una certa discrepància de l’autora amb un precedent molt important, La desobediència civil, de Henry David Thoreau. Aquest escriptor, filòsof i poeta nord-americà és considerat un dels pares fundadors de la literatura d’aquell país i qui, precisament, va conceptualitzar les pràctiques de la desobediència civil. A l’obra citada, Thoreau, un transcendentalista que, com a tal, posava l’èmfasi del seu discurs, entre altres característiques, en l’individualisme, advoca que primer és la consciència individual que no l’obediència a lleis injustes. Per a l’autor, la desobediència civil no és un acte d’anarquia, sinó una forma de protesta no violenta a la recerca de la justícia i la rectitud.
Segons Arendt, el plantejament de Thoreau no era estrictament de desobediència civil, ans d’objecció de consciència, precisament pel seu caràcter individualista. Recull un paràgraf d’aquell article que vaig publicar a “Cap Vermell”, més o menys aclaridor, que sintetitza l’opinió d’Arendt al respecte: La desobediència no ateny a la consciència individual sinó a l’opinió d’un grup organitzat, que actua per comunitat d’interessos, per tal de fer front a determinades polítiques dels governs, encara que aquestes tenguin el suport de la majoria. Estam parlant, per tant, d’una “violació desinteressada, conscient i intencionada d’una llei vàlida”.
Sigui com sigui, Thoreau va assentar un precedent que, encara avui, manté una vigència indiscutible. La seva obra va estimular moviments pels drets civils i la justícia social a tot el món, i va inspirar figures com Mahatma Gandi o Martin Luther King. La seva radicalitat queda perfectament expressada en aquest pensament: Em costa menys en tots els sentits patir el càstig de la desobediència a l’Estat del que em costaria obeir. Si ho fes, em sentiria menyspreable.
Després de rebutjar l’article que havia escrit inicialment, he tornat a un Thoreau llegit, paradoxalment, molt després que Desobediència civil d’Arendt, i la lectura ha estat tan estimulant o més que la primera vegada que la vaig fer. Un estímul que també serví Jordi Cuixart, a les hores president d’Òmnium Cultural, per a escriure un bell epíleg per a la traducció de 2021, que és la que he manejat jo. Cuixart, per raons òbvies, havia de sentir-se concernit pel pensament del nord-americà, i així ho expressa al final del seu treball: Llegir Thoreau, però, sobretot, intentar actuar amb la seva coherència ens fa una mica més bones persones i al món sencer una mica més suportable. Perquè la natura no ens pertany: som nosaltres els qui som part de la natura.
Quantes persones han inaugurat una nova era a partir de la lectura d’un llibre?, es pregunta Thoreau. Després de rellegir una part de la seva obra, no seré jo qui gosi manifestar tal cosa, però sí que hi ha lectures que deixen una empremta al cervell que no s’esborra ni amb totes les banalitats llegides posteriorment.
La desobediència civil. Henry David Thoreau. Edicions de la ela geminada, Girona 2021
