FONAMENTS CORCATS

            Ja fa uns quants d’anys, coincidí amb Llúcia Serra davant de la calaixera d’Antoni Maria Alcover de la fundació homònima de Manacor. M’agradà molt l’ímpetu que demostrà en cada una de les seves explicacions, car ella era l’encarregada de mostrar-nos tot aquell tresor lingüístic. I enguany mateix, vaig tornar a topar amb ella a la lectura poètica que uns quants lletraferits realitzàrem sobre el llibre de Hafez de Xiraz, Tots els motius de l’èxtasi, sàviament editat i declamat pel poeta bunyolí Pere Suau.

            Primerament, per allà on l’he vista, aquesta «companya de cabòries» (segons ella mateixa em definí) ha defensat el seu origen eivissenc i els seus trets d’identitat; ho fa amb una veu senzilla sense estridències, ben al contrari que el seu primer poemari: Fonaments corcats. La seva esplèndida veu, ressona en cada un dels seus versos conferint amb el ritme, una nova llum que il·lumina els poemes. Ja només en l’inici, comenta amb potència:

Néixer de calç viva

i morir a l’alba:

amb la blancor infinita i infructuosa

esbudellant tota una vida.

            Seguidament, els poemes, no molt llargs, però intensos donen pas a imatges, algunes apocalíptiques, amb tensió ben aconseguides. En el seu poema «Servar», la poeta pot semblar que es deixa vèncer per l’habitud del captiveri, però res més enfora; amb uns versos que ens poden recordar els d’un altre poeta eivissenc, Manel  Marí, qui tenia la virtut de jugar també amb termes del camp semàntic de l’esclavatge i la rebel·lia. Diu Serra:

Qui t’ho ha fet creure,

que és indigna la servitud?

Tot qui serveix esdevé serf

tot qui serva, esclau.

            Posteriorment, en un exercici de metallenguatge ens fa veure a «Sense diftongs» que els fonaments corcats es troben a paraules que l’habiten. El poemari reserva bellíssimes imatges com «Perquè fas olor/de pa que cova».  D’altra banda, crida l’atenció la vessant mitològica de Serra, quan cita a Atles, Hècate, Persèfone, o Caribdis, entre d’altres. Aquesta darrera era un monstre que vivia a prop de Messina, filla de la Terra i de Posidó, que durant la seva vida humana va demostrar que era voraç, Caribdis devorà el ramat d’Hèracles per aquest motiu fou castigada per Zeus, llançant-la al mar i convertint-la en monstre. Allà tres cops al dia absorbia gran quantitat d’aigua engolint fins i tot vaixells. D’ella conta Llúcia:

Lliurar-me tota fins a quedar buida,

per poder engolir el món

i infantar-lo

net i nou.

            Finalment, així ens deixa la lectura dels poemes de Llúcia Serra, «nets i nous», però no sense haver après qualque lliçó, perquè la seva poesia ajuda a reconèixer el vertigen que el gènere implica. La poeta sap posar-se en la veu dels seus personatges, manlleva l’estoica remor que han deixat els seus mites i aconsegueix en veu pròpia reivindicar un lloc en el panorama literari illenc, per cert, del tot ben merescut! L’enhorabona!

                                                                                                                      Joan Cabalgante i Guasp 

SERRA, Llúcia: Fonaments corcats. Ed, Aida, col. Ossos de Sol#83. Calonge, 2024.